Sobre Bankia

Ja hem perdut el compte; començarem amb 4465 milions d'euros demanats al FROB al fusionar-se Caja Madrid, Bancaixa i altres cinc caixes, però el divendres s'afegiren a poc a poc milers de milions com si foren bitllets del Monopoly fins a arribar als 19.000 milions més. La fallida de Bankia és sense dubte el tema estrela de la setmana tant per les conseqüències econòmiques que comporta (la prima de risc està a màxims històrics i s'apropa als nivells de Portugal o Grècia quan foren intervingudes) com per ser l'exemple perfecte de que alguna cosa falla a la nostra societat.

Be, més que alguna cosa, moltes. Comencem pel fet de que tot açò s'ha generat per la mala gestió de dos caixes d'estalvi que a l'època de bonança treien pit com a la segona i tercera d'Espanya sense adonar-se que eren uns gegants amb peus de fang ja que basaven tot el seu creixement en la construcció sense pensar en diversificar el seu negoci. És més, inclús el president de Bancaixa fou tan arrogant de no voler fusionar la seuacaixa fins que no tingué més remei. Aquesta situació que no hauria d'afectar-nos ho fa perquè una caixa d'estalvis era una entitat baix control públic; més be polític ja que els partits es repartien els càrrecs segons la seua voluntat resultant així que el president de Bancaixa fou president de la Generalitat i el de Caja Madrid un ex-ministre d'economia.

De totes maneres la mala gestió no ens hauria de sorprendre ja que si els polítics no solen fer be la seua feina és lògic que tampoc destaquen en altres missions. El que és indignant són les declaracions del nou president de Bankia (per cert, sucosament prejubilat fa poc) dient que no a buscar responsables, decisió que es veu refermada per la voluntat conjunta del PP i el PSOE de no sol·licitar la creació d'una comissió d'investigació al congrés dels diputats. Un forat de 23.000 milions d'euros ha de tindre responsables encara que siga perquè es va mentir presentant uns beneficis de 300 milions d'euros que en realitat n'eren vora3.000 de pèrdues, comptes falsos que feren que molts xicotets inversos compraren accions de Bankia pensant en els futurs beneficis ara totalment inexistents. Però si no ho determina així el nou president del grup, hauria de ser la fiscalia la que actuara d'ofici com a mínim per falsedat documental, encara que hi han motius de sobra.

Altre punt per a indignar-se és que les caixes d'estalvi eren el més paregut a una banca pública que posseíem . El problema és que en lloc d'invertir en projectes positius per a la societat (d'interés públic o ajudant als emprenedors amb un pla de negoci factible) els seus dirigents polítics simplement les utilitzaven segons les necessitats electoralistes dels sues partits amb exemples tan aclaparadors a la vegada que ruïnosos com Terra Mítica o la Ciudad de la Luz. De totes maneres no podem oblidar-nos de l'obra social, vertadera dinamitzadora cultural que ha quedat reduïda a la mínima expressió ja que dependrà dels futurs i llunyans beneficis que puga obtindre Bankia.

Tampoc cal oblidar que Bankia no és l'única caixa en aquesta situació i que si ha sigut nacionalitzada ha sigut per que el seu gran tamany (entitat sistèmica diuen els experts) la feia massa gran per a deixar-la caure o per a que fóra absorbida per algun altre banc, com ha passat per ara amb Caja Castilla la Mancha (absorbida per Cajastur), Cajasur (absorbida per BBK), les subhastades CAM (adquirida pel Banc de Sabadell) i Unnim (adquirida pel BBVA) a les que cal sumar les també nacionalitzades NovaCaixaGalicia, Catalunya Caixa que seran subhastades pròximament.

