Sobre les eleccions europees

Bé, el moment tan esperat ja ha arribat. Després d'unes quantes eleccions on el PPCV havia salvat els mobles (obtenint majories absolutes gràcies a la desfeta del PSPV encara que havia perdut vots) el desgast del govern de Rajoy els ha passat factura. Això i tota la caterva de casos de corrupció que assolen el seu partit.

La veritat és que l'escenari era idoni; les europees són les eleccions menys trascendentals de totes i on menys propera està la ciutadania als candidats, que no deixen de ser segones o terceres espases que són obligats a exiliar-se a Bruseles pel bé del partit. A més la participació és més baixa del normal i com els resultats es computen a circunscripció única (per tant no afavorixen als grans partits estatals) són terreny adobat per a les sorpreses. I tant que hi hagut de sorpreses, però anem per passos.

El primer de tot és donar-li la raó a Cospedal, que en la seua primera compareixença només conèixer els resultats va remarcar que el PP havia guanyat les eleccions. I no s'enganya, però la pèrdua de vots és enorme; s'han deixat pel camí una tercera part dels seus escons. El que passa Basc, on el PP és una força residual, el percentatge vot del PP a la Comunitat Valenciana està per sota de la mitjana nacional!

	Vots	Total	Nuls	Percentatge
Espanya	4.074.363	15.920.815	290.189	26'07%
Pais Basc	77.476	766.294	8.141	10,22%
Catalunya	246.220	2.532.629	22.524	9,81%
Sense Catalunya ni PB	3.750.667	12.621.892	259.524	30,34%

És veritat que la diferència és molt escassa (el 29'09% front al 30'34%) però no és menys cert que feia molts anys que estàvem ofrenant noves glòries al PP i ara s'ha trencar la tendència, convertint-nos de pas una altra vegada en rojos perillosos. El que no s'ha de fer es exagerar la situació. L'insistent incompliment del seu programa ha desmovilitzat a molts votants del PP a la vegada que l'aparició de noves opcions (Vox, sense representació però que lo ha pegat un mos de més d'un punt al PP, Ciutadans i en menor mesura UPyD) li ha restat electorat, però el que queda clar és que gran part d'eixos votants tornaran al redil a cites més importants, ja siga pel vot útil (Vox i Ciutadans tenen molt difícil obtindre representació amb circunscripcions provincials) o per evitar que l'extrema esquerra (tot el que no estiga amb el PP, a la seua dreta o el PSOE ocasionalment) governe.

Sense dubte la notícia de la jornada ha sigut la irrupció de Podemos com a nova força emergent, d'una manera que ni les millors enquestes s'imaginaven. Este moviment, creat a imatge del seu líder és sense dubte un fenòmen a estudiar. En primer lloc el seu èxit no crec que siga fàcilment traduïble a altres eleccions (les locals i autonòmiques vinents, un poquet més a les estatals) ja que de ser així es donaria lloc a un curiós fenomen ja que obtindrien més càrrecs que afiliats. És evident que no van a presentar llista a molts municipis i de fet és complicat que puguen fer-ho a alguna comunitat autònoma. El que no és pot negar és que han aconseguit l'èxit gràcies a un magistral control dels nous mitjans de comunicació per a fer arribar el seu missatge a tots els descontents per la crisi i les errades polítiques per a reconduir-la. No sóc sociòleg, però pel perfil de les localitats on han aconseguit els seus millors resultats la localitat castellana de Rivas-Vaciamadrid n'és paradigmàtic: el seu votant prototípic és de classe mitjana amb estudis universitaris, actiu a les xarxes socials i jove, de treinta anys o menys, que normalment no es mobilitzava per a les eleccions però que fart de la falta d'oportunitats ha decidit utilitzar el sistema per a pegar-li un puntelló al propi sistema.

Els resultats de IU i UPyD tot i ser bons mereixen un lectura especial i diferent, ja que en el primer cas s'han deixat menjar el terreny per Podemos i en el segon, encara que Ciutadans li ha llevat vots han consolidat la seua presència fora de Catalunya amb uns excel·lents resultats (per a ells, per desgràcia) a casa nostra, encara que a les autonòmiques on no es vota tan en clau estatal és esperable uns pitjors resultats. De totes maneres i encara que semble paradoxal s'ha de celebrar la presència de partits com Ciutadans i Vox amb un electorat de dretes i centralista, ja que després de molts anys patint la tanca del 5% per a entrar a les Corts Valencianes, ara ens pot afavorir i evitar l'entrada d'estos partits que, no obstant, fan la seua feina llevant vots i algun diputat a PP i UPyD. Al cap i a la fi, sempre ens hem queixat de la fragmentació de l'esquerra, així que ara ens hauríem d'alegrar que la dreta també es trenque.

