Mesures neoliberals per a eixir de la crisis que els neoliberals no han pensat o no volen implantar

Com si fora una amenaça el nostre president ha anunciat una nova bateria de mesures (retallades) per a controlar el dèficit el pròxim divendres. No sé exactament quines seran, Peró vistos els precedents segur que tornaran a tocar-nos la butxaca a les classes mitjanes i a més és possible un nou atac a l'estat de benestar. Com els nostres polítics s'encarreguen de repetir com un mantra, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i per tant ara ho hem de pagar aprimant l'estat. el que no diuen és que hi han més alternatives que retallar en sanitat, educació i prestacions socials. Per sort tenim moltes més opcions de reduir la despesa pública retallant en ajudes a empreses privades i despeses públiques injustificades amb les que tot bon neoliberal hauria d'estar d'acord. Com la seua eficàcia i compromís amb el poble estan fora de tot dubte vaig a ajudar-los i proposar idees per a disminuir la despesa pública.

1. Vivim a un estat laic i aconfessional. A més a més tot bon neoliberal propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Per això és incoherent ajudar a una empresa privada com és l'esglèsia catòlica. Incoherent i quasi que il· legal ja que quan es signaren els acords de 30 de gener de 1979 entre el Regne d'Espanya i la Ciutat del Vaticà l'església es va comprometre en el punt cinc de l'article dos dels acords econòmics a aconseguir per si mateixa els recursos suficients per a mantenir-se. Entenc que 34 anys són suficients per a haver-ho aconseguit i que si una entitat tan poderosa com l'església catòlica no ho ha fet és perquè no ha volgut. Per això s'hauria de eliminar l'actual sistema de finançament de l'església catòlica en Espanya, la famosa creueta a la declaració de la renda que de manera directa suposà 247,1 milions d'euros l'any 2011 més aproximadament altres cent milions que van a parar a ONG catòliques (Cáritas, Manos Unidas...) destinats per la gent que marca la casella de fins socials.
2. Seguint el mateix argument, estat laic i aconfessional, no és normal que encara hi haja classe d'adoctrinament catòlic a les nostres escoles. Per sort cada anys hi han menys xiquets que trien l'assignatura de religió i més que trien l'alternativa. Per això podríem estalviar-se els vora 600 milions d'euros a l'any que ens costen els professors de religió tant de centres públics com concertats. Però no només això, també ens gastem diners en professors d'altres assignatures per a impartir l'alternativa (jo mateixa un any ho he fet) així que encara que és més difícil de quantificar també s'estalviaríem diners per esta banda. A més i per a finalitzar esta situació ha sigut aprofitada per confessions minoritàries (sobretot l'islàmica) per a exigir també classes de la seua religió a l'aula. No existixen estadístiques al respecte però sumant els tres aspectes crec que és realista calcular un total de 1.000 milions d'euros d'estalvi a l'any.
3. Clergues funcionaris. Si, encara que sone estrany tenim religiosos per totes bandes del nostre sistema públic. En concret capellans als hospitals, centres penitenciaris i forces armades. En total sumen més de mil i suposen un cost de 50 milions d'euros. Les dades d'estos tres punts han sigut extretes d'un article d'Europa Laica. Es poden trobar altres conceptes però els càlculs són aproximats i per això no els he inclòs.