Segons tots els experts, deixar caure a les caixes d'estalvi comportaria un cost molt més elevat que intervindre-les així que per molt que ens dolga aportar tres o quatre vegades l'import total de les retallades en educació i sanitat ho haurem de fer, encara que no hauria de ser a canvi de res. Almenys s'haurien de complir estos requisits:

1. Depurar les responsabilitats de tots els dirigents de les caixes intervingudes, que si han d'anar a la presó ho facen i que responguen amb el seu patrimoni personal.
2. Limitar els sous dels directius de les entitats intervingudes, tant els presents, com els futurs i els passats. Una entitat que presenta 3000 milions d'euros de pèrdues no pot pagar 14 milions d'euros a un dels directius responsables d'afonar-la. A més a més, s'estem acostumant a pagar autèntiques milionades als banquers, quan el seu treball no és molt diferent de la resta d'executius de altres empreses que no tenen eixe tipus de remuneracions ni les seues responsabilitats molt majors que la de altres professionals com enginyers, arquitectes, metges etcètera. Per no parlar de la perversió moral que suposa ser l'encarregat de establir el teu propi sou. O el fet de que encara que sigues tu qui abandone l'empresa esta estiga obligada a pagar-te una indemnització.
3. Creació d'un banc públic amb totes les entitats nacionalitzades. La missió d'aquest banc seria la que he comentat abans, recolzar els projectes positius per a la societat i el foment de la creació d'un nou model productiu basat en les noves tecnologies.

Per desgràcia i veient la complaença dels dos partits majoritaris amb tota esta situació, no crec que passe res del que demanem.

Un últim apunt és comprovar definitivament la pèrdua de la valencianitat de Bankia. Per molt que abans Olivas diguera que amb la creació de Bankia el poder valencià augmentava ja que ara era part d'una entitat major, tots sospitàvem que la veu cantant en la fusió era la de Caja Madrid. Ara ho hem pogut comprovar ja que a tots els mitjans quan parlen de les males pràctiques de Bankia ho fan referint-se quasi en exclusiva als consellers de Caja Madrid, llevat d'Aurelio Izquierdo (però és que els catorze milions d'euros que es va a endur calentets destaquen massa) i se parlaven de Bancaixa era per a menysprear-la. Això si, ara ja no tenen cap excusa, amb la nacionalització de Bankia l'influència de Bancaixa en la nova entitat és nul·la Vam perdre la CAM i ara hem perdut Bancaixa i ningú pot dir el contrari.

Després de la vaga

Com sempre en totes les vagues fer valoracions és prou difícil, almenys si les fem basant-nos en el seguiment que han tingut. Això passa perquè les xifres de participants de les vagues o manifestacions són radicalment diferents segons qui les proporcione. Per als organitzadors són sempre un èxit mentre que per als governs són invariablement un fracàs. Esta setmana per a variar, ens han oferit unes dades molt diferents. Conselleria situa el seguiment de la vaga en el vint-i-sis per cent mentre que els sindicats ho eleven fins al seixanta-cinc per cent. No em crec cap de les dos xifres.

Jo treballe a un institut de Torrevella, on començaren les mobilitzacions en contra de les retallades a començament de curs. A més a més, el Baix Segura està ple d'interins, que hi són els més afectats, en concret al meu centre serem al voltant d'un seixanta per cent d'interins. I no obstant això el seguiment de la vaga no ha sigut tot el majoritari que ho esperava. De seixanta-nou professors, el primer dia feren vaga trenta-dos, el segon vint-i-cinc i ahir trenta-nou. Això fa en el millors dels casos un cinquanta-sis per cent de seguiment. Per la vesprada aní a la manifestació d'Alacant i encara que hi havia molta gent no em pareix que en fóra tanta per a ser tota la província ni que els vianants estigueren ni molt preocupats ni molt interessats en ella.

La veritat és que esperava més, molt més. S'estem jugant molt, no són només unes retallades més, és un canvi de sistema. Els professors ja hem demostrat que entenem que estem en crisis i que hem de fer un esforç, per això no ens queixarem quan ens baixaren el sou fa dos anys, ni quan eliminaren els desdobles i garanties i des de el decret de mesures urgents de gener en que ens tornaven a baixar el sou i ens acomiadaven en juny ha costat vora quatre mesos posar-se d'acord per a fer vaga. Per això té tanta importància estes jornades de vaga ja que s'han fet perquè hi ha motius de sobra. En educació s'ha retallat i no s'hem negat, però ja va sent hora que es retalle en altres partides com l'exèrcit, la casa reial, l'església, les múltiples empreses públiques més que deficitàries com RTVV, delimitant les competències de les diferents administracions per a que no dupliquen les seues funcions, fusionant els municipis que sobren per a no haver de pagar a tant de polític, pujant els impostos que afecten a les classes altes, eixes que no han sentit la crisis, com el de patrimoni, el de successions o tornant a introduir el tram de luxe a l'IVA, o simplement deixant d'ajudar a la banca a canvi de res. No soc polític però en un moment se m'ocorren moltes maneres de retallar o recaptar a més de retallar en educació o sanitat.

