La qualitat de l'educació

Per fi, després de vora quatre mesos a l'atur he tornat a treballar. Fou el dimarts vint i tres d'octubre. He tingut sort (és trist que després de quatre vacants consecutives haja d'estar content per començar a treballar a finals del mes d'octubre com fa sis anys) ja que em vaig quedar el primer valencià en la llista (els que tenia per davant crec que són d'Alacant) per tant vaig poder triar la plaça que més m'agradava de les quatre que hi havien. Al final vaig a treballar a un centre del sud de la ciutat de València al que arribe en poc més de deu minuts. Vaig a cobrir una maternitat, cosa que em garantix uns quants mesos de faena i sobre tot no ser acomiadat abans de nadal i per tant cobrar les vacances i cotitzar més temps. És un centre amb cicles formatius i tinc la meitat de l'horari d'ESO i l'altra de cicles fet que suposa que m'hauré de preparar més les classes ja que són assignatures que fins ara mai havia impartit fet que farà que l'actualització d'este blog es veja reduïda. Això si, tindré l'avantatge d'un alumnat més madur, disposat al treball i amb més interés.

Esta era la part bonica, que de la lletja ja s'ha encarregat la conselleria. La xiqueta que ha originat esta baixa nasqué el dia dos d'octubre així que només(cursiva) ha costat vint i un dies que arribara el substitut. Però per a fer la situació més greu la professora titular de la plaça estava de baixa mèdica abans de donar a llum i no ha arribat a incorporar-se al seu lloc de treball al setembre. Per això els alumnes han estat més d'un més sense professor quan era una baixa segura. No és un esquinç que es complica o un refredat mal curat, no, era una dona embarassada de huit mesos que, evidentment, anava a tindre una filla i a demanar els quatre mesos de baixa maternal. Tot això no li ha importat res a la conselleria que simplement ha vist una oportunitat d'estalviar-se el sou d'un professor durant més d'un mes.

Jo no pense com la consellera d'educació que diu que la qualitat de l'educació no depén de laràtio d'alumnes a l'aula, és evident que influïx, sha de ser molt simple per a pensar que es pot prestar la mateixa atenció a quinze alumnes que a trenta, però es pot argumentar que no hi han estudis fets al respecte. El que tinc clar i segur que cap consellera no pot negar-me és que estar més d'un més sense donar classe si que afecta a la qualitat de l'educació i s'haurien de demanar responsabilitats polítiques a qui està provocant esta situació. I algú té algun dubte jo no ho tinc, li diuen Maria José CatalàVerdet.

Una altra opinió sobre la independència de Catalunya

Fa uns dies Vicent Baydal publicà un article on donava les seues opinions sobre com ensafectaria als valencians una possible independència de Catalunya arran d'un article de Vicent Partal on declarava el seu optimismedavant d'eixa situació (tot des de la seua visió de valencià pancatalanista resident a Barcelona) i un de Vicent Flor en el que percontra expressava el seu pessimisme (tres Vicents d'una tacada, no diran que no són valencians!). També m'ha arribat per facebook (qui no té un amic blaver?) una reflexió de Fran Vives al diari electrònic Full Volant on només veu punts positius per al PaísValencià davant la independència de Catalunya ja que el seu pes a Espanya augmentaria.

Be, sé que és difícil, però vaig a intentar donar la meua visió de l'assumpte. En primer lloc el que molta gent no s'ha plantejat és l'escenari en que Catalunya no siga independent. Tal com estan les coses, pareix clar, almenys per als independentistes, que és una simple qüestió de temps. No obstant no tot va a ser tan fàcil com ells en pensen. Segons les enquestes el tema no està clar. En els millors dels casosvotaria a favor un 55% dels catalans però si s'obtinguera un estatusfiscal similar al basc el recolzament baixaria vora set punts. Això en la més favorable, perquè hi han altres enquestes que donen un recolzament de poc més d'un terç  o de poc més de la meitat. Si mirem l'exemple més pròxim i equiparable al de Catalunya (per la via pacífica que es va utilitzar i per estar a Europa), que és la independència de Montenegro es veu que els requisits per a aconseguir-la eren de tindre almenys un 50% de participació i que el vot favorable superara el 55% (per a obtindre una majoria clara i que uns anys després no es tornara a fer un referèndum per a reunificar-se amb Sèrbia) i davant d'esta situació no està gens clar que triomfara l'opció independentista. La situació post-referèndum seria molt diferent a la d'ara. És previsible que la situació econòmica millorara, inclús que davant de la por al risc de fractura, l'estat espanyol s'encaminara cap al federalisme o simplement concedira a Catalunya el concert econòmic. Tot això faria que l'independentisme perdera adeptes, per no parlar del clima de desencís que sense dubte es produiria dins del món independentista per l'ocasió perduda ja que els referèndums no es poden organitzar cada any i en el cas del Quebec hagueren de transcórrer quinze anys per a tornar a fer-ho (i perdre-ho, del huitanta al noranta cinc).

Vicent Partal diu que sense Catalunya, la fallida d'Espanya serà més ràpida i inevitable i que a més ho sap tothom. Be, jo no només ho sé sinó que crec que no ha de ser així encara que es possible que eixe escenari es complisca. El món nacionalista català porta uns anys repetint com un mantra allò d'Espanya ens roba i jo no seré qui va a negar eixa situació, però és evident que la realitat no és exactament com diuen. Tots estem cansats de llegir i sentir parlar dels setze mil milions d'euros que Espanya agafa dels impostos catalans i que no tornen, doncs be, eixa xifra està treta d'un estudi sobre les balances fiscals entre 2006 i 2009 fet per lageneralitat de Catalunya però resulta que dels quatre mètodes utilitzats usualment per a calcular les balances fiscals, el més desfavorable a Catalunya és el de 16.409 milions d'euros, però hi ha un altre que dóna 11.261 milions, un altre 791 milions i finalment un altre que li atorgava a Catalunya un saldo positiu de 4.015 milions d'euros però que va ser amagat per la Generalitat de Catalunya al publicar el seu estudi. Evidentment els dos últims mètodes tindran en compte com a inversions en Catalunya a més de la despesa que no és directa a Catalunya però si que li correspon com a part de l'estat (ambaixades, compra de material militar, despeses de missions a l'estranger) amb altres que no li afectaran però que l'estat computarà per ser d'interés general per molt que beneficien només a una regió (Madrid) com per exemple el Museu del Prado, el Reina Sofia, o algun que altre miler de funcionaris que treballen a Madrid pel be de tots. El que està clar que el govern de la Generalitat s'ha posat al mateix nivell de manipulació que el TDT-party, ocultant les xifres que no són del seu gust.

L'efecte seu explicat mitjançant el cul d'un bebé

Però és que no ha acabat tot. Catalunya però sobretot Madrid es beneficien i molt de l'efecte seu. Empreses que tenen implantació estatal, en molts casos multinacionals, però que declaren els seus ingressos només on està la seu., que sol ser la capital de l'estat i en molts casos també Barcelona. Estos dies s'ha publicat el rumor de que Arbora Ausonia, filial de Procter & Gamble, pretén traslladar la seua seu operativa de Barcelona a Madrid. Esta notícia s'ha d'agafar amb molta cura perquè ha sigut publicada per la caverna mediàtica, però servix perfectament al meu argument. Resulta que les tovalletes que utilitze per a torcar el cul de la meua filla són de la marca Dodot, produïdes per Ausonia, que per a ressaltar el seu compromís davant la mala situació econòmica de l'estat espanyol dibuixa un mapa de la península ibèrica localitzant les tres fàbriques on produïx, Mequinensa a Aragó, Xixona al País Valencià i Montornès a Catalunya, encara que la seu està a Barcelona, concretament al passeig dels til·lers Doncs be, els impostos que paga esta empresa, deixant a banda que els paguen o no els clients toledans, per exemple, són comptats com a catalans, quan hi ha una part que s'haurien d'imputar a Aragó i una altra al País Valencià. Però si Ausonia acaba traslladant la seua seu a Madrid la recaptació per impostos a Catalunya serà menor i l'espoli fiscal del que tant es parla també, sense haver canviat res per als valencians i aragonesos que simplement voran com el fruit del seu treball continua generant beneficis fóra de la seua terra i sent utilitzat per a fer victimisme polític de Madrid-Barça, que es el que s'estila hui en dia.

Però no només és això. Deixem de banda l'espoli fiscal, parlem ara dels suposats beneficis econòmics d'una Catalunya independent. En teoria seria gestionar els propis ingressos però el que no han pensat es que hi haurien molts menys. Quan una empresa exporta un bé a un altre país no tributa l'IVA, per tant si Catalunya fóra independent, tots els ingressos per IVA que estan declarant les empreses catalanes al vendre vora el 35%de la seua producció a la resta d'Espanya simplement desapareixerien, motiu que fa que l'habitual triomfalisme dels mitjans de comunicacions catalans siga com a mínim sospitós de manipulació. I tot açò sense parlar de possibles boicots comercials promoguts per la part més rància de la societat espanyola ni de la previsible reducció d'exportacions de Catalunya a Espanya ja que la desafecció aniria en els dos sentits i és comú intentar comprar productes que et siguen propers, com per una altra banda demostra l'estratègia d'Ausonia d'indicar les fàbriques on produïx.