4. Si hem viscut per damunt de les nostres possibilitats està clar que hem tingut un exèrcit que tampoc ens podem permetre. El ministeri de defensa ha reduït el seu pressupost any rere anys durant els últims quatre fins a acumular un 25% de retallades per a totalitzar un pressupost de 6.300 milions d'euros. Encara i tot, el nombre d'efectius del nostre exèrcit és de 140.000 persones, i ja que hem patit retallades de vora el 15% de personal a educació no crec que molta gent s'opose si retallem el 30% de soldats. Açò suposaria deixar el nombre d'efectius vorejant els 100.000 (que a mi encara em pareixen massa) i una reducció equivalent del pressupost de defensa de tal manera que tenim 2.000 milions més de retallades. El problema és que tenim un deute acumulat de més de 27.000 milions per tots els joguetets de matar que ens hem comprat (avions, tancs, bombes...) que ara mateixa no es sap com es pagaran. Per a esta qüestió propose la dació en pagament. Com tenim menys soldats necessitem menys material i si a més no el podem pagar propose deixar els tancs i avions que ens sobren en la clau el pany (si en tenen) en la porta del fabricant. Evidentment s'enfadarien però supose que els agradaria menys encara que férem amb ells el mateix que es fa amb les farmàcies que seria quedar-se els avions i no pagar-los. L'estalvi que generaria esta mesura no puc quantificar-ho però seria prou important.
5. El punt quatre seria l'opció suau. Un bon neoliberal vol un estat reduït al mínim, per la qual cosa aspectes com les forces armades són totalment prescindibles. Per això propose eliminar l'exèrcit espanyol i subcontratar milícies privades quan ens tocara fer alguna missió humanitària com les d'Afganistan, Kosovo o el Congo. No sé quant estalviaríem d'esta manera però segur que molt. A més com s'encarreguen de repetir els neoliberals l'empresa privada sempre gestiona millor i més barat que traduït significaria que els nostres soldats de fortuna matarien més, millor i més barat, a nyesples en lloc de a tirs i destruint pobles a puntellons si es pot evitar l'ús de bombes.
6. Seguint el camí mostrat per la conselleria d'educació amb el conegut com a decret Vela pel qual els docents interins d'educació som acomiadats el trenta de juny i per tant no tenim dret a cobrar vacances el més lògic seria aplicar esta mesura també als docents dels centres concertats. Es podria fer de dos maneres, la suau, que implicaria que es congelarien les contractacions de nous docents. Per llei un treballador concertat ha de ser contractat de manera indefinida quan té cinc anys d'antiguitat però res diu que no se'l puga contractar d'u de setembre a trenta de juny durant quatre anys i a continuació contractar-ne un altre i començar el cicle. D'esta manera s'estalviaria per dos bandes, dos mesos a l'any de sou i pel fet de que no es pagarien triennis als nous docents. L'altra  manera seria més brusca i cara d'implementar al principi però els seus beneficis són majors encara que es vorien d'ací a uns anys. Consistiria en acomiadar tots els professors de centres concertats per a després contractar-los entre els mesos de setembre i juny. Seria una mesura amb un cost inicial molt alt però assumible gràcies a l'ultima reforma laboral ja que limita la indemnització màxima a un any de sou però que seria amortitzada ens pocs anys; s'estalvien dos mesos per any, per tant en sis ni'hi hauria prou per a que fóra rendible ( més o menys ja que s'hauria de comptar l'atur que cobrarien al principi però també s'estalviaríem diners en triennis). A més a més es lluitaria contra un dels mals del funcionariat que és la manca de motivació al no vore perillar el seu lloc de treball. Si, he dit funcionariat perquè en la pràctica un professor concertat és un funcionari ja que té un contracte indefinit i com no es lleven practicament cap concert no importa si fa be o mal el seu treball, que no el van a tirar al carrer mai. L'estalvi que suposaria esta mesura no és pot averigüar ja que partim d'un fet curiós: no sabem quants professors hi ha als centres concertats encara que es baralla una xifra al voltant de 185.000 a tot l'estat.