Però el veritable problema continua ja que la campanya de desprestigi dels docents no ha acabat. Ara estem en el moment de dir que invertir més no implica més qualitat, però invertir menys si es fa racionalment i simplement es retalla en personal sí que l'empitjora. Si es fan ajustos de veritat, no els de l'article, retallant on es puga sense afectar a l'atenció que es presta als alumnes no passaria res, però les mesures presentades no són així, simplement retallen de manera indiscriminada i afectant únicament al sector públic ja que l'ensenyança concertada podrà atendre més alumnes i per tant rebre més subvenció amb les mateixes despeses o les universitats privades que al encarir-se les matrícules de les públiques guanyen competitivitat al haver menys diferència de preu, sobretot perquè en casos com els de Torrent o Sant Joan d'Alacant els ajuntaments li'ls han cedit els terrenys de manera gratuïta encara que facen competència als centres públics.

El problema és que ara ja hem fet vaga, tant per les mesures de Conselleria com per les del ministeri i no pareix que haja servit de molt ja que el govern i els seus medis afins en els millors dels casos l'han ignorada i en el pitjor s'han dedicat a menysprear els que hi hem participat.

I ara, què fem?

Sobre la vaga

Be, jo crec que després dels dos dies de vaga ja és moment de fer una reflexió. El dimarts el seguiment ha sigut al voltant d'un 35% amb més incidència a la província d'Alacant amb un 42% ja que és la que més interins concentra. Això si, per a la conselleria el seguiment ha sigut menor ja que parteix d'unes dades diferents incloent al professorat de baixa, permís, excedència, etc. A més a més te la cara dura d'incloure al professorat dels centres concertats que no estaven convocats a la vaga, per tant ha aconseguit mostrar en públic unes dades del 10% de seguiment. La segona jornada de vaga ha tingut una participació inferior, en concret del 25%. Estes dades no són molt elevades, per ni de lluny significa que els professors estiguen d'acord amb les retallades (tela amb el titular i això que es supossa que és un periòdic amb una línia editorial contrària al PP)  ja que hi han alguns motius per a no fer vaga tot i que estigues en contra de les retallades.

Jo he fet vaga els dos dies, però per la meua situació personal no he tingut contacte amb els meus companys i no se encara quina valoració en fan. El dimecres la meua filla tenia la revisió del primer mes de vida, motiu pel qual el dimarts torní a València A més a més, hui divendres tenia cita amb el traumatòleg per uns problemes de genoll que vinc arrossegant des de desembre, per tant fins al dilluns no tornaré al meu centre. Per la revisió de la meua filla no puguí anar a la manifestació de dimecres, la més multitudinària, això si, a la del dijous aní amb un company de l'any passat. Ell em va transmetre el que ja m'imaginava, no només que el seguiment a la província de València no havia sigut molt alt ja que no és el mateix un decret que et lleva una part del sou i empitjora les teues condicions de treball que si eixe decret a més et deixa al carrer, sinó que molts professors no havien fet vaga perquè pensaven que no anava a servir per a res. Si, crec que el proces de demonització del professorat per part del PP ha calat inclús entre els professors i hi han molts que pensen que en el fons són uns privilegiats per tindre treball. A més els sindicats tal vegada començaren massa fort , convocant sis dies de vaga i ara han anat reculant. Començaren canviant la vaga del dijous vint-i-quatre per a fer-la coincidir amb l'estatal del dimarts vint-i-dos i ara ja comencen a dir que els dies trenta i trenta-u es farà vaga segons el que diguen les assemblees comarcals. També és veritat que el fet que les retallades siguen part d'un decret del ministeri i no de conselleria com abans li ha restat força a estos dies de vaga ja que ara tota la força s'ha de concentrar el pròxim dimarts.

Jo també crec que no aconseguirem canviar res, però al menys ho hem d'intentar, tant per la nostra dignitat com pel futur de la nostra joventut.

