Em canvie de televisió

Fa uns anys, quan s'implantà la TDT, no féiem més que escoltar les bondats del nou sistema que ens anava a donar més qualitat d'imatge i so i més canals per a triar. La veritat, però, és que l'experiència s'ha de qualificar com a mínim de decebedora. La qualitat tècnica si que ha millorat, però el tindre més canals per a triar només ens fa perdre més temps per a adonar-nos que no hi ha res interessant. Començant pels canals de vidents i jocs absurds (que haurien d'estar prohibits per fraudulents) passant pels canals que basen la seua programació en una sèrie ininterrompuda de tertúlies amb un únic punt de vista i acabant amb els canals generalistes que després de les concentracions (A3+la Sexta=Telecinco+Cuatro que sumen nou com C9) han esdevingut grups mediàtics que busquen els beneficis a costa de tot. D'esta última situació Mediaset, grup de T5 i Cuatro, en sap molt. De fet, des de l'adquisició de Cuatro, Mediaset l'ha convertit en una mena de xicotet T5 amb una successió de realities. Un dels seus programes és Me cambio de familia que sota l'aparença d'un reality suau ens oferí divendres passat una mostra perfecta de telefem.

El programa és ben senzill, cada setmana hi participen dos famílies intercanviant-se un membre entre elles. Normalment busquen famílies diferents per a que hi hagen situacions confrontades. Començaren portant gent de poble a la ciutat o pijos a barris obrers però com no els paregué suficient este divendres buscaren un colp d'efecte i ajuntaren dos famílies d'ideologies polítiques oposades. D'una banda una família d'extrema dreta, afiliats a España 2000. D'altra banda el que més podien odiar una família independentista catalana formada per dos lesbianes i amb un fill bisexual. A més a més, per a que no faltara res, la primera família eren valencians, així que s'afegien les possibles discussions al voltant de la llengua. Com sempre, mostrant lo milloret de cada casa. En este cas una de les dones catalanes anà a la casa valenciana, d'on va eixir la mare (candidata d'E2000 a les municipals d'Albal) cap a Barcelona.

Evidentment hi hagueren molts enfrontaments. El primer fou pel tema de les banderes ja que una casa estava plena de banderes espanyoles, això si cap amb el pollastre, i l'altra amb una estelada i un ikurriña. Per este motiu arribaren quasi a les mans quan la nouvinguda imposa les seues normes a la casa nova, ja que la dóna catalana intentà tirar les banderes espanyoles. Els enfrontaments continuaren amb l'estil de vida de cada família ja que el fill menut de la família valenciana havia suspés quasi tot segon de la ESO i la nova mare li prohibí que continuara practicant boxa. També es va poder vore un poquet de prepotència en la dóna catalana ja que quan els valencians comentaren que la seua relació s'estava deteriorant i que no era igual que fa quinze anys, la dóna catalana va comentar amb una certa superioritat que la seua família la fa molt feliç, sense dir res que el fill que té és d'una relació anterior que supose acabada.

Tot açò, que no faria més que un programa un poquet més fort que els anteriors canvià quan a la dóna catalana li tocà anar a la llar social d'E2000 per a treballar com la seua par. Allí hagué de parlar de la seua condició política i sexual amb la resta de contertulià, afiliats tots ells al partit i amb el mateix José Luis Roberto en persona. És veritat que s'ho buscà ella participant al programa però queda clar que a vegades els diners que pots rebre per participar en esta classe de shows no compensen. Però també ha de quedar clar que una televisió generalista no pot donar cobertura mediàtica, i menys al prime-time, a partits polítics que, com E2000, no creuen en la igualtat de drets per a tots.

Per molt que ells mateixa es ridiculitzaren amb les seues idees i la manera d'expressar-les (més be imposar-les) i que els militants d'E2000 quedaren retractats com un grup de iaios que s'ajunten per a menjar llonganisses, jugar a les cartes i dir bestieses, el seu líder és una persona inteligen capaç d'articular un discurs coherent que amb este programa de pacotilla a assolit un ressó que no haguera imaginat mai.

Perquè el problema és que Cuatro ha donat apariència de normalitat a unes idees que no ho són, que pel perill que comporten haurien d'haver continuar amagades a la claveguera d'on mai hagueren d'haver eixit.

Passant a l'acció

Un dels lemes del 15M fou le llaman democracia y no lo es, referint-se a que posar un paperet en un a urna cada quatre anys no convertix un sistema polític en democràtic ja que com indica l'arrel grega de la paraula per a que ho siga hauria de ser un govern del poble i, pe desgràcia, portem anys patint governs que obliden les necessitats del poble que els ha votat ja que governen pensant en les grans multinacionals, els grups de pressió o els mercats. La solució definitiva a este problema, o almenys un pas fonamental, seria la reforma del sistema electoral per a afavorir el control dels polítics per part de la ciutadania, però com això està actualment fora del nostre abast només ens queda la possibilitat de fer accions puntuals que demostren que no estem d'acord amb la manera en que s'estan fent les coses.

Queda clar que qui mana és Bancaixa, no?

Quan tenia un any, els meus pares m'obriren un compte en l'aleshores Caixa d'Estalvis de València (posterior Bancaixa i actual Bankia) i ha sigut eixe compte on guardava els diners que aconseguia estalviar i on he rebut totes les nòmines dels diferents treballs que he tingut. Passats els anys, quan eixos estalvis començaren a ser respectables vaig anar obrint i tancant diversos comptes en bancs d'Internet (ING, UNO-E, Ibanesto...) que em donaven millor rendiment econòmic encara que no els he sigut fidel i sempre he mantingut com a base el de Bancaixa. Tot açò ho feia perquè sempre he preferit tindre els diners en una caixa que en un banc ja que estes destinen un part dels seus beneficis a l'obra social. A més, fer-ho a una entitat valenciana suposava que ajudava a enfortir l'anomenat poder valencià, afavorint la inversió en projectes autòctons per molt poc de trellat que tingueren. Però tot canvià fa un parell d'anys amb la integració de Bancaixa a Bankia. Per molt que Olivas, president de Bancaixa, ho venguera com a un èxit, estava clar que el centre de decisió anava a estar en Madrid i s'encetava el procés de bancarització de l'entitat.