Amb totes estes mesures podríem com a mínim 4.000 milions d'euros a l'any i si implementaren les versions més dràstiques de subcontractació de milícies i acomiadament de tot el personal de centres docents la xifra seria molt superior.
Evidentment el govern del nostre estat no va a implantar cap mesura d'estes. Ni la cinc o sis per molt absurdes que siguen encara que ja s'estan implantant en l'ensenyament públic, però tampoc anunciarà cap de les quatre primeres que són molt més que raonables. Be, més que raonables crec que són necesàries a un estat modern.

Amistats perilloses

No em vaig a referir a la famosa novel · la ni molt menys al grup musical de discutible qualitat. Amb este títol tan sonor em referisc a la relació d'amor-odi que ha patit un part del nacionalisme valencià vers els Països Catalans durant la segona meitat del segle XX i el que portem de XXI.

Després de la guerra civil la situació era dantesca. El nacionalisme valencià, que es pot dir que estava en bolquers abans de la contesa va ser decapitat sense que arribara a assolir el seu gran objectiu, promulgar un estatut d'autonomia per al nostre país. Els seus líders moriren a la guerra, marxaren a l'exili o es quedaren a casa sabent que qualsevol mínima reivindicació podia suposar una pena de molts anys de presó o inclús l'afusellament. Per això tot va romandre tranquil, per sort per al franquisme, fins als anys seixanta, quan una nova generació d'intel · lectuals que no havien quedat marcats tan directament per la guerra va re-formular de nou la qüestió.

No vaig a discutir ací la validesa del pensament polític de Joan Fuster. Crec que s'escapa del meu abast (per molt clara que tinga la meua postura al respecte), però el que està clar és que Joan Fuster no era nacionalista valencià. Segons l'IEC el nacionalisme és la ideologia o moviment que reivindica l'organització política d'una nació i està clar que la nació que reivindicava Fuster eren els Països Catalans. El discurs de Fuster va calar en una part de la societat valenciana ja que era una alternativa progressista al franquisme. El que no és tan clar és que calara la seua pretensió de presentar-se com a nacionalisme valencià ja que obviament no ho era, llastant durant dècades els resultats electorals els partits que s'autodefinien com a valencianistes, que no saberen eixir del seu error fins fa poc. I que quede clar que pense que són unes idees totalment vàlides peró el que no és normal és presentar un projecte a una societat que no és el que diu que és i quan, com és normal, els resultats no t'acompanyen tirar-li la culpa a eixa societat de les teues errades.

Tot açò ve per l'admissió del Bloc a l'Aliança Lliure Europea que no és més que la federació de partits polítics de nacions sense estat del parlament europeu. El problema és que s'ha venut com a fita històrica el que hauria de ser normal des de l'entrada d'Espanya a l'Unió Europea però que no s'havia pogut fer abans pel veto d'ERC. Veto que no va fer a partits com el Partit Andalusista que va anar de la maneta amb Unió Valenciana a les eleccions europees de 1999 i 2004. Esta vergonyosa manera d'actuar només és pot explicar per la pretensió d'ERC de mostrar al mon un protagonisme que no té a les nostres terres. I per a aconseguir-ho no han dubtat en silenciar a Europa la veu del principal partit nacionalista valencià mostrant de pas les seues totalitàries maneres.

ERPV no era més que una marca electoral d'ERC amb pocs vots i menys implantació encara tot i la forta inversió econòmica efectuada per a assolir uns millors resultats. Això no té res de roin (al cap i a la fi afortunadament a Coalició Valenciana li passà exactament el mateix) si no fóra per l'empeny d'ERC de fer-se passar com a representant dels valencians per molt que li hagem donat l'esquena. El problema de fons ve pel fet de que ERC ens considera poc més que una regió; i no és cap invent de la dreta blavera ja que de portes cap a fora no ho amaguen com es pot comprovar a este vídeo gravat en anglès on Alfred Bosch diu que som part de la nació catalana (ni tan sols dels Països Catalans) i que la nostra capital és Barcelona.

Encara que el veritable problema no és este. La qüestió està en que hi molts dels autoanomenats nacionalistes valencians que encara li fan l'ullet a gent d'esta ideologia no només anant a manifestacions on li cedixen tot el protagonisme i només servixen per a fer bulto i incrementar les xifres de participacions. Si no que també hi han veus que reclamant la integració d'ERPV en Compromís (veus que haurien de saber de sobra que restaria molts més vots dels que sumaria) o inclús els continuen considerant valencianistes quan els seus fets demostren que no ho són. 

El que ha quedat clar és que encara que no siguen tan perillosos com els nacionalistes castellano-espanyols els pancatalanistes no són amics de la nació valenciana, no creuen en ella, i només ens consideren una part del seu país. Per això una força política nacionalista valenciana hauria d'encarar el problema deixant-los clar que s'acabat la prepotència demostrada per ERC durant anys (i que encara mantenen les seues joventuts que han obligat al Bloc Jove a reconèixer els Països Catalans per a alçar el seu veto) i les actituds paternalistes cap als valencians ja que ara per fi tenim un partit amb representació parlamentària que únicament defensa els interessos valencians.

O això es suposa.