Bé, ja tenim una idea clara de la situació després de la possible independència catalana, els dos estats continuarien en crisi, ja que ni l'estat espanyol s'afonaria automàticament, ni ens explotaria més als valencians (o no molt més del que ho fan ara) ni la nova Catalunya independent seria la nova Arcàdia feliç, on lliguen els gossos amb llonganisses que vorà subitament rebaixada la seua taxa d'atur al set per cent com s'entesten en desinformar alguns. Per molt que fóra una secessió pactada no deixaria de ser un fet traumàtic que afectaria i molt a dos economies que porten segles juntes

El que tampoc compartisc és la visió de Fran en la que només veu avantatges per a l'economia valenciana davant d'una possible independència de Catalunya ja que opina que la ciutat de València podria cobrir el lloc que ocupa la de Barcelona a l'estat espanyol pensant que València seria la millor opció per a que les multinacionals estrangeres que fugiren de Catalunya crearen la seua nova seu. Jo, lamente dir-ho, no crec que el centralisme madrileny ho permetera, i el millor exemple és una altra vegada el que ja he dit d'Ausonia. En una Espanya sense Catalunya, el nostre pes relatiu a l'estat augmentaria, sense dubte, però el poder de decisió seria el mateix, escàs tirant a nul, agreujat pel fet que l'actual estat bipolar del que a vegades s'hem beneficiat (el famós café per a tots, que possibilità l'exigència d'autonomia de Catalunya i el País Basc la nostra autonomia per molt de segona que fóra) quedaria totalment centralitzat ja que cap ciutat seria capaç de fer-li ombra a Madrid.

A més, no s'hem d'oblidar que el corredor mediterrani, fonamental per a les nostres empreses i encara sense acabar passa obligatòriament per territori català. És un més que possible entrebanc per a les nostres exportacions cap a Europa ja que pot suposar afegir un control de fronteres ja inexistent gràcies als tractats de lliure comerç de la UE amb una possible duana i els seus corresponents aranzels que farien menys competitius els nostres productes. Per no parlar que a més d'estar inacabat, el tram amb pitjors característiques és el que va de Vandellòs a Tarragona, íntegre a Catalunya, que encara és de via única, i que la solució provisional de construir un tercer carril per a compaginar l'ample ibèric amb l'europeu no millora en gran mesura la situació. Per no parlar que hauríem de dependre de la bona voluntat d'un govern estranger (el de Catalunya, és clar) per a la millora de dit tram, sempre tenint en compte, que no seria beneficiós per a ells, ja que l'any que ve estaran connectats des de Tarragona fins a la frontera francesa, i allargar el corredor cap al sud només suposaria donar facilitats a una economia competidora com la valenciana.

No obstant, no crec com diu Partal que hi haguera només un corrent re-centralitzador, que sense dubte existirà. De la mateixa manera que als huitanta totes les regions espanyoles assoliren l'autonomia, encara que fóra pel simple fet de no voler ser menys que el veí, un bon grapat de valencians demanarien un millor tracte fiscal i majors cotes d'autogovern. Per a començar, el PSPV ja s'ha convertit a la nova fe del federalisme per a aconseguir mantindre l'encaix de Catalunya en Espanya. Ja vorem quant de temps dura.

Un altre punt a destacar es que es produiria una fuga de cervells encara que molt reduïda De la mateixa manera que tots tenim un amic blaver, tots en tenim un pancatalanista, i alguns d'estos sense dubtes, anirien a viure al seu El Dorado particular. Dic que esta emigració no seria molt significativa ja que ja s'ha produït en gran mesura perquè una part de la important colònia valenciana a Catalunya ho és per motius ideològics. Esta situació debilitaria sense dubte el think-tank català al País Valencià, depenent cada vegada més de les idees i accions posades en marxa a Catalunya (amb la seua visió distorsionada i allunyada de la realitat valenciana), disminuint la seua ja escassa incidència en la vida pública valenciana.

Com a últim apunt però no menys important, els valencians hauríem de continuar patint les ingerències del govern català, que ara seria un país estranger i per tant s'haurien de solucionar per altres vies (les nacions unides?). Fa poc n'hem tingut una molt clara amb una resolució aprovada al parlament de Catalunya a proposta de SI. en que literalment insta al Govern (de la generalitat de Catalunya) a emprendre les accions necessàries per a garantir l’ensenyament en llengua catalana al País Valencià a tot el sistema educatiu. Deixant de banda que estiga d'acord o no amb la proposta (algun dia publicaré un post al voltant de la meua opinió sobre la política lingüística educativa al País Valencià) el que és inacceptable és que un govern d'una comunitat autònoma es crega que pot garantir res en una altra comunitat. Estos dies precisament tots els partits polítics catalans, els mateixos que aprovaren esta resolució, han clamat al cel (i amb raó) per la intromissió del ministre d'Educació amb les seues declaracions a favor del'espanyolització dels estudiants catalans. Els polítics catalans no han tardat res en recordar-li al ministre que les competències en educació estan transferides a les comunitats autònomes, motiu pel qual el ministeri té poc a dir sobre el model educatiu català. Exactament el mateix que la generalitat catalana sobre el valencià, per molt lloable que siga la iniciativa. Esta situació demostra que la visió que tenen molts dels nacionalistes catalans sobre el País Valencià és més o menys la d'una mena de colònia, habitada per uns ciutadans de segona que són incapaços d'autogovernar-se i deixa molt clara la seua falta de cultura democràtica.

Vergonya

Un altre any és nou d'Octubre, el nostre dia nacional i un altre any, per a variar, el sentiment que més m'acompanyarà este dia és el de vergonya. Vergonya perquè els nostres governants han deixat que el que hauria de ser un dia de celebració per tota la ciutadania se l'hagen apropiat un grup d'ultradretans que a més a més ni saben res del que significa este dia ni el respecten. Si este fóra un país normal, els violents, els que no respecten les idees del altres mai hagueren pogut participar en la processó cívica i, evidentment, no ho farien amb la impunitat de la que gaudixen ara on, en el súmmum de l'esquizofrènia la policia per a protegir a la gent normal en lloc de dissoldre'ls a ells rodeja els no violents com si foren culpables d'algun delicte.

Però es que encara si este país fóra mig normal i es permetera a tota esta gentola desfilar al costat de la senyera de tots, no ho podrien fer portant banderes espanyoles, simplement perquè deixant a banda les ideologies personals, no toca fer-ho un dia com el nou d'Octubre quan es ret un homenatge a la nostra senyera i per extensió a la nostra identitat com a poble.

Els culpables de tot açò són molts. Els primers, òbviament, són els violents, per existir. A estes alçades del segle vint-i-u no entenc com poden existir ideologies excloents com les seues. Però no són els únics. Els polítics que ho permeten, començant per l'alcaldessa (que en lloc de jugar al ping-pong hauria de vetlar pels interessos de tots) passant per la delegada del govern, l'inefable Paula Sánchez de León, que llança els antidisturbis contra els estudiants però no s'atrevix amb els d'Espanya 2000, el GAV i tots els demés.

Però no només és culpa seua, l'esquerra valenciana també té la seua part. Si no hagueren renunciat als nostres símbols fa anys posicionant-se al costat del nacionalisme pancatalanista no estaríem parlant ara mateixa de res. Que partits com el PSPV-PSOE que cada vegada més oblida la primera part del seu nom ja que s'ha convertit en una simple delegació valenciana del PSOE continue encara renegant de la senyera coronada que ells mateixa han aprovat com a oficial en l'estatut de 2006 no té ni peus ni cap. També que el principal partit que s'autodenomina nacionalista valencià com és el Bloc, fins fa pocs anys tampoc participara en els actes oficials era una altra incoherència ara per sort solucionada. Però de totes maneres encara queda molt. Assistir als actes de la vesprada manifestant-se amb col·lectius com Maulets o el PSAN, que enyoren encara els tempsde la lluita armada no és propi de partits que s'autodenominen democràtics. Per no parlar del fet que el manifest redactat per la comissió nou d'Octubre, la que organitza la manifestació són incapaços de dir-li a la nostra llengua com l'anomena de forma natural la immensa majoria dels seus parlants sense que implique cap tipus de secessionisme o que consideren fonamental per al nacionalisme valencià l'existència d'un espai català de comunicacions posant al mateix nivell la vergonya que ha protagonitzat la nostra televisió durant els últims 15 anys (i vull recalcar el de nostra, ens agrade o no) amb la recepció d'un canal que per molt que siga en la nostra llengua ni es nostre ni pretén ser-ho ni dóna una visió realista de la nostra societat. És simplement una qüestió d'intel·ligència, anant a eixa manifestació no van a guanyar cap vot i poden perdre'n molts.

De totes maneres jo estaré demà pel matí en la plaça de l'ajuntament demostrant amb orgull que sóc valencià, per molt que per motius de seguretat ja que aniré amb la meua filla tal vegada no participe com m'agradaria en la processó cívica com sí que faran uns quants centenars de valents, espere que més que l'any passat, espere que menys que l'any que ve.