Perquè vaig a fer vaga

Despús-demà serà la primera de les sis jornades de vaga convocades pels cinc sindicats amb representació a l'ensenyament públic valencià. Per primera vegada en la meua vida vaig a recolzar -la i tot açò li ho dec al (des)govern popular que patim a la generalitat des de fa anys. Les raons del descontent són tantes que em costa justificar als companys que treballaran com si fóra un dia normal. La primera i més evident és la possibilitat, molt reial, de perdre el nostre lloc de treball. Després de set anys treballant de professor interí, dels quals els quatre últims de manera ininterrompuda, l'augment de la ràtio d'alumnes per professor i l'increment de la jornada lectiva a vint hores en lloc de les díhuit actuals va a provocar l'eliminació de moltes places que actualment cobrim els interins com jo que ens quedarem a l'atur com s'ha pogut comprovar enguany a Madrid, primera comunitat en implantar esta mesura.

Però no només és això, sobretot és l'actitud impresentable del PP que, com no pot justificar les retallades ha decidit criminalitzar el col·lectiu docent per a posar la societat a la seua contra. Primer començaren dient que noméstreballem díhuit hores a la setmana (amagant el fet que són díhuit lectives, ni tan sols de permanència en el centre), després que com tenim dos mesos de vacances hauríem de treballar en julioldonant classes de reforç sense preocupar-se si els centres estan adaptats per a això (és evident que els barracons no ho estan) ni que juliol és laborable no lectiu amb molta càrrega de treball per als equips directius i més de preparació de programacions i de material per al curs següent. Per no parlar de la hipocresia que suposa acomiadar els interins el trenta de juny quan estas parlant d'implantar un programa contra el fracàs escolar precisament eixe mes. Respecte al calendari del curs vinent també digueren que les vacances de nadal començaran un dia després, el vint-i-quatre (mira que bo el govern que fa treballar un dia més als vagos dels professors) sense dir que el vint-i-tres és diumenge i per tant difícilment podien començar eixe dia o que una jornada més de classe poquet va a fer per a reduir el fracàs escolar. A més com la decisió de pujar a vint hores lectives ja la tenen presa des de fa molt de temps l'han intentat justificar de qualsevol manera per molt ridícula que siga, com dir que es perden cinc minuts entre classe iclasse i que ajuntant-los tots fan les dos hores a la setmana de més que hauríem d'impartir. Si fóra veritat el que s'hauria de fer seria allargar les classes cinc minuts per a que tingueren la duració adequada. Per no dir que si la consellera considera que els professors no treballem entre classe i classe la pròxima vegada que veja a dos alumnes barallant-se als corredors en lloc de separar-los vaig a apostar a que el més for guanya.

A més estes són mesures amb una forta càrrega ideològica ja que els centres concertats no tenen por de que li'ls tanquen unitats que seria el més lògic, ja que amb l'augment de ràtios els centres públics poden ofertar un vint per cent més de places amb les mateixes instal·lacions Però això seria actuar amb lògica empresarial (aprofitar al màxim els recursos propis abans de subcontractar a empreses externes) però per desgràcia el que va a passar és que es tancaran grups només als centres públics, continuant els centres concertats amb les mateixes unitats i per tant amb un vit per cent més d'alumnes.

A este respecte la consellera ha tingut la cara dura de dir esta setmana que les places a les escolesd'idiomes s'incrementaran un vint per cent, com si fóra una fita d'este meravellós govern que tenim quan simplement és una conseqüència de l'augment de ràtios que es traduirà en una pitjor qualitat de l'educació ja que a l'ensenyament de llengües és fonamental una quantitat baixa d'alumnes per professor per que puguen practicar molt.

Que eixa és una altra, estan repetint com un mantra que l'augment de ràtios no provocarà un augment del fracàs escolar ja que hi han països com Corea o Japó amb un menor index de fracàs escolar i una major ràtio d'alumnes per professors. El que s'obliden de dir és que entre eixos sistemes educatius i el nostre hi han moltes més diferències que les ràtios d'alumnes i que sobretot eixes societats valoren l'esforç i consideren l'educació com un pilar bàsic de la progressió social, una inversió de futur per a tindre un millor demà. Està clar que l'únic factor que influïx en la qualitat de l''educació no és la quantitat d'alumnes per professor, però també que si no modifiques res mes i només augmentes el nombre d'alumnes per professor el fracàs escolar augmentarà, per molt que diguen els nostres governants.