No signeu en el nostre nom

Ja ho han fet. Este matí, davant de centenars d'interins que ens hem congregat dins del recinte de la conselleria d'educació, els sindicats UGT, CCOO, ANPE i CSIF han signat de manera vergonyosa el que els han posat per davant, sense pensar en les milers de persones que es poden quedar a l'atur, ni en la nul·la capacitat de pressió que els queda per a les pròximes negociacions ni en els poquets principis que hagen tingut alguna vegada. L'únic sindicat que ha mantingut la dignitat és l'STEPV a qui els he d'agrair el seu compromís i lluita per molt que no estiga d'acord amb la seua visió política.

Dic tot açò perquè la proposta de conselleria era inassumible. Començant perquè de manera unilateral

decidiren trencar un acord signat per ells mateixos l'any 2010 i que estava vigent fins al 2015. A més a més, ho feren sense cap criteri pedagògic, simplement amb l'ànim de revenja davant dels professors que l'any passat criticaren les seues retallades i férem vaga, amb la clara intenció política de desfer-se de nosaltres i de pas estalviar-se alguns diners. També, no cal oblidar-ho volien empitjorar encara més les condicions de treball d'un sector, els dels docents interins, que es veuen obligats a traslladar el seu domicili tots els anys a molts quilòmetres de sa casa, moltes vegades d'un dia cap a un altre, pel privilegi de poder treballar. 

A més, per a justificar la seua actitud davant de l'opinió pública es dedicà a insultar-nos dient que perjudicàvem a una generació d'alumnes per defensar el nostre dret a treballar i el dels nostres alumnes a rebre una educació en condicions, per a empitjorar dramàticament la qualitat de l'educació augmentant ràtios o fent que les baixes de maternitat es cobriren amb més de vint dies de retard . Continua mentint quan digué que no anaven a acomiadar ningú , però resulta que jo tenia signat un contracte fins al 31 d'agost i em tirà al carrer el 30 de juny després de quatre anys ininterromputs treballant. Va seguir dient que hi ha 3.300 interins amb bones notes sense treballar per culpa nostra quan realment si no treballen és perquè ha eliminat més de cinc mil places de docents l'últim any. I ha acabat burlant-se de tots nosaltres, de l'educació i de tota la societat demanant més diàleg i menys manifestacions quan ella és la que no coneix el diàleg ja que amenaçà als sindicats amb aprovar per decret el primer esborrany si no acceptaven el segon, per a continuació alçar-se de la taula al vore la negativa unànime de tots els sindicats.

Hui els quatre sindicats signants han acceptat un acord que encara que millora la situació dels interins més veterans i ens dóna un any més de marge continua posant el treball de més de 3.000 professionals formats i perfectament competents a l'aleatorietat d'unes oposicions amb poques places. A més a més, alguns d'ells com CCOO i ANPE vanagloriant-se de l'acord signat i en el cas dels primers dient que ha sigut gràcies a la pressió sindical de les últimes setmanes, pressió que en cap cas han efectuat ells. 

Però sobretot els quatre sindicats han signat hui la seua sentència de mort, tant per part dels treballadors que ja sabem que no podem confiar en que defenguen els nostres drets mai més com sobretot per part de la conselleria que ha jugat amb ells i ha comprovat que podrà imposar el que vulga, ja que este acord i els següents són paper mullat que pot trencar quan vulga.

Les mentides de les xifres del dèficit

Fa uns dies el  ministeri d'hisenda  publicà les dades dels dèficits de les comunitats autònomes al 2012. Per a variar, la Comunitat Valenciana està a la cua presentant la xifra més alta de totes, un 3'45% del PIB quan l'objectiu marcat pel govern central era un 1'5%. Com era previsible, estes dades han servit per a desacreditar més encara el nostre govern no sense raó. El govern del PP a casa nostra ha seguit un model dilapidador de recursos, més efectista que efectiu i que només ens ha portat a la ruïna en la que estem ara. A més ha servit per a que alguns polítics feren declaracions triomfalistes sobre les bondats de la seua gestió. I tenen raó en fer-les. Al cap i a la fi, el dèficit d'Extremadura s'ha situat més de mig punt per baix de l'objectiu marcat pel govern central. A més a més ha baixat d'un 4'59% el 2011, sense dubte com diu el seu president, un esforç extraordinari. O no?