No estem tan malament

El diumenge mentre desdejunava llegint el periòdic de poc se m'entravessa el café al llegir la portada del Levante-EMV. La primera notícia gran era literalment que els valencians encapçalem l'abandó escolar en l'Unió Europea després de l'educació obligatòria. No dubte que tinguem tan dubtós honor, el que no em quadraven eren les xifres que segons el redactor era d'un 80'4% d'alumnes que no continuaven els estudis després de la ESO. Ja porte set anys treballant com a professor i la meua experiència en els sis instituts en els que he estat és que hi ha més d'un alumne de cada cinc que continua els estudis en acabar quart de l'ESO. Prou més afegiria, ja que normalment per cada sis grups de primer de la ESO, hi han 4 de quart i d'estos ixen dos o tres de primer de batxillerat (que són més nombrosos, gràcies a les noves ràtios hi han 30 alumnes en cada grup d'ESO i 42 en els de batxillerat). A més s'haurien d'afegir els alumnes que cursen un cicle formatiu de grau mitjà, que també en són uns quants. Intrigat per saber d'on havien tret eixes dades tan equivocades, vaig buscar l'informe de la Comissió Europea en que el periòdic s'havia basat per a redactar la notícia (Mindthe gap,educationinequality acrossEU regions) i després de pegar-li una miradeta se'm va caure l'ànima als peus. A la pàgina 78 del dit informe es poden trobar les dades en qüestió. Be, no exactament ja que apareix el percentatge complementari, és a dir, 19'6% que sumat al 80'4% fa el 100%. El problema és que eixes dades no es referixen als alumnes que abandonen els estudis després de l'educació secundària sinó que literalment són els alumnes que cursen estudis post-secundaris i terciaris no universitaris, o siga, batxillerat i cicles formatius. Es més, es pot comprovar fàcilment l'errada del redactor ja que just a la pàgina següent, hi ha una figura (la 3.5) en la que apareix que el percentatge de jóvens valencians que cursen estudis universitaris està entre el 55'1% i el 64'83%, el segon grup de percentatges més alts. El motiu que no puga dir la dada concreta és que no estem entre les deus millors regions d'Europa ni entre les deus pitjors, però en Espanya, Andalusia, Castella la Manxa, Extremadura, Cantàbria, La Rioja, i Balears com a mínim (les Canàries no apareixen, i Ceuta i Melilla són massa menudes per a diferenciar el color amb que estan pintades) tenen menys universitaris, a més d'haver un fum de regions (sobretot dels antics països comunistes però també de les molt civilitzades Alemanya, França i Anglaterra) que en tenen menys encara. El que sí demostra este estudi és que la formació professional continua estant subvalorada a Espanya, ja que huit de les deu regions amb menys estudiants de batxillerat i formació professional d'Europa són espanyoles i este sí que és un problema que els nostres dirigents haurien de resoldre ja que els cicles formatius són una excel·lent manera d'incorporar-se al mercat laboral, en molts casos amb més facilitats que molts títols universitaris però encara són vistos com a estudis de segona, per a gent que no val per a estudiar.

He estat mirant la web del Levante-EMV i no he trobat l'article, només està a la portada en PDF supose que s'hauran adonat de la greu errada que han comés i volen esborrar totes les proves. Perquè el que ha succeït és molt greu. Primer és una errada prou important del redactor, que ha demostrat que és incapaç de llegir e interpretar unes dades prou simples. A continuació el que l'ha clavat a base de bé és el cap de redacció que no ha fet la seua faena de supervisió i control de les notícies, deixant publicar en la portada del diumenge una notícia falsa. Però no només ells tenen culpes, dins de la notícia s'entrevista als responsables sindicals d'educació de FETE-UGT i CCOO que no tampoc han vist que les dades que els presentaven eren més que errònies. Supose que els hauran dit que els sistema educatiu valencià era el segon pitjor d'Europa i hauran carregat contra les polítiques del govern sense analitzar res més.

En fi, pareix que sí que han reconegut la seua errada ja que l'article ha desaparegut d'Internet i m'han publicat la carta al director que els he escrit.

María José Catalá, mentirosa.

La consellera mentirosa

Ja és oficial. Per molt que la consellera fera unes declaracions en les que intentava enganyar i manipular a l'opinió pública per a no parèixer la responsable de la destrucció del sistema educatiu públic valencià, com tots els interins sabíem, enguany hi hauran menys professors a les nostres escoles. Era obvi, tots els anys es feia una primera convocatòria a juliol on eixien la majoria de places per als interins i una posterior al setembre on s'oferien menys places (aproximadament un 10% del total) que eren les que es produïen per les comissions de servici, excedències, obertura de nous grups, jubilacions durant l'estiu i unes quantes que es guardava la conselleria per al seu propi interés. Enguany no ha sigut diferent, en juliol tragueren més places (encara que moltes menys que altres anys, de fet hi ha especialitats en que els funcionaris de carrera es quedaren sense plaça) i ara en setembre n'han tret unes poquetes. D'informàtica en concret deu, quan fa dos anys en tragueren trenta, la retallada es òbvia i no afecta a una xicoteta part dels interins.

Per a ser més explícits. Jo portava quatre anys amb vacants, treballant el curs sencer, doncs be, enguany no només no vaig a tindre'n cap si no que després de les adjudicacions de setembre encara tindre a trenta-cinc persones per davant en la llista. D'esta manera la consellera, María José Catalá, només pot ser qualificada com a mentirosa.

Per no parlar del fet que el curs ha començat hui però els professors que obtinguen una de les places començaran a treballar el dimarts, perdent per tant dos dies de classe i arribant al centre sense saber quines assignatures han d'impartir i sense haver-les preparat, així que qui perjudica a una generació sencera de xiquets no som els professors per protestar per estes retallades com digué la consellera, és la política de la Conselleria d'Educació.

PD:Per a justificar-se la consellera ha declarat que com hi han menys alumnes per la baixada de natalitat, en conseqüència, hi han menys professors. Bé, eixa baixada de natalitat afecta a infantil i com a molt primer cicle de primària, a secundària ens afectarà d'ací a deu anys, així que tampoc és motiu per a retallar.

Estem al carrer

Be, ja s'ha confirmat la desfeta. Conselleria publicà el divendres la llista provisional deles places adjudicades per al curs que ve i com es preveia la retallada ha sigut brutal. Després de quatre anys consecutius amb vacant m'he quedat a setanta places d'obtindre'n una sent l'interí número noranta-nou. Açò significa que com l'any passat vaig obtindre la penúltima vacant només este curs hi han setanta professors menys. Però com les retallades s'estan produint des de fa dos cursos el número de places que ha eliminat és de vora el doble. Estic parlant només de l'especialitat d'informàtica que no ha sigut de les pitjors parades ja que altres especialitats com valencià (la retallada ha sigut de cent cinquanta professors només enguany), castellà o matemàtiques ja patiren una gran retallada fa dos cursos amb l'eliminació dels reforços, desdobles i compensatòries. Segonsels sindicats enguany s'han eliminat 2.208 places a l'ensenyamentpúblic valencià i un total de 4.630 durant els tres últims cursos. La cosa és tan forta que per primera vegada hi han funcionaris de carrera que s'han quedat sense plaça.

I vull que quede clar que he dit ensenyament públic, ja que als centres concertats no s'ha eliminat ni un plaça, ja que tots els centres continuen amb els seus concerts obtinguen o no bons resultats i complisquen o no les lleis educatives. Que eixa es la part més clara d'esta situació, les retallades afecten només al sector públic, al privat sostingut amb fons públics no. La seua jornada lectiva no ha augmentat (és veritat que és més llarga que la nostra) però tampoc han tancat grups per l'augment de ràtio d'alumnes, de tal manera que abans un centre concertat amb cinc unitats d'ESO tenia cent vint-i-cinc alumnes per curs i ara en te cent-cinquanta, mentre que a un centre públic continua tenint els mateixos alumnes però amb un grup menys. És una vergonya que es retalle en els servicis públics, però no en els privats sostinguts amb fons públics. Al cap i a la fi, les famoses mamandurrias d'Esperanza Aguirre són estes, professors contractats per empreses privades, amb interessos privats (amiguismes, adoctrinament dels alumnes...) però pagats amb diners públics. Em fan gràcia tots els teòrics de l'ultra-liberalisme que engreixen les files del PP i omplin d'opinions els debats unicordes de la TDT. Estan contínuament parlant de les meravelles del sector privat oposant-lo a l'ineficient sector públic ple de vagos que es passen el dia prenent café , però alhora són incapaços de concebre un autèntic sector privat, que no depenga de l'administració, perquè en el fons el que volen és fer negoci amb la privatització dels servicis bàsics i obtindre beneficis de tota la població no només de qui s'ho puguen pagar.

S'han acabat els eufemismes, la cosa està fotuda. La consellera d'Educació digué que no anaven a acomiadar a ningú en educació i evidentment és mentira. Tècnicament el que ens han fet es no renovar un contracte anual, però hi han professors que portaven deu cursos seguint treballant que s'han quedat sense plaça i això per molt que ho vulguen disfressar es un acomiadament. El dilluns a les onze i mitja hi ha una concentració a les portes de conselleria com a protesta per esta retallada. Ens vorem allí.

Tenim govern

Si, hui ens en assabentat de que tenim govern. Després de mesos d'inactivitat, deixant passant el temps, esperant que el record l'època fosca de Camps es gelara per a paréixer que el nou president de la Generalitat era una persona diferent, amb talant i sense l'aire de messianisme de l'anterior inquilí del palau el molt il · lustríssim Alberto Fabra ha començat a mostrar-nos la seua vertadera cara.