I arribem ja a Compromís que mereix una anàlisi pausada. Els resultats són bons, però queda un regust agredolç. Dic que són bons perquè abastar un eurodiputat com a primer de llista era impensable fa cinc anys, quan el Bloc va aconseguir només 18.000 vots al nostre territori que s'han multiplicat quasi per huit fins a arribar als 138.488, un quantitat històrica. A més a més, el pacte amb Equo s'ha demostrat vàlid ja que ha aportat quasi la meitat de vots de la coalició (els altres es poden atribuir principalment a la Chunta i molt residualment a valencians a l'exili i els altres membres de la coalició) i a més a més han sigut vots útils ja que Vox amb 244.929 sufragis s'ha quedat fora del parlament. L'estratègia ha sigut encertada, s'han assolit els objectius i a més com a cap de cartell amb la visibilitat que comporta.

I això és tot el positiu que es pot dir, que n'és molt, no obstant però és moment de reflexionar. El primer que s'ha de dir és que el pacte amb Equo ha demostrat que no té futur. I no ho té perquè la formació ecologista espanyola ha fracassat en unes eleccions pensades per a ells, amb circunscripció única i on no dóna tanta por votar opcions noves. No és que per la crisi siga més difícil votar un partit verd (si, els animals i les plantes ho passen mal, però les persones també) i el seu possible votant s'haja anat en massa a opcions un poc més realistes com Podemos ja que PACMA (un partit animalista, amb un vot més residual que un ecologista) ha tret 176.000 vots a tot l'estat, amb vora un u per cent del totals de vots, molt semblant al que ha fet Equo, que ni al seu bastió de Madrid ha aconseguit arribar a la mediocritat d'un dos per cent. Fa uns anys Equo era una opció de futur a la que tal vegada es podia tindre en compte, però s'ha demostrat inútil i totalment superada per la situació. Si s'ajunten els magres resultats electorals amb les tensions que provoca el seu encaix al si de Compromís, està més que clar que el millor es separar-se d'ells.

Per una altra banda Compromís s'ha vist superat per l'esquerra de les noves tecnologies per Podemos. Fa tres anys a les autonòmiques, Compromís aconseguí superar la tanca del cinc per cent gràcies a la mobilització del 15-M, però una part d'este vot ha sigut acaparat per Podemos a les europees. És veritat que és el vot més difícil per al Bloc (vot jove i urbà a un país tan castellanitzat com el nostre és molt difícil que vote un partit nacionalista no-espanyol) i que per això al diluir-se a Compromís havia arribat a connectar amb ell però l'arribada de Podemos li ha furtat gran part d'este vot.

Els resultats no són roïns, però suposen un fre a les expectatives de creixement i d'un possible sorpasso al PSPV, que ara suposaria a més tornar a superar EUPV, Podemos i UPyD, i sobretot la pèrdua de la capacitat de lideratge del vot descontent amb el bipartidisme. La solució és òbvia, per molt que li dolga a Morera, la cap de llista ha de ser Mónica Oltra que ha de enfortir la seua imatge de rebel i continuar demostrant les maneres autoritàries del PP.

I d'una altra banda s'ha d'aprofitar el sistema per a traure els màxims beneficis. Les nostres Corts estan composades per 99 diputats, dels quals 40 es trien a la província de València, 35 a la d'Alacant i 24 a la de Castelló. Encara que semble el contrari, degut a la seua poca població la província de més al nord es fonamental per a assolir un bon resultat a les corts ja que amb vora una quarta part de la població de la província de València tria més de la meitat de diputats. A més encara que és la província amb més valencianoparlants Compromís només ha abastat un 6'27% dels vots amb casos sagnants com Ares del Maestrat amb un 3'03% o Canet lo Roig on dels 387 vots cap (ni un!) fou per a Compromís, situant-se així sota partits tan importants com Extremadura Unida o Falange de las Jons. Un autèntic despropòsit.

Tot açò no implica que s'haja de continuar treballant com s'ha fet fins ara, eixamplant la base de vots pel sud, encara que s'haja de parlar castellà (cap problema, tan valencians són uns com els altres) sense deixar d'estudiar fenòmens com el d'Elx on tot i la presència de Mireia Mollà només s'ha arribat a un 3'08% dels vots, per darrere inclús de Ciudadanos.