Gràcies a un magnífic article de Juan Carlos Ferriol a Las Provincias sabem que l'estat va transferir a la nostra comunitat 7.815 milions d'euros per a cobrir les despeses d'educació i sanitat, una quantitat gens menyspreable que no obstant no arribà a cobrir els 9.682 milions que ens gastarem en eixes mateixes partides. Davant d'estes xifres, el més fàcil és culpar a Fabra, Camps, Català i companyia, ja que la seua mala gestió està fora de dubte. Però resulta que la despesa en educació i sanitat al nostre país no és molt elevada. De fet no arriba a la mitjana espanyola; en concret a l'educació els valencians destinem 827 euros per habitant (prop de la mitjana estatal) i a sanitat 1.074 euros per habitant, només per damunt de les Balears. Amb estes xifres es fa clar quin és el problema real dels comptes de la generalitat: si tenim una sanitat i educació pitjors que la mitjana espanyola i encara així són millors que el que es podria fer amb els diners que ens transferix l'estat central és obvi que el govern central ha propiciat la situació de fallida econòmica de la generalitat valenciana, transferint sistematicament menys diners als valencians que els necessaris per a tindre uns servicis bàsics decents. De fet, en són insuficients per a tindre inclús una sanitat i educació pitjors que la mitjana. Però és que a més, la situació en la resta de servicis prestats per la generalitat és mes sagnant encara ja que gastem un 45% menys que la resta de l'estat.

L'explicació és molt fàcil: tot açò es causat per la mala financiació que rebem els valencians per part del govern central que és vora un 10% inferior a la mitjana de la resta de comunitats autònomes. Com es pot vore al magnífic estudi de l'Associació Valenciana d'Empresaris no només estem marginats en la financiació sinó que al gastar menys que la mitjana sinó que és un fet conegut des de fa vora trenta anys i que com no tenim cap pes polític a Madrid, les revisions que s'han fet del sistema de financiació no han millorat la situació. Una manera molt gràfica de entendro-ho és amb esta presentació creada al projecte Claustre Obert pel catedràtic d'economia de l'Universitat de València Francisco Pérez, membre de Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques.

La financiació pública de la Comunitat Valenciana i les seues conseqüències econòmiques (versió juny 2012) from Francisco Pérez, catedràtic d'economia de l'Universitat de València i membre del Ivie

Com a resum fàcil de tot l'exposat anem fer un supòsit pràctic. Extremadura comptà amb uns transferències l'any 2012 de 2.768 euros per habitant mentre que la Comunitat Valenciana en rebé 2.250 el que fa 518 euros de diferència. Si aplicarem eixes xifres a la població valenciana  de 5.117.190 habitants suposaria un total de 2.650.704.420 euros  més d'ingressos mentre que aplicant les xifres valencianes als 1.108.130 extremenys significaria 574.011.340 d'euros menys per al govern extremeny. El PIB valencià és  de 101.111.000.000 euros (poc més de cent mil milions d'euros) per tant els nous ingressos serien de vora un 2'6% el PIB i en el cas d'Extremadura amb un PIB de 17.334.000.000 euros perdrien un total del 3% del PIB. Amb estes xifres el dèficit valencià de l'any passat s'haguera situat a un 0'85% del PIB, el millor resultat de totes les autonomies i l'extremeny vora el quatre per cent, el pitjor resultat de totes les autonomies. No estaria mal el canvi, no?

Però a més, la situació fa més mal perquè la Generalitat ha tingut que demanar al Fons de Liquiditat Autonòmica 4.500 milions d'euros per a atendre pagaments que haurà de tornar amb interessos. El problema és que hem sigut objecte de burla i escarni per ser els primers en utilitzar-ho (després ho han demanat altres huit comunitats més) quan amb una financiació justa no ho hauríem d'haver necessitat mai. I per a solucionar-ho, l'única idea del nostre president és demanar un objectiu de dèficit diferent per a cada autonomia en lloc de exigir un finançament just; un clar exemple de defensa dels nostres interessos.