D'un sol colp n'ha fet dos de grosses. La primera és l'ocurrència de menejar el dia de Sant Josep i el noud'octubre a dilluns. Açò ho han fet en base a un suposat impacte econòmic de 786 milions d'euros, ni un més, ni un menys. Evidentment que el fet que Sant Josep siga dilluns comporta que hi hagen més visitants a les falles i això millora les vendes dels hostalers de la ciutat, però el que no tinc tan clar és que siga en eixa quantitat exacta de diners, ni que vinguera tanta gent a vore les falles si sempre foren en dilluns (es produiria una saturació als visitants, no és el mateix anar a les falles cada cinc anys que tots els anys) i el que tinc molt clar és que el nou d'Octubre és una festa valenciana, sense visitants de fóra, així que no es produirà cap increment de visitants. De fet jo crec que es perdrien diners, ja que al ser el pont més curts segur que la gent se n'aniria menys de pont i el sector hostaler es ressintiria. Però el millor ha sigut el tacte i talant que ha demostrat el president per a fer-nos l'anunci ja que ho ha fet sense buscar cap acord i a més a més aprofità la nit de l'economia alacantina per a dir-ho. També cal afegir que el fet de que el dia dènou deixe de ser festiu no implica que els actes fallers s'adapten al nou calendari i acaben el díhuit ja que això depén de la Junta Central Fallera que no sap res del tema, així que li pot eixir el tir per la culata i tindre la ciutat de València de festes en un dia laborable, com per altra part passa tots els dies de falles llevat del de Sant Josep. També diu que ha pres la mesura per a eliminar els tan poc eficients ponts repetint el mantra del empresauriat espanyol que justifica la seua falta de productivitat en l'existència de ponts oblidant que les jornades maratonianes, amb una hora per a l'esmorzar i dos per al dinar, les hores extres eternes sense pagar o la cultura del presencialisme a l'empresa en lloc del treball per objectius en són les causes òbvies. Però és molt més fàcil inventar-se una tonteria i dir que és la culpa de tots els nostres mals que fer l'esforç per millorar. Si implanten esta absurda mesura estic desitjós de vore les increïbles millores de productivitat d'ací a un parell d'anys. En últim lloc i no menys important està el clar efecte despersonalitzador d'esta ocurrència. Es canvien de data les festes valencianes, no les espanyoles ja que un primer de maig, un huit de desembre o el dia de Nadal són perfectament vàlids per a fer un pont. De fet pot ser possible fer un pont el dia dotze d'octubre, en la mateixa setmana que no s'ha de celebrar sant Dionís.

La segona només l'he llegida a Las Provincias així que supose que no s'arribarà a implantar i bàsicament serà un nou globus-sonda per a acovardir als professors que estem de mobilitzacions i per tant molestant. Ja m'imagine la reunió a les altes esferes de conselleria, A vore senyor subsecretari que se li ocorre per a desviar l'atenció dels docents i donar a entendre a la opinió pública que són uns vagos que no treballen. Jo crec que els hauríem de baixar el sou, senyora consellera. No això no, subsecretari, que ho acaba de fer Rajoy. I si lis pugem la quantitat d'alumnes per aula. No, que ja tenen menysespai que els porquets i seria passar-se. Be, no queda una altra que empitjorar una altra vegada les seues condicions de treball. Així que han tingut la gran idea d'inventar-se una nova mesura sense cap trellat, que no millorarà la qualitat de l'educació però que empitjorarà el rendiment dels alumnes, servix per a confrontar-nos contra la societat (ja estan una altra vegada els vagos estos dels professors queixant-se) i que no implantaran perquè no és viable. La gran idea és avançar l'inici del curs a l'u de setembre iretardar el final al trenta de juny. Així, a pelo i sense consultar ni als pares ni a la comunitat educativa ni vore si milloraria en alguna cosa la situació actual de l'educació. El primer que he de dir és que esta mesura no és factible, no mentre la generalitat continue amb la seua política de acomiadar als interins els mesos de juliol i agost. Més que res perquè és materialment impossible per a un professor arribar el dia u de setembre al centre i donar classes sense saber quins grups té. A més a més, pel que posa en la notícia el més de juny s'aprofitaria per a donar classes de recuperació obligatòries per als suspesos que recuperarien les assignatures en juliol (si tenen professor, és clar) i de enriquiment del currículum per als aprovats sense pensar que esta última mesura està prohibida per llei gràcies a l'inefable església catòlica. Gràcies (espere que es note la ironia) que vivim a un estat laic aconfessional, en l'educació obligatòria ha d'existir l'assignatura de religió i una alternativa per als alumnes que no volen ser adoctrinats en la fe cristiana. Però resulta que en eixa assignatura alternativa no es pot impartir cap tipus de contingut ja que seria una discriminació per als alumnes que han triat religió que estarien en desavantatge respecte als seus companys. Doncs be, si s'aprofitara el més de juny per a enriquiment del currículum dels alumnes aprovats es produiria la mateixa situació respecte del suspesos. També s'han oblidat del xicotet detall que si acomiaden als professors interins el dia trenta de juny difícilment van a poder corregir els exàmens de recuperació de juliol. Per no parlar que el mes important de les recuperacions de setembre no és que aproven els alumnes (la taxa d'aprovats és molt baixa) sinó l'efecte de càstig que es produïx obligant als alumnes a treballar durant l'estiu mentre els seus companys de classe més aplicats tenen vacances. Són tan inútils que no s'han fixat en cap altre sistema educatiu millor que el nostre per a intentar millorar els resultats i només pensen que treballant més hores es suficient. Per a que van a intentar donar-li un valor als estudis, si anem a acabar de cambrers o caixers de supermercat. Al cap i a la fi es millor obligar als professors i als alumnes a treballar més i si no ho fan i els resultats no són els que ells esperen (per culpa de l'augment de ràtios o d'hores lectives) ja s'inventaran qualsevol excusa absurda que ja estaran els seus fanboys per a aplaudir amb les orelles si fa falta.

Però es que ara que parlen tant de la falta de productivitat que llastra l'economia espanyola, el millor es acostumar als xiquets des de menuts al que va a ser el seu futur, fer hores i hores de treball, sense importar si es fa be o malament, preocupant-se només que el cap veja que som uns bons currants que ni ens queixem i estem disposats a deixar-nos la sang per l'empresa que, això si, podrà acomiadar-los per dos duros quan vulguen gràcies a la reforma laboral.

Casta oberta a Serafín Castellano

Uns dies després dels terribles incendis que assolaren la nostra terra crec que ja és el moment per a escriure unes línies que m'haguera agradat no escriure mai. Estos dies han servit, primer per a deixar treballar als centenars de persones que han fet possible l'extinció dels dos incendis, per a comprovar la gravetat dels danys patits i sobretot per a reflexionar molt el que anava a dir ja que escric estes línies com a triple afectat pels incendis.

En primer lloc, com a un valencià qualsevol que, sense importar si alguna vegada he estat en cap paratge dels afectats es vol que el seu patrimoni es conserve en bon estat. Com a patrimoni entenc tant els boscos que hem perdut i que tardaran uns vint anys a recuperar-se (això si tenim sort i la desertificació no acaba amb ells) i els diners que pague en impostos a l'administració. La crisi econòmica ha fet que les partidesdestinades a prevenció i extinció d'incendis forestals hagendisminuït fins a un huitanta per cent però per desgràcia per als nostres governants eixe estalvi que tant desitjaven s'ha perdut ja que les ajudes que han promés són majors així que com diuen en castellà lo comido por lo servido. Simplement per este motiu s'ha de qualificar com a mínim de negligent la seua gestió com a cap de la conselleria de governació ja que ha malbarat els pressupostos públics posant en perill la vida de molts ciutadans i generant unes pèrdues molt majors que l'estalvi promés. A més s'ha d'afegir que per la magnitud dels incendis, amb diversos pobles com Teresa, lesAlcubles o Dosaigües que han vist calcinat quasi la totalitat del seu terme municipal, les perspectives laborals d'estes zones d'interior són ara molt més reduïdes que fa un parell de setmanes. No només s'han vist afectades l'agricultura i la ramaderia, activitats com l'apicultura, la caça o el turisme rural estan condemnades a la desaparició ja que pocs turistes voldran, per exemple, passar un romàntic cap de setmana a un hotelet amb encant i vistes a una muntanya negra. Per este motiu i amb un punt de vista pràctic, degut a la seua mala praxi com a governant demane la seua dimissió.

En segon lloc m'he vist afectat com a usuari de molts dels paratges cremats. Ja ho vaig dir a un altre post, una de les meues aficions és el ciclisme i des de Torrent, la meua localitat, la millor opció és anar cap a l'interior i rodar per carreteres de Torís, Alboraig, Real o Dosaigües, totes elles afectades pels incendis. A més quasi tota la meua família és de l'Alt Palància i una part d'ella, en concret d'Altura. Per això els meus iaios estiuejaven tots els anys a laCova Santa on jo també he gaudit de llargues estàncies i moltíssimes vegades d'una tradició tan valenciana com la paella del diumenge. Els records que tinc de la Cova Santa són inesborrables però els que tindrà la meua filla d'ací a uns anys seran per força molt diferents, per això i des d'un punt de vista sentimental demane la seua dimissió.

