dijous, 25 d’abril del 2013

Mesures neoliberals per a eixir de la crisis que els neoliberals no han pensat o no volen implantar

Com si fora una amenaça el nostre president ha anunciat una nova bateria de mesures (retallades) per a controlar el dèficit el pròxim divendres. No sé exactament quines seran, Peró vistos els precedents segur que tornaran a tocar-nos la butxaca a les classes mitjanes i a més és possible un nou atac a l'estat de benestar. Com els nostres polítics s'encarreguen de repetir com un mantra, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i per tant ara ho hem de pagar aprimant l'estat. el que no diuen és que hi han més alternatives que retallar en sanitat, educació i prestacions socials. Per sort tenim moltes més opcions de reduir la despesa pública retallant en ajudes a empreses privades i despeses públiques injustificades amb les que tot bon neoliberal hauria d'estar d'acord. Com la seua eficàcia i compromís amb el poble estan fora de tot dubte vaig a ajudar-los i proposar idees per a disminuir la despesa pública.

  1. Vivim a un estat laic i aconfessional. A més a més tot bon neoliberal propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Per això és incoherent ajudar a una empresa privada com és l'esglèsia catòlica. Incoherent i quasi que il· legal ja que quan es signaren els acords de 30 de gener de 1979 entre el Regne d'Espanya i la Ciutat del Vaticà l'església es va comprometre en el punt cinc de l'article dos dels acords econòmics a aconseguir per si mateixa els recursos suficients per a mantenir-se. Entenc que 34 anys són suficients per a haver-ho aconseguit i que si una entitat tan poderosa com l'església catòlica no ho ha fet és perquè no ha volgut. Per això s'hauria de eliminar l'actual sistema de finançament de l'església catòlica en Espanya, la famosa creueta a la declaració de la renda que de manera directa suposà 247,1 milions d'euros l'any 2011 més aproximadament altres cent milions que van a parar a ONG catòliques (Cáritas, Manos Unidas...) destinats per la gent que marca la casella de fins socials.
  2. Seguint el mateix argument, estat laic i aconfessional, no és normal que encara hi haja classe d'adoctrinament catòlic a les nostres escoles. Per sort cada anys hi han menys xiquets que trien l'assignatura de religió i més que trien l'alternativa. Per això podríem estalviar-se els vora 600 milions d'euros a l'any que ens costen els professors de religió tant de centres públics com concertats. Però no només això, també ens gastem diners en professors d'altres assignatures per a impartir l'alternativa (jo mateixa un any ho he fet) així que encara que és més difícil de quantificar també s'estalviaríem diners per esta banda. A més i per a finalitzar esta situació ha sigut aprofitada per confessions minoritàries (sobretot l'islàmica) per a exigir també classes de la seua religió a l'aula. No existixen estadístiques al respecte però sumant els tres aspectes crec que és realista calcular un total de 1.000 milions d'euros d'estalvi a l'any.
  3. Clergues funcionaris. Si, encara que sone estrany tenim religiosos per totes bandes del nostre sistema públic. En concret capellans als hospitals, centres penitenciaris i forces armades. En total sumen més de mil i suposen un cost de 50 milions d'euros. Les dades d'estos tres punts han sigut extretes d'un article d'Europa Laica. Es poden trobar altres conceptes però els càlculs són aproximats i per això no els he inclòs.
  4. Si hem viscut per damunt de les nostres possibilitats està clar que hem tingut un exèrcit que tampoc ens podem permetre. El ministeri de defensa ha reduït el seu pressupost any rere anys durant els últims quatre fins a acumular un 25% de retallades per a totalitzar un pressupost de 6.300 milions d'euros. Encara i tot, el nombre d'efectius del nostre exèrcit és de 140.000 persones, i ja que hem patit retallades de vora el 15% de personal a educació no crec que molta gent s'opose si retallem el 30% de soldats. Açò suposaria deixar el nombre d'efectius vorejant els 100.000 (que a mi encara em pareixen massa) i una reducció equivalent del pressupost de defensa de tal manera que tenim 2.000 milions més de retallades. El problema és que tenim un deute acumulat de més de 27.000 milions per tots els joguetets de matar que ens hem comprat (avions, tancs, bombes...) que ara mateixa no es sap com es pagaran. Per a esta qüestió propose la dació en pagament. Com tenim menys soldats necessitem menys material i si a més no el podem pagar propose deixar els tancs i avions que ens sobren en la clau el pany (si en tenen) en la porta del fabricant. Evidentment s'enfadarien però supose que els agradaria menys encara que férem amb ells el mateix que es fa amb les farmàcies que seria quedar-se els avions i no pagar-los. L'estalvi que generaria esta mesura no puc quantificar-ho però seria prou important.