Com ja he dit, els gestors de la generalitat valenciana són uns incompetents. Han equivocat durant anys les inversions, prioritzant els grans esdeveniments  sobre els servicis socials quan estos últims eren encara millorables. D'esta manera s'expliquen vora 2.000 milions del deute de quasi 30.000 que patim si sumem ciutats de les ciències, de la llum, fòrmules u, terres mítiques, etc. I els altres 28.000 milions de qui són culpa? La resposta és senzilla, d'ells també, encara que en esta ocasió no per acció sinó per omissió. Per qué durant dècades hem estat infrafinanciats, amb governs estatals del PP i del PSOE i ací només han obert la boca quan el govern central era d'un color diferent al seu i podien traure rèdits electorals. Perquè acceptaven submisament tots els pressupostos sense dir res per a no molestar als seus amos als carrers Génova i Ferraz. Per qué en tot este temps s'han fet modificacions al sistema de finançament autonòmic ad-hoc per a millorar la situació d'algunes autonomies i han permès que la nostra continuara al furgó de cua. Per qué com sempre han preferit ofrenar noves glòries a Espanya que defendre la seua terra. En definitiva, per qué no han sigut uns bons gestors, ens han afonat, han permès que ens afonaren i a més ens tiraren les culpes.

Per això, perqué estic fart de que em furten continuament, es burlen de mi per no gastar be els poquets diners que em donen i que finalment em tornen una part del que és meu però pagant interessos estic tant content per la iniciativa l'Or dels valencians de l'Ullal Cultural que hi he participat fent una donació. Crec que són necessàries iniciatives com estes, sense filiació política que intenten obrir els ulls als valencians que passen de la política o que simplement seguixen a la manada votant PPSOE sense plantejar-se res més.

María José Català, mentirosa una altra vegada.

Si, pareix que tornem darrere en el temps, però per desgràcia l'actualitat mana. I l'actualitat és el nou intent de Conselleria de destruir l'ensenyament públic. En lloc de fer la seua faena (que en tenen molta) per a intentar millorar la qualitat del sistema educatiu públic valencià, la consellera, com una xiqueta menuda es dedica a venjar-se d'un col · lectiu que li ha eixit replicador i que no va a deixar que es xafen els seus drets sense queixar-se.

La nova ordre de rebaremació de les borses de treball és simplement una manera de castigar als professors que no han sigut bons i que tinguérem la decència de queixar-se de la política de conselleria fent vaga, manifestacions i acampades a la porta del Prop. Com li hem molestat la consellera demostra la seua falta de tarannà democràtic imposant una norma que pot expulsar de la borsa de treball a molts d'estos interins molestos.

A més com és una covard incapaç d'admetre les consequències de les seues decisions intenta utilitzar els mitjans de comunicació mentin per a justificar-se. Ara resulta que si hi ha 5.000 interins amb servicis prestats que han treballat altres anys però que enguany no ho estan fent és per culpa dels interins que si que estan treballant; en concret dels 3.300 que no han aprovat oposicions. Clar que si, amb dos collons! Que hi hagen menys interins treballant ara que mai no té res a vore que fa tres anys s'eliminaren desdobles, reforços i compensatòries, o que enguany s'haja augmentat dos hores la jornada lectiva o les ràtios un 20% per cent, que va! tota la culpa és dels interins que estan treballant, ella no té res a vore! Es pot tindre la cara dura, es pot voler destruir l'ensenyament públic per a afavorir el concertat, però el que no és admissible es tindre un polític que mentisca sistemàticament al poble que li ha votat. A un país civilitzat açò suposaria com a mínim una dimissió però ja sabem que a Españistán no dimiteix ni el Papa. Però es que té la cara tan dura per a fer declaracions dient que és una mesura dura però necessària com si no li importara una merda el futur laboral de les més de 3.000 persones de les que es vol desfer i no estiguera donant bots d'alegria per l'ocurrència que ha tingut.