En tercer lloc he sigut directament afectat per l'incendi d'Andilla. La meua família té des de fa generacions un camp a la partida de la Hoya Santa, al termed'Altura, prop del mas de Rivas on es frenà l'incendi. Dóna la casualitat que el nostre camp ha sigut l´'ultim dels afectat per eixa zona. Be, realment no és casualitat ja que quan un camp està treballat la quantitat de matolls és menor i la separació entre arbres major, fet que fa que actuen com a tallafocs. Com el camp situat just damunt del nostre està abandonat el foc ens arribà, però alhora serví per a impedir que el desastre arribarà als nostres veïns de baix. Per sort, els danys que he patit no són ni de molt lluny vitals per a la nostra economia ja que es limiten a uns pocs arbres, sobretot oliveres que contribuïxen a crear uns dels millors olis d'oliva del món. La nostra situació no és crítica com la de molts altres afectats pels incendis que veuen com perilla la supervivència del seu mode de vida, però en este mon tan tecnificat en el que vivim crec que és positiu i necessari el la pervivència de les nostres tradicions i el manteniment dels lligams amb la nostra terra i cultura, cosa que fèiem entre d'altres maneres amb la recol·lecció anual de les olives dels arbres plantats pels nostres avantpassats. Per això i com a afectat directe demane la seua dimissió.

Però a més es sol dir que un home és esclau de les seues paraules i les seues en concret fóren que els resultats són l'única realitat objectiva. Per desgràcia per a vosté i per a tots els valencians els resultats el deixen en mala posició. Per tant encara que sé que tal vegada demane massa a un polític, per simple coherència personal li exigisc una cosa mol la seua dimissió.

Un dies tristos

Hui és dia de celebració, la selecció espanyola ha guanyat l'Eurocopa i pareix que els nostres problemes s'han acabat de sobte. Però no és així, ja que este cap de setmana s'han ajuntat dos situacions que m'afecten de ple. La primera, i més coneguda són els incendis que estan cremant els nostres boscos. No cal parlar més sobre la catàstrofe ecològica que s'ha produït. La quantitat d'hectàrees cremades no es coneix encara però de segur estaran al voltant de 50.000. Esta immensa quantitat, a més de ser més que les que s'han cremat als últims deu anys, significa que s'han cremat cinc-cents kilòmetres quadrats que és aproximadament la superfície de tota la comarca de la Costera, o com es solen mesurar estes coses i més en estes dates, vora cent-mil camps de futbol.

Evidentment, per a assolir estes xifres catastròfiques s'han de donar moltes circumstàncies La primera és la meteorològica; la ponentada que patirem dijous i divendres fou de les grosses (vora quaranta graus a les zones incendiades, de fet jo vaig arribar a vore quaranta-dos a Xàtiva) amb una humitat molt baixa i sobre tot un vent que bufà amb força i que va fer que en apenes unes hores el foc recorreguera els vint quilòmetres en línia recta que hi han entre Cortes de Pallás i Dosaigües. A més es donaren en els dos casos imprudències com la crema de restolls i l'utilització d'una radial en mig del camp.

Però no s'ha d'oblidar l'actuació de l'administració que porta retallant en laprevenció i extinció d'incendis des de fa anys. Arribant a extrems tan ridículs com acomiadar brigadistes per a gastar-se els mateixosdiners en tot-terrenys de luxe. Està clar que encara que no els agrade els responsables polítics han de pagar per les situacions que es produïxen durant el seu mandat i de la mateixa manera que l'estiunegre de 1994 ajudà a la caiguda del govern socialista, estos dies infernals ho facen amb el govern del PP.

A més a mi personalment m'afecten els dos incendis de manera propera. El de Cortes s'ha estés fins a Montroi , Real i Torís, que són pobles propers a Torrent (on visc) i que a més són zones per les que rode a sovint quan faig entrenaments amb bici. De fet, un dels objectius que tenia enguany era arribar a Dosaigües, cosa que suposa 85 km aproximadament des de ma casa. Però no se si ho faré perquè se amb certesa que tota eixa zona s'ha cremat. L'incendi d'Andilla m'afecta de manera més especial encara. La meua família és de Sogorb, on estiuejava i passava les vacances i molts caps de setmana quan era menut. Com a tota la població de l'Alt Palància el santuari de la Cova Santa té un gran valor sentimental per a mi però es que a més els meus iaios passaven els dos mesos d'estiu allà dalt per a fugir de la calor i jo quasi tots els anys passava algun dia a l'hospederia. Per desgràcia, amb les pinades hui cremades han desaparegut molts records de la meua infància, confiem en que s'haja salvat l'hospederia i el santuari. Però és que a més tenim un camp d'oliveres pujant a la Cova Santa, i la carretera que va cap allà la tallaren ahir abans d'arribar al nostre camp, per tant és possible que s'haja cremat.

La policia a la porta del Prop d'educació.

D'altra banda vos informe que des de ahir juntament amb tots els interins d'educació (he llegit xifres que van des de els tres mil fins als sis mil) estic oficialment a l'atur. Per a estalviar-se dos duros (perquè anem a cobrar la liquidació, i les parts proporcionals de la paga extra i vacances) la conselleria d'educació ens deixa al carrer, per a donar exemple. Econòmicament no seria un gran problema (anem a cobrar l'atur) si no fóra perquè com han pujat la jornada lectiva i augmentat les ràtios no saben si tornarem a treballar el curs que ve, per no parlar que si este sistema continua anem a cotitzar cinc anys cada sis cursos amb el que això comporta de cara a la jubilació.

Hui hi havia convocada pels sindicats una protesta al Prop d'educació amb l'idea d'anar tots els interins a demanar el certificat d'empresa i de cessament per a col·lapsar les oficines de l'administració. I la veritat és que ha eixit de meravella. Als pocs minuts de començada la protesta ha arribat una furgoneta de la policia nacional i s'han posat en la porta per a controlar la gent que entrava ja que no cabia ningú més.

Espere que tinguem demà un poquet de ressò mediàtic però amb tanta selecció ho veig difícil.

Sobre el finançament

Un dels principals problemes dels valencians és el deute de la nostra Generalitat. Este és degut per una banda i com molt s'encarreguen de recordar-nos tots els mitjans de comunicacions pel balafiament en grans esdeveniments i corrupteles del nostre govern. Però no s'ha d'oblidar que el finançament de la nostra terra està per baix de la mitjana. Com molt be explica Rafael Beneyto (directiu de Caixa Ontinyent, l'única caixa s'ha salvat de la crema) al seu llibre El finançament delsvalencians, una insuficiència històrica tant en el model de finançament de 2002 (creat pel govern d'Aznar) com en el del 2009 (del govern de Zapatero) la quantitat de diners per capita que rebem els valencians està per baix de la mitjana. Amó és greu, però més greu és encara el que explica de manera senzilla el mateix Beneyto a País Valencià, capital Valladolid que no és una altra cosa que el fet que Castella i Lleó té una renda per capita superior a la nostra, però com recapta menys impostos (és a dir, tenen una pressió fiscal inferior) el sistema els premia donant-lis més diners, aproximadament 650€ per cada habitant. El resultat és molt clar, a l'any 2000 tenien un PIB per habitant superior en sis punts al castellano-lleonés mentre que ara ens sobrepassen per quatre punts.

Doncs be el PSPV, després de l'elecció de Ximo Puig com a secretari general, està intentant guanyar-se a l'opinió pública i per això va presentar una Proposició No de Llei a la Comissió d'Hisenda i Administracions Públiques del congrés demanant una millora en el finançament del País Valencià, finançament, no oblidem, aprovat per un govern del PSOE. La proposició ha sigut rebutjada, fet que demostra la nul·la capacitat que té el PP (i els partits estatals en general) per a defendre els nostres interessos, sobretot tenint en compte que les corts valencianes aprovaren per unanimitat una proposició del PP valencià demanant una millora en el nostre finançament. A més també demostra que gràcies als casos Gürtel, Brugal i demés el PP valencià està en quarantena i qualsevol iniciativa seua serà prudentment ignorada per les oficines de Génova per la por a que els claven en un altre embolic o a que tornen a fer el ridícul com els va passar amb la proposició de llei del PP valencià per a defensar els símbols espanyols als esdeveniments esportius.

El que mai sabrem és si el PPCV vol realment una millora en el finançament perquè el considera injust el , ho fa de cara a la galeria per a guanyar vots o simplement ho vol per a tindre més diners per a gastar en grans esdeveniments.

PD:Mirant esta notade premsa en que la consellera d'educació es vanaglòria de ser la comunitat que més diners gasta en educació crec que realment pensen que el sistema de finançament és just. Be, o tal vegada és que en tot el departament de premsa de la conselleria no hi ha ni una sola persona capaç d'interpretar una estadística. Primer com totes les autonomies no tenen les mateixes competències no totes tenen un pressupostos equivalents. Per exemple, Catalunya o el País Basc tenen transferides les competències de policia, policies que cobren dels seus governs autonòmics i no de l'estat com els nostres guàrdies civils o policies nacionals. A més, gastar un percentatge més alt no implica gastar menys. Una persona pobre pot gastar el 60% dels seus ingressos en menjar mentre que una rica pot gastar nomes el 30% però com guanya deu vegades més està gastant més diners en menjar. I per últim el fet realment important és la inversió per alumne. La nostra és una comunitat amb una població jove comparada amb altres com Aragó o Astúries motiu que fa que la nostra població escolar siga superior proporcionalment a la d'estes. Encara que és possible que si que hagen entés les estadístiques però que simplement vulguen enganyar a la ciutadania fent-los creure que continuem sent lo més del món.

