Sobre Bankia

Ja hem perdut el compte; començarem amb 4465 milions d'euros demanats al FROB al fusionar-se Caja Madrid, Bancaixa i altres cinc caixes, però el divendres s'afegiren a poc a poc milers de milions com si foren bitllets del Monopoly fins a arribar als 19.000 milions més. La fallida de Bankia és sense dubte el tema estrela de la setmana tant per les conseqüències econòmiques que comporta (la prima de risc està a màxims històrics i s'apropa als nivells de Portugal o Grècia quan foren intervingudes) com per ser l'exemple perfecte de que alguna cosa falla a la nostra societat.

Be, més que alguna cosa, moltes. Comencem pel fet de que tot açò s'ha generat per la mala gestió de dos caixes d'estalvi que a l'època de bonança treien pit com a la segona i tercera d'Espanya sense adonar-se que eren uns gegants amb peus de fang ja que basaven tot el seu creixement en la construcció sense pensar en diversificar el seu negoci. És més, inclús el president de Bancaixa fou tan arrogant de no voler fusionar la seuacaixa fins que no tingué més remei. Aquesta situació que no hauria d'afectar-nos ho fa perquè una caixa d'estalvis era una entitat baix control públic; més be polític ja que els partits es repartien els càrrecs segons la seua voluntat resultant així que el president de Bancaixa fou president de la Generalitat i el de Caja Madrid un ex-ministre d'economia.

De totes maneres la mala gestió no ens hauria de sorprendre ja que si els polítics no solen fer be la seua feina és lògic que tampoc destaquen en altres missions. El que és indignant són les declaracions del nou president de Bankia (per cert, sucosament prejubilat fa poc) dient que no a buscar responsables, decisió que es veu refermada per la voluntat conjunta del PP i el PSOE de no sol·licitar la creació d'una comissió d'investigació al congrés dels diputats. Un forat de 23.000 milions d'euros ha de tindre responsables encara que siga perquè es va mentir presentant uns beneficis de 300 milions d'euros que en realitat n'eren vora3.000 de pèrdues, comptes falsos que feren que molts xicotets inversos compraren accions de Bankia pensant en els futurs beneficis ara totalment inexistents. Però si no ho determina així el nou president del grup, hauria de ser la fiscalia la que actuara d'ofici com a mínim per falsedat documental, encara que hi han motius de sobra.

Altre punt per a indignar-se és que les caixes d'estalvi eren el més paregut a una banca pública que posseíem . El problema és que en lloc d'invertir en projectes positius per a la societat (d'interés públic o ajudant als emprenedors amb un pla de negoci factible) els seus dirigents polítics simplement les utilitzaven segons les necessitats electoralistes dels sues partits amb exemples tan aclaparadors a la vegada que ruïnosos com Terra Mítica o la Ciudad de la Luz. De totes maneres no podem oblidar-nos de l'obra social, vertadera dinamitzadora cultural que ha quedat reduïda a la mínima expressió ja que dependrà dels futurs i llunyans beneficis que puga obtindre Bankia.

Tampoc cal oblidar que Bankia no és l'única caixa en aquesta situació i que si ha sigut nacionalitzada ha sigut per que el seu gran tamany (entitat sistèmica diuen els experts) la feia massa gran per a deixar-la caure o per a que fóra absorbida per algun altre banc, com ha passat per ara amb Caja Castilla la Mancha (absorbida per Cajastur), Cajasur (absorbida per BBK), les subhastades CAM (adquirida pel Banc de Sabadell) i Unnim (adquirida pel BBVA) a les que cal sumar les també nacionalitzades NovaCaixaGalicia, Catalunya Caixa que seran subhastades pròximament.

Segons tots els experts, deixar caure a les caixes d'estalvi comportaria un cost molt més elevat que intervindre-les així que per molt que ens dolga aportar tres o quatre vegades l'import total de les retallades en educació i sanitat ho haurem de fer, encara que no hauria de ser a canvi de res. Almenys s'haurien de complir estos requisits:

1. Depurar les responsabilitats de tots els dirigents de les caixes intervingudes, que si han d'anar a la presó ho facen i que responguen amb el seu patrimoni personal.
2. Limitar els sous dels directius de les entitats intervingudes, tant els presents, com els futurs i els passats. Una entitat que presenta 3000 milions d'euros de pèrdues no pot pagar 14 milions d'euros a un dels directius responsables d'afonar-la. A més a més, s'estem acostumant a pagar autèntiques milionades als banquers, quan el seu treball no és molt diferent de la resta d'executius de altres empreses que no tenen eixe tipus de remuneracions ni les seues responsabilitats molt majors que la de altres professionals com enginyers, arquitectes, metges etcètera. Per no parlar de la perversió moral que suposa ser l'encarregat de establir el teu propi sou. O el fet de que encara que sigues tu qui abandone l'empresa esta estiga obligada a pagar-te una indemnització.
3. Creació d'un banc públic amb totes les entitats nacionalitzades. La missió d'aquest banc seria la que he comentat abans, recolzar els projectes positius per a la societat i el foment de la creació d'un nou model productiu basat en les noves tecnologies.

Per desgràcia i veient la complaença dels dos partits majoritaris amb tota esta situació, no crec que passe res del que demanem.

Un últim apunt és comprovar definitivament la pèrdua de la valencianitat de Bankia. Per molt que abans Olivas diguera que amb la creació de Bankia el poder valencià augmentava ja que ara era part d'una entitat major, tots sospitàvem que la veu cantant en la fusió era la de Caja Madrid. Ara ho hem pogut comprovar ja que a tots els mitjans quan parlen de les males pràctiques de Bankia ho fan referint-se quasi en exclusiva als consellers de Caja Madrid, llevat d'Aurelio Izquierdo (però és que els catorze milions d'euros que es va a endur calentets destaquen massa) i se parlaven de Bancaixa era per a menysprear-la. Això si, ara ja no tenen cap excusa, amb la nacionalització de Bankia l'influència de Bancaixa en la nova entitat és nul·la Vam perdre la CAM i ara hem perdut Bancaixa i ningú pot dir el contrari.