El problema de tot açò és que hi ha molta gent que ho justifica. Començant pels interins que han aprovat una oposició perquè saben que van a pujar alguns llocs en les borses de treball, cosa que en la situació actual pot suposar treballar en lloc de no fer-ho. A més molta gent que no coneix este món veu com el més normal que els que traguen més nota treballen abans, però el que no saben és que açò inestabilitza molt la vida d'un interí i a la llarga acaba perjudicant al sistema educatiu. Perquè parlem que en educació, abans de les retallades hi havia al voltant d'un 20% d'interins. Este percentatge el fomentava Conselleria, que ens ha utilitzat perquè eixíem més barats ja que no cobrem sexennis i triennis des de fa a soles quatre anys, convocant sistemàticament menys places a les oposicions de les necessàries, fet que ha fet que molts hagem suspès sense merèixer-lo.

El que fa inacceptable esta norma és el fet que conselleria impose la seua opinió trencant un acord que ha funcionat correctament des de final dels huitanta i que estava signat fins al 2015. A més mai ha tingut voluntat de negociar dient sempre que si no s'acceptava la seua proposta l'aprovaria igualment. Tot açò fa que quede clar que el seu objectiu és acabar imposant un sistema com el de Madrid on el resultat de l'ultima oposició puntua huit punts, l'experiència laboral fins a un i mig (a raó de 0'3 per any) i els idiomes 0'5. Amb este sistema el que es busca és una precarització total de l'interí obligant-lo a estar sempre estudiant per a mantindre el seu lloc de treball (en lloc de preparar-se les classes, així es millora la qualitat de l'educació) competint amb desavantatge amb la gent que no estiga treballant que té més temps i substituint tots els anys una bona quantitat de la plantilla (una altra mesura que afavorix la qualitat, canviar de treballadors continuament).

En definitiva és una mesura que només vol dividir al col·lectiu de professors interins per a que deixen de queixar-se, que busca una justificació populista i absurda (perquè no demanen als professors de l'ensenyament concertat que també cobren de conselleria aprovar una prova objectiva per a millorar la qualitat de l'educació) i finalment que intenta estalviar diners a costa del que siga.

Inacceptable.

Estratègia de la distracció

Noam Chomsky, un dels grans intel · lectual dels nostres temps, lingüista però amb aplicacions bàsiques del seu pensament entre altres sectors a la informàtica en camps com els compiladors, i reconegut activista polític d'esquerres, va escriure un article fa uns anys on parlava de les deus estratègies bàsiques de manipulació dels mitjans de comunicació. La primera de les quals era l'estratègia de la distracció que literalment va explicar que consisteix en desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i informacions insignificants.

La consellera d'Educació ja porta un temps generant notícies absurdes per a amagar el principal fet que afecta a l'educació valenciana: el fracàs escolar i les contínues retallades que està patint i no estan afectant en canvi a l'educació concertada. Però esta setmana ha anat un pas més enllà. Ha decidit crear un problema allà on no n'hi cap, presentant un esborrany per a reordenar les borses treball de docents interins. L'actual sistema està vigent des de 1992 no ha donat cap problema en tots estos anys. El seu funcionament és simple; Cada any que hi han oposicions es crea una bossa de treball ordenada pel resultat obtingut en elles. Esta borsa es situa immediatament darrere de l´últim interí amb temps de servici prestat, mentre que els interins estan ordenats per temps de servici. D'esta manera es procura la incorporació de nous docents segons els seus mèrits i les necessitats del sistema i es garanteix una certa estabilitat laboral als professors.

Doncs be, la conselleria ha tingut la magnífica idea de canviar el sistema. Les seues intencions són que en cada oposició es reorganitzen les borses de treball de la següent manera:

1. Interins amb servicis prestats que hagen arribat alguna vegada a la fase de concurs. Estos interins serien ordenats d'acord a la seua situació actual a la borsa.
2. Interins amb servicis prestats que hagen aprovat alguna vegada alguna de les proves d'una oposició. De nou serien ordenats entre ells segons la seua situació actual a la borsa.
3. Participants que no han obtingut plaça a les oposicions ordenats d'acord a la seua nota.
4. Personal docent d'unitats concertades que han deixat d'estar-ho. Per a ordenar-los conselleria crearà una nova borsa amb uns criteris encara per definir.
5. Personal de borses extraordinàries que no hagen prestat encara servicis.