  5. El punt quatre seria l'opció suau. Un bon neoliberal vol un estat reduït al mínim, per la qual cosa aspectes com les forces armades són totalment prescindibles. Per això propose eliminar l'exèrcit espanyol i subcontratar milícies privades quan ens tocara fer alguna missió humanitària com les d'Afganistan, Kosovo o el Congo. No sé quant estalviaríem d'esta manera però segur que molt. A més com s'encarreguen de repetir els neoliberals l'empresa privada sempre gestiona millor i més barat que traduït significaria que els nostres soldats de fortuna matarien més, millor i més barat, a nyesples en lloc de a tirs i destruint pobles a puntellons si es pot evitar l'ús de bombes.
  6. Seguint el camí mostrat per la conselleria d'educació amb el conegut com a decret Vela pel qual els docents interins d'educació som acomiadats el trenta de juny i per tant no tenim dret a cobrar vacances el més lògic seria aplicar esta mesura també als docents dels centres concertats. Es podria fer de dos maneres, la suau, que implicaria que es congelarien les contractacions de nous docents. Per llei un treballador concertat ha de ser contractat de manera indefinida quan té cinc anys d'antiguitat però res diu que no se'l puga contractar d'u de setembre a trenta de juny durant quatre anys i a continuació contractar-ne un altre i començar el cicle. D'esta manera s'estalviaria per dos bandes, dos mesos a l'any de sou i pel fet de que no es pagarien triennis als nous docents. L'altra  manera seria més brusca i cara d'implementar al principi però els seus beneficis són majors encara que es vorien d'ací a uns anys. Consistiria en acomiadar tots els professors de centres concertats per a després contractar-los entre els mesos de setembre i juny. Seria una mesura amb un cost inicial molt alt però assumible gràcies a l'ultima reforma laboral ja que limita la indemnització màxima a un any de sou però que seria amortitzada ens pocs anys; s'estalvien dos mesos per any, per tant en sis ni'hi hauria prou per a que fóra rendible ( més o menys ja que s'hauria de comptar l'atur que cobrarien al principi però també s'estalviaríem diners en triennis). A més a més es lluitaria contra un dels mals del funcionariat que és la manca de motivació al no vore perillar el seu lloc de treball. Si, he dit funcionariat perquè en la pràctica un professor concertat és un funcionari ja que té un contracte indefinit i com no es lleven practicament cap concert no importa si fa be o mal el seu treball, que no el van a tirar al carrer mai. L'estalvi que suposaria esta mesura no és pot averigüar ja que partim d'un fet curiós: no sabem quants professors hi ha als centres concertats encara que es baralla una xifra al voltant de 185.000 a tot l'estat.
Amb totes estes mesures podríem com a mínim 4.000 milions d'euros a l'any i si implementaren les versions més dràstiques de subcontractació de milícies i acomiadament de tot el personal de centres docents la xifra seria molt superior.
Evidentment el govern del nostre estat no va a implantar cap mesura d'estes. Ni la cinc o sis per molt absurdes que siguen encara que ja s'estan implantant en l'ensenyament públic, però tampoc anunciarà cap de les quatre primeres que són molt més que raonables. Be, més que raonables crec que són necesàries a un estat modern.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Amistats perilloses

No em vaig a referir a la famosa novel · la ni molt menys al grup musical de discutible qualitat. Amb este títol tan sonor em referisc a la relació d'amor-odi que ha patit un part del nacionalisme valencià vers els Països Catalans durant la segona meitat del segle XX i el que portem de XXI.