En aquells moments la meua parella i jo decidírem obrir un compte per a gestionar les despeses comunes i vistes les perspectives decidirem fer-ho al grup Caixes Rurals del Mediterrani, una agrupació de caixes rurals valencianes que uns mesos després s'integrà amb l'andalusa Cajamar, així que també deixava de ser valenciana.

Ara el panorama es desolador ja que només ens queda Caixa Ontinyent i si no m'enganye Caixa Popular, les dos amb un territori d'implantació molt reduït, cosa que pel meu treball (on canvie de centre cada any) fa que no siguen opcions vàlides ja que no estic disposat a pagar comissions cada vegada que traga diners del caixer.

És per això que des de fa un temps li pegue voltes a la idea de la banca ètica. si no sabeu que és ací  teniu la definició de lawikipedia:

Són aquelles entitats que apliquen els principis de les finances ètiques, és a dir aquelles que tenen per objectiu fer compatible la rendibilitat financera i econòmica amb l'assoliment d'objectius socials i ambientals. La banca ètica parteix del principi que els seus usuaris (persones i entitats estalviadores) tenen dret a saber on i en què s'inverteixen els seus diners, comprometent-se com a entitat a no finançar activitats que es consideren reprovables, i optant per destinar els seus recursos només en projectes amb contingut social, ambiental i a facilitar l'accés al crèdit a persones i grups que generalment n'estan exclosos.

No es tracta, doncs, exclusivament d'administrar els diners de forma responsable des d'un punt de vista financer, sinó també fer-ho de forma social i mediambientalment responsable.

La presència de la banca ètica en Espanya és encara residual ja que llevat d'alguna cooperativa de crèdit local no tenim cap entitat sent la més important de totes Triodos, filial d'un grup neerlandés. Esta setmana s'hem assabentat que Triodos avançarà els diners que la nostra generalitat deu a les bandes de música així que per molt que siga una entitat estrangera està arreglant els problemes que genera el nostre govern. A més donen uns interessos acceptables als seus comptes, es pot traure sense comissions a qualsevol caixer Servired i fins i tot plantaran un arbre si li faig un compte a la meua filla.

Jo només veig avantatges i crec que una de les millors maneres de protestat per la desfeta que han protagonitzat els polítics a les caixes és buscar alternatives on la nostra conciència es trobe més còmoda.

Efecte Menéame

La veritat és que mai no haguera esperat assolir tanta repercussió en tan poc de temps. Després d'escriure l'última entrada del blog vaig enviar-la a Menéame perquè pensava que el que havia dit podia tindre cert interés. El que no m'imaginava és que anava a arribar a la portada, ni que rebera per ara mil cent vint-i-sis meneos i setanta-nou comentaris, fet que ha comportat que este blog que només havia rebut tres o quatre visites per cada entrada obtinguera més de onze mil visites en un dia, sis centes al dia següent i hui que ja està més calmada la cosa encara en tinga més de vint.

Per això només puc que donar les gràcies a tota la gent que ho ha fet possible. Sobretot tenint en compte que no solen arribar notícies en valencià a la portada de Menéame. A més tota esta quantitat de comentaris ha provocat una retroalimentació brutal que ha fet que millore l'article i vulga puntualitzar algunes coses.

• El copy-paste em jugà una mala passada i no vaig enllaçar correctament les declaracions de bens i rendes i d'activitats de Carmen Álvarez-Arenas. Ja ho arreglat, gràcies Imperfecta.
• A les declaracions de bens i activitats, la nostra diputada favorita va cometre diverses faltes d'ortografia. Escriure Hibercaja en lloc de Ibercaja té un passe, ja que és una marca comercial per molt que es obvi que el nom ve d'Ibèria i no d'Hibèria. Leassing ve de l'anglés i com vivim a un país on es demanen idiomes per a ser cambrer però no per a ser polític tampoc hauria de contar massa. Arpobada és una errada d'escriptura que només indica que no dedicà més d'un minut a escriure el document. El que no té nom es escriure inmoviliaro en lloc de inmobiliario. Fixeu-vos en el nivell de polítics que tenim.
• Demanà una hipoteca de 457800€ a finals de 2007 i li queden per pagar 197128€, el que significa una quota d'aproximadament 4827€ al mes, que és una autèntica animalada que no crec que es puga justificar amb els seus sous de diputada, empresària i viuda (este últim només des de setembre de 2010, i que supose que haurà amortitzat amb els dinerets que es trau de l'empresa bajo manga. 
• Es filla de Félix Álvarez-Arenas y Pacheco, capità general durant el franquisme. És evident que ser filla d'un militar franquista no et convertix en franquista (de fet inclús ni el seu pare ho era ja que tal vegada fou militar per vocació no per ideals polítics, encara que arribar a un càrrec de tanta importància sense estar compromés amb el règim és difícil) però si que demostra que pertanys a la casta de privilegiats que ha regit este país des de fa generacions. Com a fet curiós la seua boda va merèixer una notícia a lespàgines de societat d'un periòdic tan liberal com l'ABC al 1969.