Ens pixen en la cara i diuen que plou.

Sobre les retallades en educació

Des de fa un temps, la Conselleria d'Educació manté una campanya de desprestigi dels docents. El que seria una seriosa irresponsabilitat en qualsevol empresa normal, la descalificació sistemàtica dels treballadors, s'ha convertit en el nostre dia a dia per culpa de la crisi. La Generalitat està en fallida o molt a prop d'estar-ho. Per això ha de reduir les seues despeses i després de paralitzar les inversions en infraestructures (com les línies 2 del tramvia d'Alacant i València o l'Àgora) l'única opció que li queda es la reducció de despeses en sanitat i educació que són los partides que suposen la part principal dels pressupostos. Com no queda molt estètic retallar en estos servicis essencials, la tàctica de la Conselleria es clara, desprestigiar els docents per a que la ciutadania estiga d'acord en acabar amb els suposats privilegis dels docents. Per a obtindre el resultat desitjat no han dubtat en utilitzar els tòpics i presentar-nos davant de la societat com a poc faeners. És veritat que els professors gaudim de més vacances que a altres sectors, encara que ni som els únics (els policies per exemple treballen una setmana si i una no) ni son tantes com estan donant a entendre ja que no són les mateixes que els alumnes perquè juny i setembre els treballem sencers preparant tota la paperassa de final de curs i els exàmens de recuperació i preparació de l'inici de curs. També tenim uns bons horaris però açò és així perquè gran part del nostre treball el fem a casa. Les classes no es preparen a soles i la correcció d'exàmens i exercicis pot arribar a ser tediosa. Ara que està tan de moda el foment del teletreball la gent es queixa de que nosaltres ens puguem aprofitar-se d'ell. Si que és veritat que quan portes uns anys treballats no necessites preparar tant les classes (perquè ja tens molt de material) però el treball de correcció continua i a més revises i adaptes contínuament el material que ja tens preparat. A més cal estar al tant dels canvis de temari i també si et toca canviar d'assignatura hauràs de preparar una nova programació amb el temari corresponent, cosa que pot donar moltíssima faena. Per exemple, jo l'any passat vaig haver d'impartir classe a un cicle formatiu i entre que l'assignatura era més llarga (set hores a la setmana) ,que el nivell era més elevat i que era fonamentalment teòrica estiguí estressat tot el curs preparant material ja que no em durava quasi res.

Un altre argument que utilitza l'administració per a justificar les retallades és que par a superar la crisi tots hem de posar un poc de la nostra banda; com si no ho haguérem fet ja! Els docents valencians portem dos baixades de sou (la de tots els funcionaris de Zapatero i la que aprovà el consell en gener limitant els sexennis i acomiadant els interins el trenta de juny), per no parlar que des de fa dos anys s'han augmentat les ràtios i eliminat compensatòries i desdobles, cosa que s'ha traduït en l'acomiadament de nombrosos interins. Però el veritable problema és que a tot açò s'han de sumar les noves mesures aprovades pel ministeri que la conselleria està encantada d'implantar perquè ja portava un temps parlant d'elles, l'augment de la jornada lectiva en secundària de díhuit a vint hores a la setmana i l'increment de la ràtio d'alumnes per aula un vint per cent. En el primer cas és veritat que no va suposar una minva molt considerable de la qualitat de l'educació, encara que impartir més hores de classe implica més alumnes, més treball i per tant fer pitjor este treball. A més té com a conseqüència la desaparició de les hores de biblioteca, de les aules de convivència o les el responsable de noves tecnologies del centre. Tot açò respecte al servici que prestem als estudiants, perquè el principal efecte d'esta mesura és l'acomiadament de milers de professors interins que deixarem de ser necessaris). Després de set anys treballant per a l'administració, dels quals els quatre últims de manera ininterrompuda, crec que a l'any que ve no ho tornaré a fer, o en tot cas de manera molt puntual. I no serà per falta d'alumnes, perquè la població escolar continua augmentant. A tot açò, l'estalvi per a l'administració no serà tan gran ja que passarem d'estar treballant i cobrant el nostre jornal a cobrar l'atur però sense treballar, una gran idea.