Després de la guerra civil la situació era dantesca. El nacionalisme valencià, que es pot dir que estava en bolquers abans de la contesa va ser decapitat sense que arribara a assolir el seu gran objectiu, promulgar un estatut d'autonomia per al nostre país. Els seus líders moriren a la guerra, marxaren a l'exili o es quedaren a casa sabent que qualsevol mínima reivindicació podia suposar una pena de molts anys de presó o inclús l'afusellament. Per això tot va romandre tranquil, per sort per al franquisme, fins als anys seixanta, quan una nova generació d'intel · lectuals que no havien quedat marcats tan directament per la guerra va re-formular de nou la qüestió.

No vaig a discutir ací la validesa del pensament polític de Joan Fuster. Crec que s'escapa del meu abast (per molt clara que tinga la meua postura al respecte), però el que està clar és que Joan Fuster no era nacionalista valencià. Segons l'IEC el nacionalisme és la ideologia o moviment que reivindica l'organització política d'una nació i està clar que la nació que reivindicava Fuster eren els Països Catalans. El discurs de Fuster va calar en una part de la societat valenciana ja que era una alternativa progressista al franquisme. El que no és tan clar és que calara la seua pretensió de presentar-se com a nacionalisme valencià ja que obviament no ho era, llastant durant dècades els resultats electorals els partits que s'autodefinien com a valencianistes, que no saberen eixir del seu error fins fa poc. I que quede clar que pense que són unes idees totalment vàlides peró el que no és normal és presentar un projecte a una societat que no és el que diu que és i quan, com és normal, els resultats no t'acompanyen tirar-li la culpa a eixa societat de les teues errades.

Tot açò ve per l'admissió del Bloc a l'Aliança Lliure Europea que no és més que la federació de partits polítics de nacions sense estat del parlament europeu. El problema és que s'ha venut com a fita històrica el que hauria de ser normal des de l'entrada d'Espanya a l'Unió Europea però que no s'havia pogut fer abans pel veto d'ERC. Veto que no va fer a partits com el Partit Andalusista que va anar de la maneta amb Unió Valenciana a les eleccions europees de 1999 i 2004. Esta vergonyosa manera d'actuar només és pot explicar per la pretensió d'ERC de mostrar al mon un protagonisme que no té a les nostres terres. I per a aconseguir-ho no han dubtat en silenciar a Europa la veu del principal partit nacionalista valencià mostrant de pas les seues totalitàries maneres.

ERPV no era més que una marca electoral d'ERC amb pocs vots i menys implantació encara tot i la forta inversió econòmica efectuada per a assolir uns millors resultats. Això no té res de roin (al cap i a la fi afortunadament a Coalició Valenciana li passà exactament el mateix) si no fóra per l'empeny d'ERC de fer-se passar com a representant dels valencians per molt que li hagem donat l'esquena. El problema de fons ve pel fet de que ERC ens considera poc més que una regió; i no és cap invent de la dreta blavera ja que de portes cap a fora no ho amaguen com es pot comprovar a este vídeo gravat en anglès on Alfred Bosch diu que som part de la nació catalana (ni tan sols dels Països Catalans) i que la nostra capital és Barcelona.

Encara que el veritable problema no és este. La qüestió està en que hi molts dels autoanomenats nacionalistes valencians que encara li fan l'ullet a gent d'esta ideologia no només anant a manifestacions on li cedixen tot el protagonisme i només servixen per a fer bulto i incrementar les xifres de participacions. Si no que també hi han veus que reclamant la integració d'ERPV en Compromís (veus que haurien de saber de sobra que restaria molts més vots dels que sumaria) o inclús els continuen considerant valencianistes quan els seus fets demostren que no ho són. 