Per últim he de dir que evidentment m'alegre d'haver obtingut tota esta repercussió i que per molt difícil que siga (per no dir impossible) intentaré que el moment més important d'este blog encara estiga per arribar.

Carmen i Concha

Com ha ocorregut ja més d'una vegada, l'últim programa de Salvados ha generat molt de debat a la xarxa. El tema tractat esta setmana ha sigut les dificultats per a trobar treball dels aturats de més cinquanta anys. No obstant, la polèmica no ha sorgit per este tema per desgràcia tan d'actualitat, sinó quan Jordi Évole posa en contacte un parat de més de cinquanta anys que ha sigut acomiadat junt a altres quinze companys per causes objectives i per tant amb una indemnitzacióó de vint dies pera any treballat amb un màxim d'un any en lloc dels quaranta d'abans gràcies a la reforma laboral aprovada pel govern de Rajoy, sent substituïts per treballadors temporals, i que gràcies a que és molt difícil que troben treball i que per la reforma del sistema de pensions aprovada pel govern de Zapatero estarà en l'atur fins als seixanta-set anys (i per tant cobrant una pensió menor ja que l'import de la pensió es calcula en base als últims quinze anys cotitzats) amb dos responsables de polítiques laborals del PP i del PSOE, en concret Carmen Álvarez-Arenas del PP i Concha Gutiérrez del PSOE.

Estes dos senyores, en lloc de dialogar o donar alguna explicació al treballador acomiadat es dediquen a barallar-se interrompent-se una a l'altra i com a màxim argument utilitzen el clàssic “i tu més” que tant de moda està als patis de les nostres escoles. Açò que podria no ser més que una anècdota ha generat tant indignació a les xarxes socials perquè és un símptoma que demostra que el nostre sistema polític no funciona. Aquestes dos dones, totalment desconegudes per al gran públic, se suposa que han de treballar pel nostre benefici, però quan tenen l'oportunitat de mostrar-nos la seua labor es limiten a discutir com a xiquetes.

El problema no són elles, el que dóna por és que dos persones com elles han pogut arribar al congrés. La partitocràcia que patim fa que la immensa majoria dels tres-cents cinquanta diputats del congrés no només siguen desconeguts pels seus votants sinó que a més no els han de rendir comptes mai ja que la majoria de la gent vota a Rajoy o Rubalcaba sense adonar-se que això és tècnicament impossible llevat de la circumscripció de Madrid i que realment estan donant suport a una sèrie de personatges con les inefables cuneros com Federico Trillo, cartagener afincat a Madrid des de fa molts anys però triat com a número u del pp per Alacant o Nacho Uriarte, madrileny, membre de Nuevas Generaciones triat per València i famós per haver donat positiu a un control d'alcoholèmia Estos personatges, membres de la casta política es caracteritzen perquè en la majoria dels casos no han tingut mai una experiència laboral fora del partit ja que s'han dedicat a anar pujant en l'escalafó, medrant entre els seus companys polítics fins que han arribat al seu límit d'incompetència marcat pel principi de Peter.

D'estes dos senyores el cas més paradigmàtic és el de Carmen Álvarez-Arenas triada per la circumscripció de Madrid al lloc dèsset fet que fa que siga una total desconeguda per al noranta-nou per cent dels seus votants, per molt que ella crega estar ratificada per ells i que repetisca com un mantra que les eleccions són la festa de la democràcia.

El cotxe de la diputada del caviar i el marisc

Però el que vertaderament dóna vergonya és que esta senyora que justifica l'acomiadament per causes objectives per a ser substituïts per treballadors temporals amb el lamentable argument de que no fa falta menjar marisc o caviar tots els dies per a estar ben alimentat, com es pot comprovar a les seues declaracions d'activitats i de bens i rendes, compagina el seu sou de diputada (de més de tres mil euros al mes més dietes i complements per al transport o l'habitatge per molt que siga de Madrid , que s'incrementa per ser vocal de dos comissions i portaveu d'una altra i que li donarà dret a rebre una jubilació vitalícia cap al final de legislatura quan complete set anys com a diputada) amb l'administració d'una empresa familiar per la qual ingressa setze mil euros a l'any, sent per tant part d'eixe setanta-cinc per cent dels empresaris espanyols que declaren menys ingressos que els seus treballadors, donant per tant tota la impressió de defraudar a hisenda, i el que és més greu amb una pensió de viudetat de set-cents trenta-u euros al mes. S'ha de tindre la cara molt dura per a justificar d'aquesta manera tan estúpida els acomiadaments mentre es viu de meravella aprofitant-se del sistema conduint un Audi Q5.

Sobre Bankia

Ja hem perdut el compte; començarem amb 4465 milions d'euros demanats al FROB al fusionar-se Caja Madrid, Bancaixa i altres cinc caixes, però el divendres s'afegiren a poc a poc milers de milions com si foren bitllets del Monopoly fins a arribar als 19.000 milions més. La fallida de Bankia és sense dubte el tema estrela de la setmana tant per les conseqüències econòmiques que comporta (la prima de risc està a màxims històrics i s'apropa als nivells de Portugal o Grècia quan foren intervingudes) com per ser l'exemple perfecte de que alguna cosa falla a la nostra societat.

Be, més que alguna cosa, moltes. Comencem pel fet de que tot açò s'ha generat per la mala gestió de dos caixes d'estalvi que a l'època de bonança treien pit com a la segona i tercera d'Espanya sense adonar-se que eren uns gegants amb peus de fang ja que basaven tot el seu creixement en la construcció sense pensar en diversificar el seu negoci. És més, inclús el president de Bancaixa fou tan arrogant de no voler fusionar la seuacaixa fins que no tingué més remei. Aquesta situació que no hauria d'afectar-nos ho fa perquè una caixa d'estalvis era una entitat baix control públic; més be polític ja que els partits es repartien els càrrecs segons la seua voluntat resultant així que el president de Bancaixa fou president de la Generalitat i el de Caja Madrid un ex-ministre d'economia.