Amistats perilloses

No em vaig a referir a la famosa novel · la ni molt menys al grup musical de discutible qualitat. Amb este títol tan sonor em referisc a la relació d'amor-odi que ha patit un part del nacionalisme valencià vers els Països Catalans durant la segona meitat del segle XX i el que portem de XXI.

Després de la guerra civil la situació era dantesca. El nacionalisme valencià, que es pot dir que estava en bolquers abans de la contesa va ser decapitat sense que arribara a assolir el seu gran objectiu, promulgar un estatut d'autonomia per al nostre país. Els seus líders moriren a la guerra, marxaren a l'exili o es quedaren a casa sabent que qualsevol mínima reivindicació podia suposar una pena de molts anys de presó o inclús l'afusellament. Per això tot va romandre tranquil, per sort per al franquisme, fins als anys seixanta, quan una nova generació d'intel · lectuals que no havien quedat marcats tan directament per la guerra va re-formular de nou la qüestió.

No vaig a discutir ací la validesa del pensament polític de Joan Fuster. Crec que s'escapa del meu abast (per molt clara que tinga la meua postura al respecte), però el que està clar és que Joan Fuster no era nacionalista valencià. Segons l'IEC el nacionalisme és la ideologia o moviment que reivindica l'organització política d'una nació i està clar que la nació que reivindicava Fuster eren els Països Catalans. El discurs de Fuster va calar en una part de la societat valenciana ja que era una alternativa progressista al franquisme. El que no és tan clar és que calara la seua pretensió de presentar-se com a nacionalisme valencià ja que obviament no ho era, llastant durant dècades els resultats electorals els partits que s'autodefinien com a valencianistes, que no saberen eixir del seu error fins fa poc. I que quede clar que pense que són unes idees totalment vàlides peró el que no és normal és presentar un projecte a una societat que no és el que diu que és i quan, com és normal, els resultats no t'acompanyen tirar-li la culpa a eixa societat de les teues errades.

Tot açò ve per l'admissió del Bloc a l'Aliança Lliure Europea que no és més que la federació de partits polítics de nacions sense estat del parlament europeu. El problema és que s'ha venut com a fita històrica el que hauria de ser normal des de l'entrada d'Espanya a l'Unió Europea però que no s'havia pogut fer abans pel veto d'ERC. Veto que no va fer a partits com el Partit Andalusista que va anar de la maneta amb Unió Valenciana a les eleccions europees de 1999 i 2004. Esta vergonyosa manera d'actuar només és pot explicar per la pretensió d'ERC de mostrar al mon un protagonisme que no té a les nostres terres. I per a aconseguir-ho no han dubtat en silenciar a Europa la veu del principal partit nacionalista valencià mostrant de pas les seues totalitàries maneres.

ERPV no era més que una marca electoral d'ERC amb pocs vots i menys implantació encara tot i la forta inversió econòmica efectuada per a assolir uns millors resultats. Això no té res de roin (al cap i a la fi afortunadament a Coalició Valenciana li passà exactament el mateix) si no fóra per l'empeny d'ERC de fer-se passar com a representant dels valencians per molt que li hagem donat l'esquena. El problema de fons ve pel fet de que ERC ens considera poc més que una regió; i no és cap invent de la dreta blavera ja que de portes cap a fora no ho amaguen com es pot comprovar a este vídeo gravat en anglès on Alfred Bosch diu que som part de la nació catalana (ni tan sols dels Països Catalans) i que la nostra capital és Barcelona.

Encara que el veritable problema no és este. La qüestió està en que hi molts dels autoanomenats nacionalistes valencians que encara li fan l'ullet a gent d'esta ideologia no només anant a manifestacions on li cedixen tot el protagonisme i només servixen per a fer bulto i incrementar les xifres de participacions. Si no que també hi han veus que reclamant la integració d'ERPV en Compromís (veus que haurien de saber de sobra que restaria molts més vots dels que sumaria) o inclús els continuen considerant valencianistes quan els seus fets demostren que no ho són. 

El que ha quedat clar és que encara que no siguen tan perillosos com els nacionalistes castellano-espanyols els pancatalanistes no són amics de la nació valenciana, no creuen en ella, i només ens consideren una part del seu país. Per això una força política nacionalista valenciana hauria d'encarar el problema deixant-los clar que s'acabat la prepotència demostrada per ERC durant anys (i que encara mantenen les seues joventuts que han obligat al Bloc Jove a reconèixer els Països Catalans per a alçar el seu veto) i les actituds paternalistes cap als valencians ja que ara per fi tenim un partit amb representació parlamentària que únicament defensa els interessos valencians.