Però esta mesura té una conseqüència que molt poca gent ha pensat i és que es va a afavorir l''ensenyament privat. S'ha parlat molt de que l'augment de ràtios implicarà la desaparició de molts grups, en l'ensenyament públic. En el concertat no s'ha dit res i mirant les declaracions dels seusrepresentants no tenen por de que els tanquen grups, es més s'alegren de poder tindre més alumnes a l'aula ja que significaran més ingressos amb les mateixes instal·lacions

El que és lamentable és que l'administració justifica estes mesures perquè segons ells l'augment de ràtios no implica una pèrdua de qualitat ja que quan nosaltres estudiàvem n'érem més de trenta a l'aula, que els centres concertats tenen millors resultats amb més alumnes a l'aula o que a països com el Japó o Corea obtenen millors resultats amb més alumnes per aula. El que s'obliden de dir és que les condicions no són les mateixes. Fa trenta anys els alumnes problemàtics deixaven els estudis als catorze anys no als setze i la societat respectava la figura del docent perquè que creia que l'educació afavoriria la progressió social dels seus fills. Els centres concertats tenen millors resultats però amb un alumnat diferent ja que la major part dels immigrants (amb els seus problemes d'adaptació) o d'alumnes amb necessitats educatives especials estan als centres públics. Per últim el Japó i Corea són països amb una forta cultura de l'esforç i que encara valoren l'educació, no com ací que tenim una administració entestada a destruir-la.

Què és ser interí?

Per desgràcia ara estem de moda degut a les ganes que té la generalitat valenciana de desfer-se de nosaltres. Molta gent està d'acord ja que per culpa de la crisi hem de retallar les despeses i el més fàcil per als polítics, com sempre, es retallar en sanitat i educació, encara que no sàpiguen el que significa ser un interí d'educació. Per això vaig a contar la meua experiència.

La manera de començar a treballar d'interí és presentant-se a unes oposicions, aprovar-les i quedar-te sense plaça perquè encara que hages aprovat sumant els mèrits altres aspirants tinguen més punts que tu. Després d'esta desagradable situació et posen en la borsa de treball. Esta borsa porta anys funcionant i a tu i als demés opositors s'implement t'afegixen al final del tot, ordenats segons els resultats de les oposicions, darrere dels interins que ja han treballat. En eixe moment comença el joc. Segons les necessitats de l'administració anirà disposant dels docents de la borsa de treball i com més en necessite, més fàcil es que cride als nouvinguts a dita borsa.

En el meu cas, la primera vegada que em cridaren fou al febrer de 2006. em convocaren en Alacant per a dos dies després. A l'hora concertada arribí a la direcció territorial d'Alacant i encara que era el quart professor convocat, com ja feia prou de temps que estava a la borsa, els tres que estaven per davant meu no anaren (supose que tindrien un lloc de treball més interessant) i vaig poder triar destí, cobrir una maternitat a Asp. Vaig tindre prou de sort, perquè em va servir per a (quasi) acabar el curs, i així no peguí massa tombs. Perquè açò és una altra cosa que no pensa molta gent, comences a treballar al dia següent de la convocatòria sense importar la teua situació personal. Al meu cas implicava treballar a 180 kilòmetres de casa i evidentment buscar-me un pis, o millor una habitació per a poder viure. Jo vaig tindre sort de caure en un poble relativament gran i al tindre un contracte de quatre mesos assegurar-me uns ingressos que compensaren les dificultats evidents de deixar la teua vida de banda d'un dia cap a l'altre. A més a més, a tot açò s'afegix el curiós (per dir alguna cosa suau) costum que te conselleria de pagar als interins a mes vençut, cosa que va fer que no vaig vore el primer euro fins a un més i mig després de començar a treballar i de pagar casa i gasoil. L´any següent les coses anaren un poquet millor. Em cridaren a final d'octubre, per a cobrir una baixa per un embaràs de risc que al ajuntar-la amb la posterior maternitat també em serví per a acabar el curs. A més a més, em tocà treballar a Orpesa, cosa que va fer que estiguera a només 95 km de casa i encara que tenia molts companys de València ciutat que anaven i tornaven tots els dies, el fet de no tindre família em donà la possibilitat de llogar-me una habitació a la ciudad de vacaciones i estalviar-me un muntó de kilòmetres. Al curs següent torní a tindre sort. Em cridaren al final de setembre i em va tocar substituir una baixa llarga per malaltia greu (càncer), de manera que també vaig acabar el curs. Açò no és normal, jo conec molts interins que treballen a tres o quatre centres en un curs, no tres centres en tres anys. A més a més, em donà la possibilitat de conèixer el paradís de l'interí, el Baix del Segura. A mi em tocà treballar a Guardamar, però tota la comarca està plena d'interins. Açò és degut a dos factors: el primer és la llunyania ja que està al sud del nostre país i per tant lluny per a quasi tots, llevat d'alguns alacantins i els poquets murcians que queden en la borsa de l'època en que encara no demanaven el mitjà. L'altre motiu és que com ha augmentant tant de població el últims anys (ara té quasi el doble de població que en tenia fa deu anys) i la major part d'este increment ha sigut de població extranjera (que no treballen com a docents) té un dèficit estructural de professors que fa que les últimes places en adjudicar siguen sempre a esta comarca.

