Carmen i Concha

Com ha ocorregut ja més d'una vegada, l'últim programa de Salvados ha generat molt de debat a la xarxa. El tema tractat esta setmana ha sigut les dificultats per a trobar treball dels aturats de més cinquanta anys. No obstant, la polèmica no ha sorgit per este tema per desgràcia tan d'actualitat, sinó quan Jordi Évole posa en contacte un parat de més de cinquanta anys que ha sigut acomiadat junt a altres quinze companys per causes objectives i per tant amb una indemnitzacióó de vint dies pera any treballat amb un màxim d'un any en lloc dels quaranta d'abans gràcies a la reforma laboral aprovada pel govern de Rajoy, sent substituïts per treballadors temporals, i que gràcies a que és molt difícil que troben treball i que per la reforma del sistema de pensions aprovada pel govern de Zapatero estarà en l'atur fins als seixanta-set anys (i per tant cobrant una pensió menor ja que l'import de la pensió es calcula en base als últims quinze anys cotitzats) amb dos responsables de polítiques laborals del PP i del PSOE, en concret Carmen Álvarez-Arenas del PP i Concha Gutiérrez del PSOE.

Estes dos senyores, en lloc de dialogar o donar alguna explicació al treballador acomiadat es dediquen a barallar-se interrompent-se una a l'altra i com a màxim argument utilitzen el clàssic “i tu més” que tant de moda està als patis de les nostres escoles. Açò que podria no ser més que una anècdota ha generat tant indignació a les xarxes socials perquè és un símptoma que demostra que el nostre sistema polític no funciona. Aquestes dos dones, totalment desconegudes per al gran públic, se suposa que han de treballar pel nostre benefici, però quan tenen l'oportunitat de mostrar-nos la seua labor es limiten a discutir com a xiquetes.

El problema no són elles, el que dóna por és que dos persones com elles han pogut arribar al congrés. La partitocràcia que patim fa que la immensa majoria dels tres-cents cinquanta diputats del congrés no només siguen desconeguts pels seus votants sinó que a més no els han de rendir comptes mai ja que la majoria de la gent vota a Rajoy o Rubalcaba sense adonar-se que això és tècnicament impossible llevat de la circumscripció de Madrid i que realment estan donant suport a una sèrie de personatges con les inefables cuneros com Federico Trillo, cartagener afincat a Madrid des de fa molts anys però triat com a número u del pp per Alacant o Nacho Uriarte, madrileny, membre de Nuevas Generaciones triat per València i famós per haver donat positiu a un control d'alcoholèmia Estos personatges, membres de la casta política es caracteritzen perquè en la majoria dels casos no han tingut mai una experiència laboral fora del partit ja que s'han dedicat a anar pujant en l'escalafó, medrant entre els seus companys polítics fins que han arribat al seu límit d'incompetència marcat pel principi de Peter.

D'estes dos senyores el cas més paradigmàtic és el de Carmen Álvarez-Arenas triada per la circumscripció de Madrid al lloc dèsset fet que fa que siga una total desconeguda per al noranta-nou per cent dels seus votants, per molt que ella crega estar ratificada per ells i que repetisca com un mantra que les eleccions són la festa de la democràcia.

El cotxe de la diputada del caviar i el marisc

Però el que vertaderament dóna vergonya és que esta senyora que justifica l'acomiadament per causes objectives per a ser substituïts per treballadors temporals amb el lamentable argument de que no fa falta menjar marisc o caviar tots els dies per a estar ben alimentat, com es pot comprovar a les seues declaracions d'activitats i de bens i rendes, compagina el seu sou de diputada (de més de tres mil euros al mes més dietes i complements per al transport o l'habitatge per molt que siga de Madrid , que s'incrementa per ser vocal de dos comissions i portaveu d'una altra i que li donarà dret a rebre una jubilació vitalícia cap al final de legislatura quan complete set anys com a diputada) amb l'administració d'una empresa familiar per la qual ingressa setze mil euros a l'any, sent per tant part d'eixe setanta-cinc per cent dels empresaris espanyols que declaren menys ingressos que els seus treballadors, donant per tant tota la impressió de defraudar a hisenda, i el que és més greu amb una pensió de viudetat de set-cents trenta-u euros al mes. S'ha de tindre la cara molt dura per a justificar d'aquesta manera tan estúpida els acomiadaments mentre es viu de meravella aprofitant-se del sistema conduint un Audi Q5.