El que ha quedat clar és que encara que no siguen tan perillosos com els nacionalistes castellano-espanyols els pancatalanistes no són amics de la nació valenciana, no creuen en ella, i només ens consideren una part del seu país. Per això una força política nacionalista valenciana hauria d'encarar el problema deixant-los clar que s'acabat la prepotència demostrada per ERC durant anys (i que encara mantenen les seues joventuts que han obligat al Bloc Jove a reconèixer els Països Catalans per a alçar el seu veto) i les actituds paternalistes cap als valencians ja que ara per fi tenim un partit amb representació parlamentària que únicament defensa els interessos valencians.

O això es suposa.

dimecres, 3 d’abril del 2013

No signeu en el nostre nom

Ja ho han fet. Este matí, davant de centenars d'interins que ens hem congregat dins del recinte de la conselleria d'educació, els sindicats UGT, CCOO, ANPE i CSIF han signat de manera vergonyosa el que els han posat per davant, sense pensar en les milers de persones que es poden quedar a l'atur, ni en la nul·la capacitat de pressió que els queda per a les pròximes negociacions ni en els poquets principis que hagen tingut alguna vegada. L'únic sindicat que ha mantingut la dignitat és l'STEPV a qui els he d'agrair el seu compromís i lluita per molt que no estiga d'acord amb la seua visió política.

Dic tot açò perquè la proposta de conselleria era inassumible. Començant perquè de manera unilateral
decidiren trencar un acord signat per ells mateixos l'any 2010 i que estava vigent fins al 2015. A més a més, ho feren sense cap criteri pedagògic, simplement amb l'ànim de revenja davant dels professors que l'any passat criticaren les seues retallades i férem vaga, amb la clara intenció política de desfer-se de nosaltres i de pas estalviar-se alguns diners. També, no cal oblidar-ho volien empitjorar encara més les condicions de treball d'un sector, els dels docents interins, que es veuen obligats a traslladar el seu domicili tots els anys a molts quilòmetres de sa casa, moltes vegades d'un dia cap a un altre, pel privilegi de poder treballar. 

A més, per a justificar la seua actitud davant de l'opinió pública es dedicà a insultar-nos dient que perjudicàvem a una generació d'alumnes per defensar el nostre dret a treballar i el dels nostres alumnes a rebre una educació en condicions, per a empitjorar dramàticament la qualitat de l'educació augmentant ràtios o fent que les baixes de maternitat es cobriren amb més de vint dies de retard . Continua mentint quan digué que no anaven a acomiadar ningú , però resulta que jo tenia signat un contracte fins al 31 d'agost i em tirà al carrer el 30 de juny després de quatre anys ininterromputs treballant. Va seguir dient que hi ha 3.300 interins amb bones notes sense treballar per culpa nostra quan realment si no treballen és perquè ha eliminat més de cinc mil places de docents l'últim any. I ha acabat burlant-se de tots nosaltres, de l'educació i de tota la societat demanant més diàleg i menys manifestacions quan ella és la que no coneix el diàleg ja que amenaçà als sindicats amb aprovar per decret el primer esborrany si no acceptaven el segon, per a continuació alçar-se de la taula al vore la negativa unànime de tots els sindicats.

Hui els quatre sindicats signants han acceptat un acord que encara que millora la situació dels interins més veterans i ens dóna un any més de marge continua posant el treball de més de 3.000 professionals formats i perfectament competents a l'aleatorietat d'unes oposicions amb poques places. A més a més, alguns d'ells com CCOO i ANPE vanagloriant-se de l'acord signat i en el cas dels primers dient que ha sigut gràcies a la pressió sindical de les últimes setmanes, pressió que en cap cas han efectuat ells. 

Però sobretot els quatre sindicats han signat hui la seua sentència de mort, tant per part dels treballadors que ja sabem que no podem confiar en que defenguen els nostres drets mai més com sobretot per part de la conselleria que ha jugat amb ells i ha comprovat que podrà imposar el que vulga, ja que este acord i els següents són paper mullat que pot trencar quan vulga.