De totes maneres la mala gestió no ens hauria de sorprendre ja que si els polítics no solen fer be la seua feina és lògic que tampoc destaquen en altres missions. El que és indignant són les declaracions del nou president de Bankia (per cert, sucosament prejubilat fa poc) dient que no a buscar responsables, decisió que es veu refermada per la voluntat conjunta del PP i el PSOE de no sol·licitar la creació d'una comissió d'investigació al congrés dels diputats. Un forat de 23.000 milions d'euros ha de tindre responsables encara que siga perquè es va mentir presentant uns beneficis de 300 milions d'euros que en realitat n'eren vora3.000 de pèrdues, comptes falsos que feren que molts xicotets inversos compraren accions de Bankia pensant en els futurs beneficis ara totalment inexistents. Però si no ho determina així el nou president del grup, hauria de ser la fiscalia la que actuara d'ofici com a mínim per falsedat documental, encara que hi han motius de sobra.

Altre punt per a indignar-se és que les caixes d'estalvi eren el més paregut a una banca pública que posseíem . El problema és que en lloc d'invertir en projectes positius per a la societat (d'interés públic o ajudant als emprenedors amb un pla de negoci factible) els seus dirigents polítics simplement les utilitzaven segons les necessitats electoralistes dels sues partits amb exemples tan aclaparadors a la vegada que ruïnosos com Terra Mítica o la Ciudad de la Luz. De totes maneres no podem oblidar-nos de l'obra social, vertadera dinamitzadora cultural que ha quedat reduïda a la mínima expressió ja que dependrà dels futurs i llunyans beneficis que puga obtindre Bankia.

Tampoc cal oblidar que Bankia no és l'única caixa en aquesta situació i que si ha sigut nacionalitzada ha sigut per que el seu gran tamany (entitat sistèmica diuen els experts) la feia massa gran per a deixar-la caure o per a que fóra absorbida per algun altre banc, com ha passat per ara amb Caja Castilla la Mancha (absorbida per Cajastur), Cajasur (absorbida per BBK), les subhastades CAM (adquirida pel Banc de Sabadell) i Unnim (adquirida pel BBVA) a les que cal sumar les també nacionalitzades NovaCaixaGalicia, Catalunya Caixa que seran subhastades pròximament.

Segons tots els experts, deixar caure a les caixes d'estalvi comportaria un cost molt més elevat que intervindre-les així que per molt que ens dolga aportar tres o quatre vegades l'import total de les retallades en educació i sanitat ho haurem de fer, encara que no hauria de ser a canvi de res. Almenys s'haurien de complir estos requisits:

1. Depurar les responsabilitats de tots els dirigents de les caixes intervingudes, que si han d'anar a la presó ho facen i que responguen amb el seu patrimoni personal.
2. Limitar els sous dels directius de les entitats intervingudes, tant els presents, com els futurs i els passats. Una entitat que presenta 3000 milions d'euros de pèrdues no pot pagar 14 milions d'euros a un dels directius responsables d'afonar-la. A més a més, s'estem acostumant a pagar autèntiques milionades als banquers, quan el seu treball no és molt diferent de la resta d'executius de altres empreses que no tenen eixe tipus de remuneracions ni les seues responsabilitats molt majors que la de altres professionals com enginyers, arquitectes, metges etcètera. Per no parlar de la perversió moral que suposa ser l'encarregat de establir el teu propi sou. O el fet de que encara que sigues tu qui abandone l'empresa esta estiga obligada a pagar-te una indemnització.
3. Creació d'un banc públic amb totes les entitats nacionalitzades. La missió d'aquest banc seria la que he comentat abans, recolzar els projectes positius per a la societat i el foment de la creació d'un nou model productiu basat en les noves tecnologies.

Per desgràcia i veient la complaença dels dos partits majoritaris amb tota esta situació, no crec que passe res del que demanem.

Un últim apunt és comprovar definitivament la pèrdua de la valencianitat de Bankia. Per molt que abans Olivas diguera que amb la creació de Bankia el poder valencià augmentava ja que ara era part d'una entitat major, tots sospitàvem que la veu cantant en la fusió era la de Caja Madrid. Ara ho hem pogut comprovar ja que a tots els mitjans quan parlen de les males pràctiques de Bankia ho fan referint-se quasi en exclusiva als consellers de Caja Madrid, llevat d'Aurelio Izquierdo (però és que els catorze milions d'euros que es va a endur calentets destaquen massa) i se parlaven de Bancaixa era per a menysprear-la. Això si, ara ja no tenen cap excusa, amb la nacionalització de Bankia l'influència de Bancaixa en la nova entitat és nul·la Vam perdre la CAM i ara hem perdut Bancaixa i ningú pot dir el contrari.

Després de la vaga

Com sempre en totes les vagues fer valoracions és prou difícil, almenys si les fem basant-nos en el seguiment que han tingut. Això passa perquè les xifres de participants de les vagues o manifestacions són radicalment diferents segons qui les proporcione. Per als organitzadors són sempre un èxit mentre que per als governs són invariablement un fracàs. Esta setmana per a variar, ens han oferit unes dades molt diferents. Conselleria situa el seguiment de la vaga en el vint-i-sis per cent mentre que els sindicats ho eleven fins al seixanta-cinc per cent. No em crec cap de les dos xifres.

