divendres, 29 de juny del 2012

Sobre el finançament


Un dels principals problemes dels valencians és el deute de la nostra Generalitat. Este és degut per una banda i com molt s'encarreguen de recordar-nos tots els mitjans de comunicacions pel balafiament en grans esdeveniments i corrupteles del nostre govern. Però no s'ha d'oblidar que el finançament de la nostra terra està per baix de la mitjana. Com molt be explica Rafael Beneyto (directiu de Caixa Ontinyent, l'única caixa s'ha salvat de la crema) al seu llibre El finançament delsvalencians, una insuficiència històrica tant en el model de finançament de 2002 (creat pel govern d'Aznar) com en el del 2009 (del govern de Zapatero) la quantitat de diners per capita que rebem els valencians està per baix de la mitjana. Amó és greu, però més greu és encara el que explica de manera senzilla el mateix Beneyto a País Valencià, capital Valladolid que no és una altra cosa que el fet que Castella i Lleó té una renda per capita superior a la nostra, però com recapta menys impostos (és a dir, tenen una pressió fiscal inferior) el sistema els premia donant-lis més diners, aproximadament 650€ per cada habitant. El resultat és molt clar, a l'any 2000 tenien un PIB per habitant superior en sis punts al castellano-lleonés mentre que ara ens sobrepassen per quatre punts.

Doncs be el PSPV, després de l'elecció de Ximo Puig com a secretari general, està intentant guanyar-se a l'opinió pública i per això va presentar una Proposició No de Llei a la Comissió d'Hisenda i Administracions Públiques del congrés demanant una millora en el finançament del País Valencià, finançament, no oblidem, aprovat per un govern del PSOE. La proposició ha sigut rebutjada, fet que demostra la nul·la capacitat que té el PP (i els partits estatals en general) per a defendre els nostres interessos, sobretot tenint en compte que les corts valencianes aprovaren per unanimitat una proposició del PP valencià demanant una millora en el nostre finançament. A més també demostra que gràcies als casos Gürtel, Brugal i demés el PP valencià està en quarantena i qualsevol iniciativa seua serà prudentment ignorada per les oficines de Génova per la por a que els claven en un altre embolic o a que tornen a fer el ridícul com els va passar amb la proposició de llei del PP valencià per a defensar els símbols espanyols als esdeveniments esportius.

El que mai sabrem és si el PPCV vol realment una millora en el finançament perquè el considera injust el , ho fa de cara a la galeria per a guanyar vots o simplement ho vol per a tindre més diners per a gastar en grans esdeveniments.

PD:Mirant esta notade premsa en que la consellera d'educació es vanaglòria de ser la comunitat que més diners gasta en educació crec que realment pensen que el sistema de finançament és just. Be, o tal vegada és que en tot el departament de premsa de la conselleria no hi ha ni una sola persona capaç d'interpretar una estadística. Primer com totes les autonomies no tenen les mateixes competències no totes tenen un pressupostos equivalents. Per exemple, Catalunya o el País Basc tenen transferides les competències de policia, policies que cobren dels seus governs autonòmics i no de l'estat com els nostres guàrdies civils o policies nacionals. A més, gastar un percentatge més alt no implica gastar menys. Una persona pobre pot gastar el 60% dels seus ingressos en menjar mentre que una rica pot gastar nomes el 30% però com guanya deu vegades més està gastant més diners en menjar. I per últim el fet realment important és la inversió per alumne. La nostra és una comunitat amb una població jove comparada amb altres com Aragó o Astúries motiu que fa que la nostra població escolar siga superior proporcionalment a la d'estes. Encara que és possible que si que hagen entés les estadístiques però que simplement vulguen enganyar a la ciutadania fent-los creure que continuem sent lo més del món.