O això es suposa.

Perqué no he votat (encara) Compromís

Si heu llegit alguna cosa del meu weblog (per molt abandonat que el tinga últimament, la xiqueta i el treball manen) haureu deduït que sóc una persona a grans trets es podria definir com a progressista. Sóc un ferm defensor dels servicis públics i estic a favor de que l'estat utilitze els seus recursos per a ajudar als sectors més desfavorits de la societat a millorar la seua situació fins que ja no ho necessiten. A més em considere valencià abans que altres opcions i n'estic orgullós per molt que els nostres dirigents siguen uns impresentables. No obstant això no he votat mai una coalició política com Compromís que es definix com a valencianista i d'esquerres, perqué?

El motiu no és el seu posicionament ideològic, massa esquerrà per al meu gust ja que tot i el que he dit també crec en la responsabilitat que tenim tots sobre els nostres actes i que no sempre ha d'estar el pare-estat per a solucionar-ho tot. Malgrat estes diferències no tindria problemes en votar-los ja que els plantejaments que menys m'agraden solen ser els més difícils d'implantar (per no dir utòpics) i que normalment tampoc compartix el PSOE, partit amb qui ara haurien de pactar si o si per a arribar al poder i que, per tant, segurament serien bandejats en les negociacions.

No, el que m'impossibilita votar per Compromís és la seua indefinició respecte al tema nacional. Tot i que els estatuts del Bloc diuen literalment que el seu objectiu al respecte és l’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història i que als d'Iniciativa no diu res al respecte però deixa clar que és un partit polític l'àmbit d'actuació del qual és autonòmic i correspon al territori de la Comunitat Autònoma Valenciana en el cas del Bloc no es pot oblidar d'on venen. Són hereus de la fusteriana Unitat del Poble Valencià que després d'acumular tants fracassos com eleccions a les que es presentà decidí refundar-se deixant de banda els seus postulats originals i presentar una nova cara a la societat valenciana que li havia donat l'esquena durant tants anys. El problema és que molts dels seus dirigents  i militants pareix que no s'hagen enterat i continuen comportant-se com si encara estigueren a l'UPV, el que dóna a pensar que el canvi en els seus postulats ha sigut causat més que per convicció per càlculs electoralistes.

Tot açò ver per la proposició de llei que han presentat al congrés dels diputats Amaiur, BNG i ERC pr a que es reconega i regule el dret d'autodeterminació de les nacions de l'estat, que ells han determinat que són Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans. No vaig a entrar en la proposta, per molt mal que em parega que tres partits que no obtingueren representació a casa nostra es creguen amb la capacitat de decidir el nostre futur (aclaració per als picallosos, no em val que pose que l'autodeterminació hauria de ser acceptada pel parlament valencià ja que segons ells, el nostre dret d'autodeterminació està limitat a ser part d'Espanya o de Catalunya, no tenint dret a ser simplement valencians).

El problema és que el diputat suposadament valencianista que hi ha al congrés, Joan Baldoví, ha declarat per twiter que recolzaria la moció sense dubtar-ho. No se si ho haurà dit per convicció personal, per tant no se que fa militant a un partit que no compartix les seues idees, per error (tesi que defén el seu partit per inverosimil que parega) o per por. Por a enfadar a ERC o por a perdre vots en favor d'ells ja que no s'ha de negar que una part important del seu electorat encara defensa les antigues tesis i que els vota com a l'opció menys mala i vot útil (al menys més útil que votar ERC al País Valencià). El que no hauria d'oblidar són que els vots que aconseguiren a les darreres autonòmiques que els permeteren superar la barrera del cinc per cent no provenen del seu calador tradicional de vots i que amb actuacions com estes els poden perdre. No crec que calga remarcar que si obtingueren més percentatge de vots a la capital que a la resta del país no fou per simpatia amb els Països Catalans.

Per sort per a Compromís, el particular tarannà democràtic del PP ha impedit tramitar la iniciativa al congrés, permetent a Baldoví fugir de la seua errada i evitant que es pronuncie. Però no serà l'última situació d'este estil que haurà d'afrontar i espere que a la pròxima es definixen definitivament.

I puc afegir que si ho fan d'acord als seus estatuts podran comptar amb un nou vot, el meu.