Jo treballe a un institut de Torrevella, on començaren les mobilitzacions en contra de les retallades a començament de curs. A més a més, el Baix Segura està ple d'interins, que hi són els més afectats, en concret al meu centre serem al voltant d'un seixanta per cent d'interins. I no obstant això el seguiment de la vaga no ha sigut tot el majoritari que ho esperava. De seixanta-nou professors, el primer dia feren vaga trenta-dos, el segon vint-i-cinc i ahir trenta-nou. Això fa en el millors dels casos un cinquanta-sis per cent de seguiment. Per la vesprada aní a la manifestació d'Alacant i encara que hi havia molta gent no em pareix que en fóra tanta per a ser tota la província ni que els vianants estigueren ni molt preocupats ni molt interessats en ella.

La veritat és que esperava més, molt més. S'estem jugant molt, no són només unes retallades més, és un canvi de sistema. Els professors ja hem demostrat que entenem que estem en crisis i que hem de fer un esforç, per això no ens queixarem quan ens baixaren el sou fa dos anys, ni quan eliminaren els desdobles i garanties i des de el decret de mesures urgents de gener en que ens tornaven a baixar el sou i ens acomiadaven en juny ha costat vora quatre mesos posar-se d'acord per a fer vaga. Per això té tanta importància estes jornades de vaga ja que s'han fet perquè hi ha motius de sobra. En educació s'ha retallat i no s'hem negat, però ja va sent hora que es retalle en altres partides com l'exèrcit, la casa reial, l'església, les múltiples empreses públiques més que deficitàries com RTVV, delimitant les competències de les diferents administracions per a que no dupliquen les seues funcions, fusionant els municipis que sobren per a no haver de pagar a tant de polític, pujant els impostos que afecten a les classes altes, eixes que no han sentit la crisis, com el de patrimoni, el de successions o tornant a introduir el tram de luxe a l'IVA, o simplement deixant d'ajudar a la banca a canvi de res. No soc polític però en un moment se m'ocorren moltes maneres de retallar o recaptar a més de retallar en educació o sanitat.

Però el veritable problema continua ja que la campanya de desprestigi dels docents no ha acabat. Ara estem en el moment de dir que invertir més no implica més qualitat, però invertir menys si es fa racionalment i simplement es retalla en personal sí que l'empitjora. Si es fan ajustos de veritat, no els de l'article, retallant on es puga sense afectar a l'atenció que es presta als alumnes no passaria res, però les mesures presentades no són així, simplement retallen de manera indiscriminada i afectant únicament al sector públic ja que l'ensenyança concertada podrà atendre més alumnes i per tant rebre més subvenció amb les mateixes despeses o les universitats privades que al encarir-se les matrícules de les públiques guanyen competitivitat al haver menys diferència de preu, sobretot perquè en casos com els de Torrent o Sant Joan d'Alacant els ajuntaments li'ls han cedit els terrenys de manera gratuïta encara que facen competència als centres públics.

El problema és que ara ja hem fet vaga, tant per les mesures de Conselleria com per les del ministeri i no pareix que haja servit de molt ja que el govern i els seus medis afins en els millors dels casos l'han ignorada i en el pitjor s'han dedicat a menysprear els que hi hem participat.

I ara, què fem?

Sobre la vaga

Be, jo crec que després dels dos dies de vaga ja és moment de fer una reflexió. El dimarts el seguiment ha sigut al voltant d'un 35% amb més incidència a la província d'Alacant amb un 42% ja que és la que més interins concentra. Això si, per a la conselleria el seguiment ha sigut menor ja que parteix d'unes dades diferents incloent al professorat de baixa, permís, excedència, etc. A més a més te la cara dura d'incloure al professorat dels centres concertats que no estaven convocats a la vaga, per tant ha aconseguit mostrar en públic unes dades del 10% de seguiment. La segona jornada de vaga ha tingut una participació inferior, en concret del 25%. Estes dades no són molt elevades, per ni de lluny significa que els professors estiguen d'acord amb les retallades (tela amb el titular i això que es supossa que és un periòdic amb una línia editorial contrària al PP)  ja que hi han alguns motius per a no fer vaga tot i que estigues en contra de les retallades.

Jo he fet vaga els dos dies, però per la meua situació personal no he tingut contacte amb els meus companys i no se encara quina valoració en fan. El dimecres la meua filla tenia la revisió del primer mes de vida, motiu pel qual el dimarts torní a València A més a més, hui divendres tenia cita amb el traumatòleg per uns problemes de genoll que vinc arrossegant des de desembre, per tant fins al dilluns no tornaré al meu centre. Per la revisió de la meua filla no puguí anar a la manifestació de dimecres, la més multitudinària, això si, a la del dijous aní amb un company de l'any passat. Ell em va transmetre el que ja m'imaginava, no només que el seguiment a la província de València no havia sigut molt alt ja que no és el mateix un decret que et lleva una part del sou i empitjora les teues condicions de treball que si eixe decret a més et deixa al carrer, sinó que molts professors no havien fet vaga perquè pensaven que no anava a servir per a res. Si, crec que el proces de demonització del professorat per part del PP ha calat inclús entre els professors i hi han molts que pensen que en el fons són uns privilegiats per tindre treball. A més els sindicats tal vegada començaren massa fort , convocant sis dies de vaga i ara han anat reculant. Començaren canviant la vaga del dijous vint-i-quatre per a fer-la coincidir amb l'estatal del dimarts vint-i-dos i ara ja comencen a dir que els dies trenta i trenta-u es farà vaga segons el que diguen les assemblees comarcals. També és veritat que el fet que les retallades siguen part d'un decret del ministeri i no de conselleria com abans li ha restat força a estos dies de vaga ja que ara tota la força s'ha de concentrar el pròxim dimarts.