Em canvie de televisió

Fa uns anys, quan s'implantà la TDT, no féiem més que escoltar les bondats del nou sistema que ens anava a donar més qualitat d'imatge i so i més canals per a triar. La veritat, però, és que l'experiència s'ha de qualificar com a mínim de decebedora. La qualitat tècnica si que ha millorat, però el tindre més canals per a triar només ens fa perdre més temps per a adonar-nos que no hi ha res interessant. Començant pels canals de vidents i jocs absurds (que haurien d'estar prohibits per fraudulents) passant pels canals que basen la seua programació en una sèrie ininterrompuda de tertúlies amb un únic punt de vista i acabant amb els canals generalistes que després de les concentracions (A3+la Sexta=Telecinco+Cuatro que sumen nou com C9) han esdevingut grups mediàtics que busquen els beneficis a costa de tot. D'esta última situació Mediaset, grup de T5 i Cuatro, en sap molt. De fet, des de l'adquisició de Cuatro, Mediaset l'ha convertit en una mena de xicotet T5 amb una successió de realities. Un dels seus programes és Me cambio de familia que sota l'aparença d'un reality suau ens oferí divendres passat una mostra perfecta de telefem.

El programa és ben senzill, cada setmana hi participen dos famílies intercanviant-se un membre entre elles. Normalment busquen famílies diferents per a que hi hagen situacions confrontades. Començaren portant gent de poble a la ciutat o pijos a barris obrers però com no els paregué suficient este divendres buscaren un colp d'efecte i ajuntaren dos famílies d'ideologies polítiques oposades. D'una banda una família d'extrema dreta, afiliats a España 2000. D'altra banda el que més podien odiar una família independentista catalana formada per dos lesbianes i amb un fill bisexual. A més a més, per a que no faltara res, la primera família eren valencians, així que s'afegien les possibles discussions al voltant de la llengua. Com sempre, mostrant lo milloret de cada casa. En este cas una de les dones catalanes anà a la casa valenciana, d'on va eixir la mare (candidata d'E2000 a les municipals d'Albal) cap a Barcelona.

Evidentment hi hagueren molts enfrontaments. El primer fou pel tema de les banderes ja que una casa estava plena de banderes espanyoles, això si cap amb el pollastre, i l'altra amb una estelada i un ikurriña. Per este motiu arribaren quasi a les mans quan la nouvinguda imposa les seues normes a la casa nova, ja que la dóna catalana intentà tirar les banderes espanyoles. Els enfrontaments continuaren amb l'estil de vida de cada família ja que el fill menut de la família valenciana havia suspés quasi tot segon de la ESO i la nova mare li prohibí que continuara practicant boxa. També es va poder vore un poquet de prepotència en la dóna catalana ja que quan els valencians comentaren que la seua relació s'estava deteriorant i que no era igual que fa quinze anys, la dóna catalana va comentar amb una certa superioritat que la seua família la fa molt feliç, sense dir res que el fill que té és d'una relació anterior que supose acabada.

Tot açò, que no faria més que un programa un poquet més fort que els anteriors canvià quan a la dóna catalana li tocà anar a la llar social d'E2000 per a treballar com la seua par. Allí hagué de parlar de la seua condició política i sexual amb la resta de contertulià, afiliats tots ells al partit i amb el mateix José Luis Roberto en persona. És veritat que s'ho buscà ella participant al programa però queda clar que a vegades els diners que pots rebre per participar en esta classe de shows no compensen. Però també ha de quedar clar que una televisió generalista no pot donar cobertura mediàtica, i menys al prime-time, a partits polítics que, com E2000, no creuen en la igualtat de drets per a tots.

Per molt que ells mateixa es ridiculitzaren amb les seues idees i la manera d'expressar-les (més be imposar-les) i que els militants d'E2000 quedaren retractats com un grup de iaios que s'ajunten per a menjar llonganisses, jugar a les cartes i dir bestieses, el seu líder és una persona inteligen capaç d'articular un discurs coherent que amb este programa de pacotilla a assolit un ressó que no haguera imaginat mai.

Perquè el problema és que Cuatro ha donat apariència de normalitat a unes idees que no ho són, que pel perill que comporten haurien d'haver continuar amagades a la claveguera d'on mai hagueren d'haver eixit.

Passant a l'acció

Un dels lemes del 15M fou le llaman democracia y no lo es, referint-se a que posar un paperet en un a urna cada quatre anys no convertix un sistema polític en democràtic ja que com indica l'arrel grega de la paraula per a que ho siga hauria de ser un govern del poble i, pe desgràcia, portem anys patint governs que obliden les necessitats del poble que els ha votat ja que governen pensant en les grans multinacionals, els grups de pressió o els mercats. La solució definitiva a este problema, o almenys un pas fonamental, seria la reforma del sistema electoral per a afavorir el control dels polítics per part de la ciutadania, però com això està actualment fora del nostre abast només ens queda la possibilitat de fer accions puntuals que demostren que no estem d'acord amb la manera en que s'estan fent les coses.

Queda clar que qui mana és Bancaixa, no?

Quan tenia un any, els meus pares m'obriren un compte en l'aleshores Caixa d'Estalvis de València (posterior Bancaixa i actual Bankia) i ha sigut eixe compte on guardava els diners que aconseguia estalviar i on he rebut totes les nòmines dels diferents treballs que he tingut. Passats els anys, quan eixos estalvis començaren a ser respectables vaig anar obrint i tancant diversos comptes en bancs d'Internet (ING, UNO-E, Ibanesto...) que em donaven millor rendiment econòmic encara que no els he sigut fidel i sempre he mantingut com a base el de Bancaixa. Tot açò ho feia perquè sempre he preferit tindre els diners en una caixa que en un banc ja que estes destinen un part dels seus beneficis a l'obra social. A més, fer-ho a una entitat valenciana suposava que ajudava a enfortir l'anomenat poder valencià, afavorint la inversió en projectes autòctons per molt poc de trellat que tingueren. Però tot canvià fa un parell d'anys amb la integració de Bancaixa a Bankia. Per molt que Olivas, president de Bancaixa, ho venguera com a un èxit, estava clar que el centre de decisió anava a estar en Madrid i s'encetava el procés de bancarització de l'entitat.

En aquells moments la meua parella i jo decidírem obrir un compte per a gestionar les despeses comunes i vistes les perspectives decidirem fer-ho al grup Caixes Rurals del Mediterrani, una agrupació de caixes rurals valencianes que uns mesos després s'integrà amb l'andalusa Cajamar, així que també deixava de ser valenciana.

Ara el panorama es desolador ja que només ens queda Caixa Ontinyent i si no m'enganye Caixa Popular, les dos amb un territori d'implantació molt reduït, cosa que pel meu treball (on canvie de centre cada any) fa que no siguen opcions vàlides ja que no estic disposat a pagar comissions cada vegada que traga diners del caixer.

És per això que des de fa un temps li pegue voltes a la idea de la banca ètica. si no sabeu que és ací  teniu la definició de lawikipedia:

Són aquelles entitats que apliquen els principis de les finances ètiques, és a dir aquelles que tenen per objectiu fer compatible la rendibilitat financera i econòmica amb l'assoliment d'objectius socials i ambientals. La banca ètica parteix del principi que els seus usuaris (persones i entitats estalviadores) tenen dret a saber on i en què s'inverteixen els seus diners, comprometent-se com a entitat a no finançar activitats que es consideren reprovables, i optant per destinar els seus recursos només en projectes amb contingut social, ambiental i a facilitar l'accés al crèdit a persones i grups que generalment n'estan exclosos.

No es tracta, doncs, exclusivament d'administrar els diners de forma responsable des d'un punt de vista financer, sinó també fer-ho de forma social i mediambientalment responsable.

La presència de la banca ètica en Espanya és encara residual ja que llevat d'alguna cooperativa de crèdit local no tenim cap entitat sent la més important de totes Triodos, filial d'un grup neerlandés. Esta setmana s'hem assabentat que Triodos avançarà els diners que la nostra generalitat deu a les bandes de música així que per molt que siga una entitat estrangera està arreglant els problemes que genera el nostre govern. A més donen uns interessos acceptables als seus comptes, es pot traure sense comissions a qualsevol caixer Servired i fins i tot plantaran un arbre si li faig un compte a la meua filla.

Jo només veig avantatges i crec que una de les millors maneres de protestat per la desfeta que han protagonitzat els polítics a les caixes és buscar alternatives on la nostra conciència es trobe més còmoda.

Efecte Menéame

La veritat és que mai no haguera esperat assolir tanta repercussió en tan poc de temps. Després d'escriure l'última entrada del blog vaig enviar-la a Menéame perquè pensava que el que havia dit podia tindre cert interés. El que no m'imaginava és que anava a arribar a la portada, ni que rebera per ara mil cent vint-i-sis meneos i setanta-nou comentaris, fet que ha comportat que este blog que només havia rebut tres o quatre visites per cada entrada obtinguera més de onze mil visites en un dia, sis centes al dia següent i hui que ja està més calmada la cosa encara en tinga més de vint.

Per això només puc que donar les gràcies a tota la gent que ho ha fet possible. Sobretot tenint en compte que no solen arribar notícies en valencià a la portada de Menéame. A més tota esta quantitat de comentaris ha provocat una retroalimentació brutal que ha fet que millore l'article i vulga puntualitzar algunes coses.