divendres, 22 de juny del 2012

Em canvie de televisió


Fa uns anys, quan s'implantà la TDT, no féiem més que escoltar les bondats del nou sistema que ens anava a donar més qualitat d'imatge i so i més canals per a triar. La veritat, però, és que l'experiència s'ha de qualificar com a mínim de decebedora. La qualitat tècnica si que ha millorat, però el tindre més canals per a triar només ens fa perdre més temps per a adonar-nos que no hi ha res interessant. Començant pels canals de vidents i jocs absurds (que haurien d'estar prohibits per fraudulents) passant pels canals que basen la seua programació en una sèrie ininterrompuda de tertúlies amb un únic punt de vista i acabant amb els canals generalistes que després de les concentracions (A3+la Sexta=Telecinco+Cuatro que sumen nou com C9) han esdevingut grups mediàtics que busquen els beneficis a costa de tot. D'esta última situació Mediaset, grup de T5 i Cuatro, en sap molt. De fet, des de l'adquisició de Cuatro, Mediaset l'ha convertit en una mena de xicotet T5 amb una successió de realities. Un dels seus programes és Me cambio de familia que sota l'aparença d'un reality suau ens oferí divendres passat una mostra perfecta de telefem.

El programa és ben senzill, cada setmana hi participen dos famílies intercanviant-se un membre entre elles. Normalment busquen famílies diferents per a que hi hagen situacions confrontades. Començaren portant gent de poble a la ciutat o pijos a barris obrers però com no els paregué suficient este divendres buscaren un colp d'efecte i ajuntaren dos famílies d'ideologies polítiques oposades. D'una banda una família d'extrema dreta, afiliats a España 2000. D'altra banda el que més podien odiar una família independentista catalana formada per dos lesbianes i amb un fill bisexual. A més a més, per a que no faltara res, la primera família eren valencians, així que s'afegien les possibles discussions al voltant de la llengua. Com sempre, mostrant lo milloret de cada casa. En este cas una de les dones catalanes anà a la casa valenciana, d'on va eixir la mare (candidata d'E2000 a les municipals d'Albal) cap a Barcelona.

Evidentment hi hagueren molts enfrontaments. El primer fou pel tema de les banderes ja que una casa estava plena de banderes espanyoles, això si cap amb el pollastre, i l'altra amb una estelada i un ikurriña. Per este motiu arribaren quasi a les mans quan la nouvinguda imposa les seues normes a la casa nova, ja que la dóna catalana intentà tirar les banderes espanyoles. Els enfrontaments continuaren amb l'estil de vida de cada família ja que el fill menut de la família valenciana havia suspés quasi tot segon de la ESO i la nova mare li prohibí que continuara practicant boxa. També es va poder vore un poquet de prepotència en la dóna catalana ja que quan els valencians comentaren que la seua relació s'estava deteriorant i que no era igual que fa quinze anys, la dóna catalana va comentar amb una certa superioritat que la seua família la fa molt feliç, sense dir res que el fill que té és d'una relació anterior que supose acabada.

Tot açò, que no faria més que un programa un poquet més fort que els anteriors canvià quan a la dóna catalana li tocà anar a la llar social d'E2000 per a treballar com la seua par. Allí hagué de parlar de la seua condició política i sexual amb la resta de contertulià, afiliats tots ells al partit i amb el mateix José Luis Roberto en persona. És veritat que s'ho buscà ella participant al programa però queda clar que a vegades els diners que pots rebre per participar en esta classe de shows no compensen. Però també ha de quedar clar que una televisió generalista no pot donar cobertura mediàtica, i menys al prime-time, a partits polítics que, com E2000, no creuen en la igualtat de drets per a tots.