Que eixa és una altra, al següent curs vaig entrar al meravellós món de les vacants. Per ara havia estat cobrint substitucions, però no només hi ha d'això al món interí. Del total de professors d'un institut l'administració no dóna totes les places a funcionaris definitius ja que es guarda unes quantes per a oferir-les als interins. Açò es fa perquè així aconsegueix una major adaptabilitat a les situacions de cada centre, de manera que si un any no fan falta tants professors d'una determinada matèria no cal traslladar un funcionari definitiu, no oferint eixa plaça als interins és prou. Bé, i perquè els interins no cobrem sexennis, fins fa uns anys no cobràvem triennis i ara ens acomiaden el trenta de juny estalviant-se de pagar-nos juliol i agost. El procés d'adjudicació és ben senzill. En juliol s'oferixen les places i els interins les van triant segons el seu ordre en la borsa (no és tan fàcil realment ja que des-de fa dos anys es fa de manera telemàtica). Com és evident les places més allunyades es queden les últimes, i així jo em vaig quedar l'antepenúltima plaça d'eixe any i comencí a treballar a Torrevella. L'any següent la cosa continuà evolucionant i encara que podia haver agafat una plaça al Vinalopó Mitjà torní a Guardamar perquè ja havia conegut a la meua parella i per a assegurar-nos estar junts preferirem estar a un poc més de distància. Encara que estàvem a gust al Baix Segura sentirem que necessitàvem evolucionar, per tant al curs següent la nostra intenció era la d'aproximar-se un poquet a València, per tant triarem plaça pel Vinalopó Mitjà. En el que no havíem comptat és que la crisi ens anava a colpejar de valent. Eixe any començaren les retallades, en concret, augment de ràtios i eliminació de desdobles i compensatòries. Jo soc d'informàtica i m'afectà prou ja que em vaig quedar el primer sense plaça però a la meua parella, que és professora de valencià, li afectà més ja que eliminaren més places i passà de tindre una plaça un poquet més avant que jo a tindre més de vint persones sense plaça per davant. De totes maneres, per una de les peculiaritats del sistema vaig ser afortunat amb una plaça a Xest. El motiu d'açò és que a setembre torna a haver un altra adjudicació, encara que menys important que la de juliol (tal vegada amb un 10% del total de places) i com jo m'havia quedat el primer de la llista vaig poder triar, però com no tot és tan bonico, la meua nòvia, després de quatre anys amb vacants es quedà fent substitucions. I arribem a este curs. Enguany m'ha tornat a tocar una plaça a Torrevella, restant només dos places per darrere de la meua, així que les coses han estat com fa tres anys, per a que diguen que no han retallat. I done gràcies perquè amb les noves retallades anunciades per la conselleria van a desaparéixer moltes places d'interins i el nostre futur laboral està en l'aire. Però bé, com diu la consellera no van a acomiadar a ningú.

El pitjor no és que ho facen, o que hi haja gent que ho defenga, és que hi ha gent que s'ho creu.