• El copy-paste em jugà una mala passada i no vaig enllaçar correctament les declaracions de bens i rendes i d'activitats de Carmen Álvarez-Arenas. Ja ho arreglat, gràcies Imperfecta.
• A les declaracions de bens i activitats, la nostra diputada favorita va cometre diverses faltes d'ortografia. Escriure Hibercaja en lloc de Ibercaja té un passe, ja que és una marca comercial per molt que es obvi que el nom ve d'Ibèria i no d'Hibèria. Leassing ve de l'anglés i com vivim a un país on es demanen idiomes per a ser cambrer però no per a ser polític tampoc hauria de contar massa. Arpobada és una errada d'escriptura que només indica que no dedicà més d'un minut a escriure el document. El que no té nom es escriure inmoviliaro en lloc de inmobiliario. Fixeu-vos en el nivell de polítics que tenim.
• Demanà una hipoteca de 457800€ a finals de 2007 i li queden per pagar 197128€, el que significa una quota d'aproximadament 4827€ al mes, que és una autèntica animalada que no crec que es puga justificar amb els seus sous de diputada, empresària i viuda (este últim només des de setembre de 2010, i que supose que haurà amortitzat amb els dinerets que es trau de l'empresa bajo manga. 
• Es filla de Félix Álvarez-Arenas y Pacheco, capità general durant el franquisme. És evident que ser filla d'un militar franquista no et convertix en franquista (de fet inclús ni el seu pare ho era ja que tal vegada fou militar per vocació no per ideals polítics, encara que arribar a un càrrec de tanta importància sense estar compromés amb el règim és difícil) però si que demostra que pertanys a la casta de privilegiats que ha regit este país des de fa generacions. Com a fet curiós la seua boda va merèixer una notícia a lespàgines de societat d'un periòdic tan liberal com l'ABC al 1969.

Per últim he de dir que evidentment m'alegre d'haver obtingut tota esta repercussió i que per molt difícil que siga (per no dir impossible) intentaré que el moment més important d'este blog encara estiga per arribar.

Carmen i Concha

Com ha ocorregut ja més d'una vegada, l'últim programa de Salvados ha generat molt de debat a la xarxa. El tema tractat esta setmana ha sigut les dificultats per a trobar treball dels aturats de més cinquanta anys. No obstant, la polèmica no ha sorgit per este tema per desgràcia tan d'actualitat, sinó quan Jordi Évole posa en contacte un parat de més de cinquanta anys que ha sigut acomiadat junt a altres quinze companys per causes objectives i per tant amb una indemnitzacióó de vint dies pera any treballat amb un màxim d'un any en lloc dels quaranta d'abans gràcies a la reforma laboral aprovada pel govern de Rajoy, sent substituïts per treballadors temporals, i que gràcies a que és molt difícil que troben treball i que per la reforma del sistema de pensions aprovada pel govern de Zapatero estarà en l'atur fins als seixanta-set anys (i per tant cobrant una pensió menor ja que l'import de la pensió es calcula en base als últims quinze anys cotitzats) amb dos responsables de polítiques laborals del PP i del PSOE, en concret Carmen Álvarez-Arenas del PP i Concha Gutiérrez del PSOE.

Estes dos senyores, en lloc de dialogar o donar alguna explicació al treballador acomiadat es dediquen a barallar-se interrompent-se una a l'altra i com a màxim argument utilitzen el clàssic “i tu més” que tant de moda està als patis de les nostres escoles. Açò que podria no ser més que una anècdota ha generat tant indignació a les xarxes socials perquè és un símptoma que demostra que el nostre sistema polític no funciona. Aquestes dos dones, totalment desconegudes per al gran públic, se suposa que han de treballar pel nostre benefici, però quan tenen l'oportunitat de mostrar-nos la seua labor es limiten a discutir com a xiquetes.

El problema no són elles, el que dóna por és que dos persones com elles han pogut arribar al congrés. La partitocràcia que patim fa que la immensa majoria dels tres-cents cinquanta diputats del congrés no només siguen desconeguts pels seus votants sinó que a més no els han de rendir comptes mai ja que la majoria de la gent vota a Rajoy o Rubalcaba sense adonar-se que això és tècnicament impossible llevat de la circumscripció de Madrid i que realment estan donant suport a una sèrie de personatges con les inefables cuneros com Federico Trillo, cartagener afincat a Madrid des de fa molts anys però triat com a número u del pp per Alacant o Nacho Uriarte, madrileny, membre de Nuevas Generaciones triat per València i famós per haver donat positiu a un control d'alcoholèmia Estos personatges, membres de la casta política es caracteritzen perquè en la majoria dels casos no han tingut mai una experiència laboral fora del partit ja que s'han dedicat a anar pujant en l'escalafó, medrant entre els seus companys polítics fins que han arribat al seu límit d'incompetència marcat pel principi de Peter.

D'estes dos senyores el cas més paradigmàtic és el de Carmen Álvarez-Arenas triada per la circumscripció de Madrid al lloc dèsset fet que fa que siga una total desconeguda per al noranta-nou per cent dels seus votants, per molt que ella crega estar ratificada per ells i que repetisca com un mantra que les eleccions són la festa de la democràcia.

El cotxe de la diputada del caviar i el marisc

Però el que vertaderament dóna vergonya és que esta senyora que justifica l'acomiadament per causes objectives per a ser substituïts per treballadors temporals amb el lamentable argument de que no fa falta menjar marisc o caviar tots els dies per a estar ben alimentat, com es pot comprovar a les seues declaracions d'activitats i de bens i rendes, compagina el seu sou de diputada (de més de tres mil euros al mes més dietes i complements per al transport o l'habitatge per molt que siga de Madrid , que s'incrementa per ser vocal de dos comissions i portaveu d'una altra i que li donarà dret a rebre una jubilació vitalícia cap al final de legislatura quan complete set anys com a diputada) amb l'administració d'una empresa familiar per la qual ingressa setze mil euros a l'any, sent per tant part d'eixe setanta-cinc per cent dels empresaris espanyols que declaren menys ingressos que els seus treballadors, donant per tant tota la impressió de defraudar a hisenda, i el que és més greu amb una pensió de viudetat de set-cents trenta-u euros al mes. S'ha de tindre la cara molt dura per a justificar d'aquesta manera tan estúpida els acomiadaments mentre es viu de meravella aprofitant-se del sistema conduint un Audi Q5.

Sobre Bankia

Ja hem perdut el compte; començarem amb 4465 milions d'euros demanats al FROB al fusionar-se Caja Madrid, Bancaixa i altres cinc caixes, però el divendres s'afegiren a poc a poc milers de milions com si foren bitllets del Monopoly fins a arribar als 19.000 milions més. La fallida de Bankia és sense dubte el tema estrela de la setmana tant per les conseqüències econòmiques que comporta (la prima de risc està a màxims històrics i s'apropa als nivells de Portugal o Grècia quan foren intervingudes) com per ser l'exemple perfecte de que alguna cosa falla a la nostra societat.

Be, més que alguna cosa, moltes. Comencem pel fet de que tot açò s'ha generat per la mala gestió de dos caixes d'estalvi que a l'època de bonança treien pit com a la segona i tercera d'Espanya sense adonar-se que eren uns gegants amb peus de fang ja que basaven tot el seu creixement en la construcció sense pensar en diversificar el seu negoci. És més, inclús el president de Bancaixa fou tan arrogant de no voler fusionar la seuacaixa fins que no tingué més remei. Aquesta situació que no hauria d'afectar-nos ho fa perquè una caixa d'estalvis era una entitat baix control públic; més be polític ja que els partits es repartien els càrrecs segons la seua voluntat resultant així que el president de Bancaixa fou president de la Generalitat i el de Caja Madrid un ex-ministre d'economia.

De totes maneres la mala gestió no ens hauria de sorprendre ja que si els polítics no solen fer be la seua feina és lògic que tampoc destaquen en altres missions. El que és indignant són les declaracions del nou president de Bankia (per cert, sucosament prejubilat fa poc) dient que no a buscar responsables, decisió que es veu refermada per la voluntat conjunta del PP i el PSOE de no sol·licitar la creació d'una comissió d'investigació al congrés dels diputats. Un forat de 23.000 milions d'euros ha de tindre responsables encara que siga perquè es va mentir presentant uns beneficis de 300 milions d'euros que en realitat n'eren vora3.000 de pèrdues, comptes falsos que feren que molts xicotets inversos compraren accions de Bankia pensant en els futurs beneficis ara totalment inexistents. Però si no ho determina així el nou president del grup, hauria de ser la fiscalia la que actuara d'ofici com a mínim per falsedat documental, encara que hi han motius de sobra.

Altre punt per a indignar-se és que les caixes d'estalvi eren el més paregut a una banca pública que posseíem . El problema és que en lloc d'invertir en projectes positius per a la societat (d'interés públic o ajudant als emprenedors amb un pla de negoci factible) els seus dirigents polítics simplement les utilitzaven segons les necessitats electoralistes dels sues partits amb exemples tan aclaparadors a la vegada que ruïnosos com Terra Mítica o la Ciudad de la Luz. De totes maneres no podem oblidar-nos de l'obra social, vertadera dinamitzadora cultural que ha quedat reduïda a la mínima expressió ja que dependrà dels futurs i llunyans beneficis que puga obtindre Bankia.