Per molt que ells mateixa es ridiculitzaren amb les seues idees i la manera d'expressar-les (més be imposar-les) i que els militants d'E2000 quedaren retractats com un grup de iaios que s'ajunten per a menjar llonganisses, jugar a les cartes i dir bestieses, el seu líder és una persona inteligen capaç d'articular un discurs coherent que amb este programa de pacotilla a assolit un ressó que no haguera imaginat mai.
Perquè el problema és que Cuatro ha donat apariència de normalitat a unes idees que no ho són, que pel perill que comporten haurien d'haver continuar amagades a la claveguera d'on mai hagueren d'haver eixit.

dimarts, 12 de juny del 2012

Passant a l'acció


Un dels lemes del 15M fou le llaman democracia y no lo es, referint-se a que posar un paperet en un a urna cada quatre anys no convertix un sistema polític en democràtic ja que com indica l'arrel grega de la paraula per a que ho siga hauria de ser un govern del poble i, pe desgràcia, portem anys patint governs que obliden les necessitats del poble que els ha votat ja que governen pensant en les grans multinacionals, els grups de pressió o els mercats. La solució definitiva a este problema, o almenys un pas fonamental, seria la reforma del sistema electoral per a afavorir el control dels polítics per part de la ciutadania, però com això està actualment fora del nostre abast només ens queda la possibilitat de fer accions puntuals que demostren que no estem d'acord amb la manera en que s'estan fent les coses.

Queda clar que qui mana és Bancaixa, no?
Quan tenia un any, els meus pares m'obriren un compte en l'aleshores Caixa d'Estalvis de València (posterior Bancaixa i actual Bankia) i ha sigut eixe compte on guardava els diners que aconseguia estalviar i on he rebut totes les nòmines dels diferents treballs que he tingut. Passats els anys, quan eixos estalvis començaren a ser respectables vaig anar obrint i tancant diversos comptes en bancs d'Internet (ING, UNO-E, Ibanesto...) que em donaven millor rendiment econòmic encara que no els he sigut fidel i sempre he mantingut com a base el de Bancaixa. Tot açò ho feia perquè sempre he preferit tindre els diners en una caixa que en un banc ja que estes destinen un part dels seus beneficis a l'obra social. A més, fer-ho a una entitat valenciana suposava que ajudava a enfortir l'anomenat poder valencià, afavorint la inversió en projectes autòctons per molt poc de trellat que tingueren. Però tot canvià fa un parell d'anys amb la integració de Bancaixa a Bankia. Per molt que Olivas, president de Bancaixa, ho venguera com a un èxit, estava clar que el centre de decisió anava a estar en Madrid i s'encetava el procés de bancarització de l'entitat.

En aquells moments la meua parella i jo decidírem obrir un compte per a gestionar les despeses comunes i vistes les perspectives decidirem fer-ho al grup Caixes Rurals del Mediterrani, una agrupació de caixes rurals valencianes que uns mesos després s'integrà amb l'andalusa Cajamar, així que també deixava de ser valenciana.

Ara el panorama es desolador ja que només ens queda Caixa Ontinyent i si no m'enganye Caixa Popular, les dos amb un territori d'implantació molt reduït, cosa que pel meu treball (on canvie de centre cada any) fa que no siguen opcions vàlides ja que no estic disposat a pagar comissions cada vegada que traga diners del caixer.

És per això que des de fa un temps li pegue voltes a la idea de la banca ètica. si no sabeu que és ací  teniu la definició de lawikipedia:

Són aquelles entitats que apliquen els principis de les finances ètiques, és a dir aquelles que tenen per objectiu fer compatible la rendibilitat financera i econòmica amb l'assoliment d'objectius socials i ambientals. La banca ètica parteix del principi que els seus usuaris (persones i entitats estalviadores) tenen dret a saber on i en què s'inverteixen els seus diners, comprometent-se com a entitat a no finançar activitats que es consideren reprovables, i optant per destinar els seus recursos només en projectes amb contingut social, ambiental i a facilitar l'accés al crèdit a persones i grups que generalment n'estan exclosos.
No es tracta, doncs, exclusivament d'administrar els diners de forma responsable des d'un punt de vista financer, sinó també fer-ho de forma social i mediambientalment responsable.
La presència de la banca ètica en Espanya és encara residual ja que llevat d'alguna cooperativa de crèdit local no tenim cap entitat sent la més important de totes Triodos, filial d'un grup neerlandés. Esta setmana s'hem assabentat que Triodos avançarà els diners que la nostra generalitat deu a les bandes de música així que per molt que siga una entitat estrangera està arreglant els problemes que genera el nostre govern. A més donen uns interessos acceptables als seus comptes, es pot traure sense comissions a qualsevol caixer Servired i fins i tot plantaran un arbre si li faig un compte a la meua filla.