Jo també crec que no aconseguirem canviar res, però al menys ho hem d'intentar, tant per la nostra dignitat com pel futur de la nostra joventut.

Perquè vaig a fer vaga

Despús-demà serà la primera de les sis jornades de vaga convocades pels cinc sindicats amb representació a l'ensenyament públic valencià. Per primera vegada en la meua vida vaig a recolzar -la i tot açò li ho dec al (des)govern popular que patim a la generalitat des de fa anys. Les raons del descontent són tantes que em costa justificar als companys que treballaran com si fóra un dia normal. La primera i més evident és la possibilitat, molt reial, de perdre el nostre lloc de treball. Després de set anys treballant de professor interí, dels quals els quatre últims de manera ininterrompuda, l'augment de la ràtio d'alumnes per professor i l'increment de la jornada lectiva a vint hores en lloc de les díhuit actuals va a provocar l'eliminació de moltes places que actualment cobrim els interins com jo que ens quedarem a l'atur com s'ha pogut comprovar enguany a Madrid, primera comunitat en implantar esta mesura.

Però no només és això, sobretot és l'actitud impresentable del PP que, com no pot justificar les retallades ha decidit criminalitzar el col·lectiu docent per a posar la societat a la seua contra. Primer començaren dient que noméstreballem díhuit hores a la setmana (amagant el fet que són díhuit lectives, ni tan sols de permanència en el centre), després que com tenim dos mesos de vacances hauríem de treballar en julioldonant classes de reforç sense preocupar-se si els centres estan adaptats per a això (és evident que els barracons no ho estan) ni que juliol és laborable no lectiu amb molta càrrega de treball per als equips directius i més de preparació de programacions i de material per al curs següent. Per no parlar de la hipocresia que suposa acomiadar els interins el trenta de juny quan estas parlant d'implantar un programa contra el fracàs escolar precisament eixe mes. Respecte al calendari del curs vinent també digueren que les vacances de nadal començaran un dia després, el vint-i-quatre (mira que bo el govern que fa treballar un dia més als vagos dels professors) sense dir que el vint-i-tres és diumenge i per tant difícilment podien començar eixe dia o que una jornada més de classe poquet va a fer per a reduir el fracàs escolar. A més com la decisió de pujar a vint hores lectives ja la tenen presa des de fa molt de temps l'han intentat justificar de qualsevol manera per molt ridícula que siga, com dir que es perden cinc minuts entre classe iclasse i que ajuntant-los tots fan les dos hores a la setmana de més que hauríem d'impartir. Si fóra veritat el que s'hauria de fer seria allargar les classes cinc minuts per a que tingueren la duració adequada. Per no dir que si la consellera considera que els professors no treballem entre classe i classe la pròxima vegada que veja a dos alumnes barallant-se als corredors en lloc de separar-los vaig a apostar a que el més for guanya.

A més estes són mesures amb una forta càrrega ideològica ja que els centres concertats no tenen por de que li'ls tanquen unitats que seria el més lògic, ja que amb l'augment de ràtios els centres públics poden ofertar un vint per cent més de places amb les mateixes instal·lacions Però això seria actuar amb lògica empresarial (aprofitar al màxim els recursos propis abans de subcontractar a empreses externes) però per desgràcia el que va a passar és que es tancaran grups només als centres públics, continuant els centres concertats amb les mateixes unitats i per tant amb un vit per cent més d'alumnes.

A este respecte la consellera ha tingut la cara dura de dir esta setmana que les places a les escolesd'idiomes s'incrementaran un vint per cent, com si fóra una fita d'este meravellós govern que tenim quan simplement és una conseqüència de l'augment de ràtios que es traduirà en una pitjor qualitat de l'educació ja que a l'ensenyament de llengües és fonamental una quantitat baixa d'alumnes per professor per que puguen practicar molt.

Que eixa és una altra, estan repetint com un mantra que l'augment de ràtios no provocarà un augment del fracàs escolar ja que hi han països com Corea o Japó amb un menor index de fracàs escolar i una major ràtio d'alumnes per professors. El que s'obliden de dir és que entre eixos sistemes educatius i el nostre hi han moltes més diferències que les ràtios d'alumnes i que sobretot eixes societats valoren l'esforç i consideren l'educació com un pilar bàsic de la progressió social, una inversió de futur per a tindre un millor demà. Està clar que l'únic factor que influïx en la qualitat de l''educació no és la quantitat d'alumnes per professor, però també que si no modifiques res mes i només augmentes el nombre d'alumnes per professor el fracàs escolar augmentarà, per molt que diguen els nostres governants.

Ens pixen en la cara i diuen que plou.