Tampoc cal oblidar que Bankia no és l'única caixa en aquesta situació i que si ha sigut nacionalitzada ha sigut per que el seu gran tamany (entitat sistèmica diuen els experts) la feia massa gran per a deixar-la caure o per a que fóra absorbida per algun altre banc, com ha passat per ara amb Caja Castilla la Mancha (absorbida per Cajastur), Cajasur (absorbida per BBK), les subhastades CAM (adquirida pel Banc de Sabadell) i Unnim (adquirida pel BBVA) a les que cal sumar les també nacionalitzades NovaCaixaGalicia, Catalunya Caixa que seran subhastades pròximament.

Segons tots els experts, deixar caure a les caixes d'estalvi comportaria un cost molt més elevat que intervindre-les així que per molt que ens dolga aportar tres o quatre vegades l'import total de les retallades en educació i sanitat ho haurem de fer, encara que no hauria de ser a canvi de res. Almenys s'haurien de complir estos requisits:

1. Depurar les responsabilitats de tots els dirigents de les caixes intervingudes, que si han d'anar a la presó ho facen i que responguen amb el seu patrimoni personal.
2. Limitar els sous dels directius de les entitats intervingudes, tant els presents, com els futurs i els passats. Una entitat que presenta 3000 milions d'euros de pèrdues no pot pagar 14 milions d'euros a un dels directius responsables d'afonar-la. A més a més, s'estem acostumant a pagar autèntiques milionades als banquers, quan el seu treball no és molt diferent de la resta d'executius de altres empreses que no tenen eixe tipus de remuneracions ni les seues responsabilitats molt majors que la de altres professionals com enginyers, arquitectes, metges etcètera. Per no parlar de la perversió moral que suposa ser l'encarregat de establir el teu propi sou. O el fet de que encara que sigues tu qui abandone l'empresa esta estiga obligada a pagar-te una indemnització.
3. Creació d'un banc públic amb totes les entitats nacionalitzades. La missió d'aquest banc seria la que he comentat abans, recolzar els projectes positius per a la societat i el foment de la creació d'un nou model productiu basat en les noves tecnologies.

Per desgràcia i veient la complaença dels dos partits majoritaris amb tota esta situació, no crec que passe res del que demanem.

Un últim apunt és comprovar definitivament la pèrdua de la valencianitat de Bankia. Per molt que abans Olivas diguera que amb la creació de Bankia el poder valencià augmentava ja que ara era part d'una entitat major, tots sospitàvem que la veu cantant en la fusió era la de Caja Madrid. Ara ho hem pogut comprovar ja que a tots els mitjans quan parlen de les males pràctiques de Bankia ho fan referint-se quasi en exclusiva als consellers de Caja Madrid, llevat d'Aurelio Izquierdo (però és que els catorze milions d'euros que es va a endur calentets destaquen massa) i se parlaven de Bancaixa era per a menysprear-la. Això si, ara ja no tenen cap excusa, amb la nacionalització de Bankia l'influència de Bancaixa en la nova entitat és nul·la Vam perdre la CAM i ara hem perdut Bancaixa i ningú pot dir el contrari.

Després de la vaga

Com sempre en totes les vagues fer valoracions és prou difícil, almenys si les fem basant-nos en el seguiment que han tingut. Això passa perquè les xifres de participants de les vagues o manifestacions són radicalment diferents segons qui les proporcione. Per als organitzadors són sempre un èxit mentre que per als governs són invariablement un fracàs. Esta setmana per a variar, ens han oferit unes dades molt diferents. Conselleria situa el seguiment de la vaga en el vint-i-sis per cent mentre que els sindicats ho eleven fins al seixanta-cinc per cent. No em crec cap de les dos xifres.

Jo treballe a un institut de Torrevella, on començaren les mobilitzacions en contra de les retallades a començament de curs. A més a més, el Baix Segura està ple d'interins, que hi són els més afectats, en concret al meu centre serem al voltant d'un seixanta per cent d'interins. I no obstant això el seguiment de la vaga no ha sigut tot el majoritari que ho esperava. De seixanta-nou professors, el primer dia feren vaga trenta-dos, el segon vint-i-cinc i ahir trenta-nou. Això fa en el millors dels casos un cinquanta-sis per cent de seguiment. Per la vesprada aní a la manifestació d'Alacant i encara que hi havia molta gent no em pareix que en fóra tanta per a ser tota la província ni que els vianants estigueren ni molt preocupats ni molt interessats en ella.

La veritat és que esperava més, molt més. S'estem jugant molt, no són només unes retallades més, és un canvi de sistema. Els professors ja hem demostrat que entenem que estem en crisis i que hem de fer un esforç, per això no ens queixarem quan ens baixaren el sou fa dos anys, ni quan eliminaren els desdobles i garanties i des de el decret de mesures urgents de gener en que ens tornaven a baixar el sou i ens acomiadaven en juny ha costat vora quatre mesos posar-se d'acord per a fer vaga. Per això té tanta importància estes jornades de vaga ja que s'han fet perquè hi ha motius de sobra. En educació s'ha retallat i no s'hem negat, però ja va sent hora que es retalle en altres partides com l'exèrcit, la casa reial, l'església, les múltiples empreses públiques més que deficitàries com RTVV, delimitant les competències de les diferents administracions per a que no dupliquen les seues funcions, fusionant els municipis que sobren per a no haver de pagar a tant de polític, pujant els impostos que afecten a les classes altes, eixes que no han sentit la crisis, com el de patrimoni, el de successions o tornant a introduir el tram de luxe a l'IVA, o simplement deixant d'ajudar a la banca a canvi de res. No soc polític però en un moment se m'ocorren moltes maneres de retallar o recaptar a més de retallar en educació o sanitat.

Però el veritable problema continua ja que la campanya de desprestigi dels docents no ha acabat. Ara estem en el moment de dir que invertir més no implica més qualitat, però invertir menys si es fa racionalment i simplement es retalla en personal sí que l'empitjora. Si es fan ajustos de veritat, no els de l'article, retallant on es puga sense afectar a l'atenció que es presta als alumnes no passaria res, però les mesures presentades no són així, simplement retallen de manera indiscriminada i afectant únicament al sector públic ja que l'ensenyança concertada podrà atendre més alumnes i per tant rebre més subvenció amb les mateixes despeses o les universitats privades que al encarir-se les matrícules de les públiques guanyen competitivitat al haver menys diferència de preu, sobretot perquè en casos com els de Torrent o Sant Joan d'Alacant els ajuntaments li'ls han cedit els terrenys de manera gratuïta encara que facen competència als centres públics.

El problema és que ara ja hem fet vaga, tant per les mesures de Conselleria com per les del ministeri i no pareix que haja servit de molt ja que el govern i els seus medis afins en els millors dels casos l'han ignorada i en el pitjor s'han dedicat a menysprear els que hi hem participat.

I ara, què fem?

Sobre la vaga

Be, jo crec que després dels dos dies de vaga ja és moment de fer una reflexió. El dimarts el seguiment ha sigut al voltant d'un 35% amb més incidència a la província d'Alacant amb un 42% ja que és la que més interins concentra. Això si, per a la conselleria el seguiment ha sigut menor ja que parteix d'unes dades diferents incloent al professorat de baixa, permís, excedència, etc. A més a més te la cara dura d'incloure al professorat dels centres concertats que no estaven convocats a la vaga, per tant ha aconseguit mostrar en públic unes dades del 10% de seguiment. La segona jornada de vaga ha tingut una participació inferior, en concret del 25%. Estes dades no són molt elevades, per ni de lluny significa que els professors estiguen d'acord amb les retallades (tela amb el titular i això que es supossa que és un periòdic amb una línia editorial contrària al PP)  ja que hi han alguns motius per a no fer vaga tot i que estigues en contra de les retallades.

Jo he fet vaga els dos dies, però per la meua situació personal no he tingut contacte amb els meus companys i no se encara quina valoració en fan. El dimecres la meua filla tenia la revisió del primer mes de vida, motiu pel qual el dimarts torní a València A més a més, hui divendres tenia cita amb el traumatòleg per uns problemes de genoll que vinc arrossegant des de desembre, per tant fins al dilluns no tornaré al meu centre. Per la revisió de la meua filla no puguí anar a la manifestació de dimecres, la més multitudinària, això si, a la del dijous aní amb un company de l'any passat. Ell em va transmetre el que ja m'imaginava, no només que el seguiment a la província de València no havia sigut molt alt ja que no és el mateix un decret que et lleva una part del sou i empitjora les teues condicions de treball que si eixe decret a més et deixa al carrer, sinó que molts professors no havien fet vaga perquè pensaven que no anava a servir per a res. Si, crec que el proces de demonització del professorat per part del PP ha calat inclús entre els professors i hi han molts que pensen que en el fons són uns privilegiats per tindre treball. A més els sindicats tal vegada començaren massa fort , convocant sis dies de vaga i ara han anat reculant. Començaren canviant la vaga del dijous vint-i-quatre per a fer-la coincidir amb l'estatal del dimarts vint-i-dos i ara ja comencen a dir que els dies trenta i trenta-u es farà vaga segons el que diguen les assemblees comarcals. També és veritat que el fet que les retallades siguen part d'un decret del ministeri i no de conselleria com abans li ha restat força a estos dies de vaga ja que ara tota la força s'ha de concentrar el pròxim dimarts.

Jo també crec que no aconseguirem canviar res, però al menys ho hem d'intentar, tant per la nostra dignitat com pel futur de la nostra joventut.