Jo només veig avantatges i crec que una de les millors maneres de protestat per la desfeta que han protagonitzat els polítics a les caixes és buscar alternatives on la nostra conciència es trobe més còmoda.

dijous, 7 de juny del 2012

Efecte Menéame


La veritat és que mai no haguera esperat assolir tanta repercussió en tan poc de temps. Després d'escriure l'última entrada del blog vaig enviar-la a Menéame perquè pensava que el que havia dit podia tindre cert interés. El que no m'imaginava és que anava a arribar a la portada, ni que rebera per ara mil cent vint-i-sis meneos i setanta-nou comentaris, fet que ha comportat que este blog que només havia rebut tres o quatre visites per cada entrada obtinguera més de onze mil visites en un dia, sis centes al dia següent i hui que ja està més calmada la cosa encara en tinga més de vint.
Per això només puc que donar les gràcies a tota la gent que ho ha fet possible. Sobretot tenint en compte que no solen arribar notícies en valencià a la portada de Menéame. A més tota esta quantitat de comentaris ha provocat una retroalimentació brutal que ha fet que millore l'article i vulga puntualitzar algunes coses.

  • El copy-paste em jugà una mala passada i no vaig enllaçar correctament les declaracions de bens i rendes i d'activitats de Carmen Álvarez-Arenas. Ja ho arreglat, gràcies Imperfecta.
  • A les declaracions de bens i activitats, la nostra diputada favorita va cometre diverses faltes d'ortografia. Escriure Hibercaja en lloc de Ibercaja té un passe, ja que és una marca comercial per molt que es obvi que el nom ve d'Ibèria i no d'Hibèria. Leassing ve de l'anglés i com vivim a un país on es demanen idiomes per a ser cambrer però no per a ser polític tampoc hauria de contar massa. Arpobada és una errada d'escriptura que només indica que no dedicà més d'un minut a escriure el document. El que no té nom es escriure inmoviliaro en lloc de inmobiliario. Fixeu-vos en el nivell de polítics que tenim.
  • Demanà una hipoteca de 457800€ a finals de 2007 i li queden per pagar 197128€, el que significa una quota d'aproximadament 4827€ al mes, que és una autèntica animalada que no crec que es puga justificar amb els seus sous de diputada, empresària i viuda (este últim només des de setembre de 2010, i que supose que haurà amortitzat amb els dinerets que es trau de l'empresa bajo manga. 
  • Es filla de Félix Álvarez-Arenas y Pacheco, capità general durant el franquisme. És evident que ser filla d'un militar franquista no et convertix en franquista (de fet inclús ni el seu pare ho era ja que tal vegada fou militar per vocació no per ideals polítics, encara que arribar a un càrrec de tanta importància sense estar compromés amb el règim és difícil) però si que demostra que pertanys a la casta de privilegiats que ha regit este país des de fa generacions. Com a fet curiós la seua boda va merèixer una notícia a lespàgines de societat d'un periòdic tan liberal com l'ABC al 1969.

Per últim he de dir que evidentment m'alegre d'haver obtingut tota esta repercussió i que per molt difícil que siga (per no dir impossible) intentaré que el moment més important d'este blog encara estiga per arribar.