Sobre les retallades en educació

Des de fa un temps, la Conselleria d'Educació manté una campanya de desprestigi dels docents. El que seria una seriosa irresponsabilitat en qualsevol empresa normal, la descalificació sistemàtica dels treballadors, s'ha convertit en el nostre dia a dia per culpa de la crisi. La Generalitat està en fallida o molt a prop d'estar-ho. Per això ha de reduir les seues despeses i després de paralitzar les inversions en infraestructures (com les línies 2 del tramvia d'Alacant i València o l'Àgora) l'única opció que li queda es la reducció de despeses en sanitat i educació que són los partides que suposen la part principal dels pressupostos. Com no queda molt estètic retallar en estos servicis essencials, la tàctica de la Conselleria es clara, desprestigiar els docents per a que la ciutadania estiga d'acord en acabar amb els suposats privilegis dels docents. Per a obtindre el resultat desitjat no han dubtat en utilitzar els tòpics i presentar-nos davant de la societat com a poc faeners. És veritat que els professors gaudim de més vacances que a altres sectors, encara que ni som els únics (els policies per exemple treballen una setmana si i una no) ni son tantes com estan donant a entendre ja que no són les mateixes que els alumnes perquè juny i setembre els treballem sencers preparant tota la paperassa de final de curs i els exàmens de recuperació i preparació de l'inici de curs. També tenim uns bons horaris però açò és així perquè gran part del nostre treball el fem a casa. Les classes no es preparen a soles i la correcció d'exàmens i exercicis pot arribar a ser tediosa. Ara que està tan de moda el foment del teletreball la gent es queixa de que nosaltres ens puguem aprofitar-se d'ell. Si que és veritat que quan portes uns anys treballats no necessites preparar tant les classes (perquè ja tens molt de material) però el treball de correcció continua i a més revises i adaptes contínuament el material que ja tens preparat. A més cal estar al tant dels canvis de temari i també si et toca canviar d'assignatura hauràs de preparar una nova programació amb el temari corresponent, cosa que pot donar moltíssima faena. Per exemple, jo l'any passat vaig haver d'impartir classe a un cicle formatiu i entre que l'assignatura era més llarga (set hores a la setmana) ,que el nivell era més elevat i que era fonamentalment teòrica estiguí estressat tot el curs preparant material ja que no em durava quasi res.

Un altre argument que utilitza l'administració per a justificar les retallades és que par a superar la crisi tots hem de posar un poc de la nostra banda; com si no ho haguérem fet ja! Els docents valencians portem dos baixades de sou (la de tots els funcionaris de Zapatero i la que aprovà el consell en gener limitant els sexennis i acomiadant els interins el trenta de juny), per no parlar que des de fa dos anys s'han augmentat les ràtios i eliminat compensatòries i desdobles, cosa que s'ha traduït en l'acomiadament de nombrosos interins. Però el veritable problema és que a tot açò s'han de sumar les noves mesures aprovades pel ministeri que la conselleria està encantada d'implantar perquè ja portava un temps parlant d'elles, l'augment de la jornada lectiva en secundària de díhuit a vint hores a la setmana i l'increment de la ràtio d'alumnes per aula un vint per cent. En el primer cas és veritat que no va suposar una minva molt considerable de la qualitat de l'educació, encara que impartir més hores de classe implica més alumnes, més treball i per tant fer pitjor este treball. A més té com a conseqüència la desaparició de les hores de biblioteca, de les aules de convivència o les el responsable de noves tecnologies del centre. Tot açò respecte al servici que prestem als estudiants, perquè el principal efecte d'esta mesura és l'acomiadament de milers de professors interins que deixarem de ser necessaris). Després de set anys treballant per a l'administració, dels quals els quatre últims de manera ininterrompuda, crec que a l'any que ve no ho tornaré a fer, o en tot cas de manera molt puntual. I no serà per falta d'alumnes, perquè la població escolar continua augmentant. A tot açò, l'estalvi per a l'administració no serà tan gran ja que passarem d'estar treballant i cobrant el nostre jornal a cobrar l'atur però sense treballar, una gran idea.

Però esta mesura té una conseqüència que molt poca gent ha pensat i és que es va a afavorir l''ensenyament privat. S'ha parlat molt de que l'augment de ràtios implicarà la desaparició de molts grups, en l'ensenyament públic. En el concertat no s'ha dit res i mirant les declaracions dels seusrepresentants no tenen por de que els tanquen grups, es més s'alegren de poder tindre més alumnes a l'aula ja que significaran més ingressos amb les mateixes instal·lacions

El que és lamentable és que l'administració justifica estes mesures perquè segons ells l'augment de ràtios no implica una pèrdua de qualitat ja que quan nosaltres estudiàvem n'érem més de trenta a l'aula, que els centres concertats tenen millors resultats amb més alumnes a l'aula o que a països com el Japó o Corea obtenen millors resultats amb més alumnes per aula. El que s'obliden de dir és que les condicions no són les mateixes. Fa trenta anys els alumnes problemàtics deixaven els estudis als catorze anys no als setze i la societat respectava la figura del docent perquè que creia que l'educació afavoriria la progressió social dels seus fills. Els centres concertats tenen millors resultats però amb un alumnat diferent ja que la major part dels immigrants (amb els seus problemes d'adaptació) o d'alumnes amb necessitats educatives especials estan als centres públics. Per últim el Japó i Corea són països amb una forta cultura de l'esforç i que encara valoren l'educació, no com ací que tenim una administració entestada a destruir-la.

Què és ser interí?

Per desgràcia ara estem de moda degut a les ganes que té la generalitat valenciana de desfer-se de nosaltres. Molta gent està d'acord ja que per culpa de la crisi hem de retallar les despeses i el més fàcil per als polítics, com sempre, es retallar en sanitat i educació, encara que no sàpiguen el que significa ser un interí d'educació. Per això vaig a contar la meua experiència.

La manera de començar a treballar d'interí és presentant-se a unes oposicions, aprovar-les i quedar-te sense plaça perquè encara que hages aprovat sumant els mèrits altres aspirants tinguen més punts que tu. Després d'esta desagradable situació et posen en la borsa de treball. Esta borsa porta anys funcionant i a tu i als demés opositors s'implement t'afegixen al final del tot, ordenats segons els resultats de les oposicions, darrere dels interins que ja han treballat. En eixe moment comença el joc. Segons les necessitats de l'administració anirà disposant dels docents de la borsa de treball i com més en necessite, més fàcil es que cride als nouvinguts a dita borsa.