dimarts, 5 de juny del 2012

Carmen i Concha


Com ha ocorregut ja més d'una vegada, l'últim programa de Salvados ha generat molt de debat a la xarxa. El tema tractat esta setmana ha sigut les dificultats per a trobar treball dels aturats de més cinquanta anys. No obstant, la polèmica no ha sorgit per este tema per desgràcia tan d'actualitat, sinó quan Jordi Évole posa en contacte un parat de més de cinquanta anys que ha sigut acomiadat junt a altres quinze companys per causes objectives i per tant amb una indemnitzacióó de vint dies pera any treballat amb un màxim d'un any en lloc dels quaranta d'abans gràcies a la reforma laboral aprovada pel govern de Rajoy, sent substituïts per treballadors temporals, i que gràcies a que és molt difícil que troben treball i que per la reforma del sistema de pensions aprovada pel govern de Zapatero estarà en l'atur fins als seixanta-set anys (i per tant cobrant una pensió menor ja que l'import de la pensió es calcula en base als últims quinze anys cotitzats) amb dos responsables de polítiques laborals del PP i del PSOE, en concret Carmen Álvarez-Arenas del PP i Concha Gutiérrez del PSOE.

Estes dos senyores, en lloc de dialogar o donar alguna explicació al treballador acomiadat es dediquen a barallar-se interrompent-se una a l'altra i com a màxim argument utilitzen el clàssic “i tu més” que tant de moda està als patis de les nostres escoles. Açò que podria no ser més que una anècdota ha generat tant indignació a les xarxes socials perquè és un símptoma que demostra que el nostre sistema polític no funciona. Aquestes dos dones, totalment desconegudes per al gran públic, se suposa que han de treballar pel nostre benefici, però quan tenen l'oportunitat de mostrar-nos la seua labor es limiten a discutir com a xiquetes.

El problema no són elles, el que dóna por és que dos persones com elles han pogut arribar al congrés. La partitocràcia que patim fa que la immensa majoria dels tres-cents cinquanta diputats del congrés no només siguen desconeguts pels seus votants sinó que a més no els han de rendir comptes mai ja que la majoria de la gent vota a Rajoy o Rubalcaba sense adonar-se que això és tècnicament impossible llevat de la circumscripció de Madrid i que realment estan donant suport a una sèrie de personatges con les inefables cuneros com Federico Trillo, cartagener afincat a Madrid des de fa molts anys però triat com a número u del pp per Alacant o Nacho Uriarte, madrileny, membre de Nuevas Generaciones triat per València i famós per haver donat positiu a un control d'alcoholèmia Estos personatges, membres de la casta política es caracteritzen perquè en la majoria dels casos no han tingut mai una experiència laboral fora del partit ja que s'han dedicat a anar pujant en l'escalafó, medrant entre els seus companys polítics fins que han arribat al seu límit d'incompetència marcat pel principi de Peter.

D'estes dos senyores el cas més paradigmàtic és el de Carmen Álvarez-Arenas triada per la circumscripció de Madrid al lloc dèsset fet que fa que siga una total desconeguda per al noranta-nou per cent dels seus votants, per molt que ella crega estar ratificada per ells i que repetisca com un mantra que les eleccions són la festa de la democràcia.

El cotxe de la diputada del caviar i el marisc
Però el que vertaderament dóna vergonya és que esta senyora que justifica l'acomiadament per causes objectives per a ser substituïts per treballadors temporals amb el lamentable argument de que no fa falta menjar marisc o caviar tots els dies per a estar ben alimentat, com es pot comprovar a les seues declaracions d'activitats i de bens i rendes, compagina el seu sou de diputada (de més de tres mil euros al mes més dietes i complements per al transport o l'habitatge per molt que siga de Madrid , que s'incrementa per ser vocal de dos comissions i portaveu d'una altra i que li donarà dret a rebre una jubilació vitalícia cap al final de legislatura quan complete set anys com a diputada) amb l'administració d'una empresa familiar per la qual ingressa setze mil euros a l'any, sent per tant part d'eixe setanta-cinc per cent dels empresaris espanyols que declaren menys ingressos que els seus treballadors, donant per tant tota la impressió de defraudar a hisenda, i el que és més greu amb una pensió de viudetat de set-cents trenta-u euros al mes. S'ha de tindre la cara molt dura per a justificar d'aquesta manera tan estúpida els acomiadaments mentre es viu de meravella aprofitant-se del sistema conduint un Audi Q5.