En el meu cas, la primera vegada que em cridaren fou al febrer de 2006. em convocaren en Alacant per a dos dies després. A l'hora concertada arribí a la direcció territorial d'Alacant i encara que era el quart professor convocat, com ja feia prou de temps que estava a la borsa, els tres que estaven per davant meu no anaren (supose que tindrien un lloc de treball més interessant) i vaig poder triar destí, cobrir una maternitat a Asp. Vaig tindre prou de sort, perquè em va servir per a (quasi) acabar el curs, i així no peguí massa tombs. Perquè açò és una altra cosa que no pensa molta gent, comences a treballar al dia següent de la convocatòria sense importar la teua situació personal. Al meu cas implicava treballar a 180 kilòmetres de casa i evidentment buscar-me un pis, o millor una habitació per a poder viure. Jo vaig tindre sort de caure en un poble relativament gran i al tindre un contracte de quatre mesos assegurar-me uns ingressos que compensaren les dificultats evidents de deixar la teua vida de banda d'un dia cap a l'altre. A més a més, a tot açò s'afegix el curiós (per dir alguna cosa suau) costum que te conselleria de pagar als interins a mes vençut, cosa que va fer que no vaig vore el primer euro fins a un més i mig després de començar a treballar i de pagar casa i gasoil. L´any següent les coses anaren un poquet millor. Em cridaren a final d'octubre, per a cobrir una baixa per un embaràs de risc que al ajuntar-la amb la posterior maternitat també em serví per a acabar el curs. A més a més, em tocà treballar a Orpesa, cosa que va fer que estiguera a només 95 km de casa i encara que tenia molts companys de València ciutat que anaven i tornaven tots els dies, el fet de no tindre família em donà la possibilitat de llogar-me una habitació a la ciudad de vacaciones i estalviar-me un muntó de kilòmetres. Al curs següent torní a tindre sort. Em cridaren al final de setembre i em va tocar substituir una baixa llarga per malaltia greu (càncer), de manera que també vaig acabar el curs. Açò no és normal, jo conec molts interins que treballen a tres o quatre centres en un curs, no tres centres en tres anys. A més a més, em donà la possibilitat de conèixer el paradís de l'interí, el Baix del Segura. A mi em tocà treballar a Guardamar, però tota la comarca està plena d'interins. Açò és degut a dos factors: el primer és la llunyania ja que està al sud del nostre país i per tant lluny per a quasi tots, llevat d'alguns alacantins i els poquets murcians que queden en la borsa de l'època en que encara no demanaven el mitjà. L'altre motiu és que com ha augmentant tant de població el últims anys (ara té quasi el doble de població que en tenia fa deu anys) i la major part d'este increment ha sigut de població extranjera (que no treballen com a docents) té un dèficit estructural de professors que fa que les últimes places en adjudicar siguen sempre a esta comarca.

Que eixa és una altra, al següent curs vaig entrar al meravellós món de les vacants. Per ara havia estat cobrint substitucions, però no només hi ha d'això al món interí. Del total de professors d'un institut l'administració no dóna totes les places a funcionaris definitius ja que es guarda unes quantes per a oferir-les als interins. Açò es fa perquè així aconsegueix una major adaptabilitat a les situacions de cada centre, de manera que si un any no fan falta tants professors d'una determinada matèria no cal traslladar un funcionari definitiu, no oferint eixa plaça als interins és prou. Bé, i perquè els interins no cobrem sexennis, fins fa uns anys no cobràvem triennis i ara ens acomiaden el trenta de juny estalviant-se de pagar-nos juliol i agost. El procés d'adjudicació és ben senzill. En juliol s'oferixen les places i els interins les van triant segons el seu ordre en la borsa (no és tan fàcil realment ja que des-de fa dos anys es fa de manera telemàtica). Com és evident les places més allunyades es queden les últimes, i així jo em vaig quedar l'antepenúltima plaça d'eixe any i comencí a treballar a Torrevella. L'any següent la cosa continuà evolucionant i encara que podia haver agafat una plaça al Vinalopó Mitjà torní a Guardamar perquè ja havia conegut a la meua parella i per a assegurar-nos estar junts preferirem estar a un poc més de distància. Encara que estàvem a gust al Baix Segura sentirem que necessitàvem evolucionar, per tant al curs següent la nostra intenció era la d'aproximar-se un poquet a València, per tant triarem plaça pel Vinalopó Mitjà. En el que no havíem comptat és que la crisi ens anava a colpejar de valent. Eixe any començaren les retallades, en concret, augment de ràtios i eliminació de desdobles i compensatòries. Jo soc d'informàtica i m'afectà prou ja que em vaig quedar el primer sense plaça però a la meua parella, que és professora de valencià, li afectà més ja que eliminaren més places i passà de tindre una plaça un poquet més avant que jo a tindre més de vint persones sense plaça per davant. De totes maneres, per una de les peculiaritats del sistema vaig ser afortunat amb una plaça a Xest. El motiu d'açò és que a setembre torna a haver un altra adjudicació, encara que menys important que la de juliol (tal vegada amb un 10% del total de places) i com jo m'havia quedat el primer de la llista vaig poder triar, però com no tot és tan bonico, la meua nòvia, després de quatre anys amb vacants es quedà fent substitucions. I arribem a este curs. Enguany m'ha tornat a tocar una plaça a Torrevella, restant només dos places per darrere de la meua, així que les coses han estat com fa tres anys, per a que diguen que no han retallat. I done gràcies perquè amb les noves retallades anunciades per la conselleria van a desaparéixer moltes places d'interins i el nostre futur laboral està en l'aire. Però bé, com diu la consellera no van a acomiadar a ningú.

El pitjor no és que ho facen, o que hi haja gent que ho defenga, és que hi ha gent que s'ho creu.