Primer, les variacions que es produiran a les borses seran mínimes ja que entre els interins la major part han arribat alguna vegada a la fase de concurs i la immensa majoria han aprovat alguna vegada algun examen d'una oposició. Per tant si l'objectiu (o el que voldrà vendre) de conselleria es facilitar l'entrada de nous docents més preparats no ho va a aconseguir ja que la gran majoria d'interins mantindran la seua plaça. A més els que aproven les oposicions continuaran entrant a la borsa per la cua.

En segon lloc el fet d'aprovar os suspendre un examen a les oposicions no et fa millor o pitjor professor. Per a qui no conega el sistema d'oposicions d'educació vaig a fer un resum ràpid. En primer lloc es fa un examen del temari específic. Este examen té una durada de dos hores i literalment has d'escriure tot el que pugues sobre el tema que t'ha tocat. Abans es treien dos boles i ara es trauen cinc. En el cas d'informàtica el temari consta d'un total de 74 temes, quantitat que es similar a totes les especialitats de secundària, d'uns seixanta temes al professorat tècnic d'FP i d'uns vint a primària. A este examen l'atzar té un gran pes, ja que davant de la dificultat de memoritzar 74 temes de dos hores, molts dels quals no has donat a la carrera en part perquè estan desfasats (n'és exemple perfecte el tema 37, Model de dades jeràrquic y en xarxa, que quan vaig estudiar bases de dades a la carrera l'any 97 ja no ho vam vore perquè estava obsolet) tots els professors preparem una quantitat raonable (30, 40 temes) i confiem en la sort. A més tampoc podem preparar to el temari ja que té una profunditat que fa que no l'hages vist complet en tota la carrera. Doncs be, el nostre futur professional pot passar perquè fa uns anys no isca la boleta adequada. I açò no fa que siguem millors o pitjors professors, ja que això ho portem demostrant durant anys en la nostra tasca diària. Després hi ha un examen pràctic (és en paper) sobre qualsevol tema. En el meu cas, per exemple sempre s'ha fet en llenguatge de programació C però portem uns anys amb rumors de que pot ser en Java o inclús en C++ cosa que et fa estudiar confiant una altra vegada la bona sort. Finalment s'ha d'entregar una programació didàctica d'un curs de la teua assignatura i defensar-la davant del tribunal. El format de dita programació està preestablert amb un tamany de 60 pàgines (sense annexes) i 15 temes. I ací entra en joc la picaresca. Una programació didàctica és una orientació del que faries en un curs, dividint els temes i posant els criteris d'evaluacions, però normalment la gent entrega una programació d'aula, on s'especifiquen totes les activitats a realitzar durant el curs i que pot perfectament arribar a les 400 pàgines. Així que tots s'enfrontem a un dilema, entreguem el que se'ns demana o treballem moltíssim més per a entregar una cosa que potser no ens puntuen però possiblement si? Per no dir que totes les especialitats han de tindre 15 temes, per molt diferent que siga una assignatura com programació d'un cicle formatiu (amb huit hores lectives a la setmana) o educació física de segon de la ESO amb només dos.

En tercer lloc, s'establix una moratòria de dos anys en primària per a complir els requisits però de només un any en secundària, sense que hi haja una raó clara per a esta diferència. El problema és que per molta moratòria que s'inventen pot ser molt difícil per a un interí aconseguir arribar a la fase de concurs o almenys aprovar un examen. A unes oposicions amb tants participants com les nostres pots caure a un tribunal dur, que suspenga a molts alumnes o a un fluix, que aprove a quasi tots. Peró el problema principal és que a les oposicions s'ajusta el nombre d'aprovats a les places que s'oferixen. De manera que normalment arriba a la fase de concurs com a molt el doble d'opositors que places hi han, així que no depens dels teus coneixements per a aprovar un examen i molt menys per a arribar a la fase de concurs. D'esta manera i en previsió de que els pròxims anys no es van a ofertar quasi places i amb l'elevada taxa d'atur, va a ser pràcticament impossible que un interí veterà treballant i amb responsabilitats familiars puga arribar a la fase de concurs competint  amb molts  opositors en l'atur i que ha acabat la carrera fa un parell d'anys.

Doncs si el nou sistema no intenta millorar la qualitat dels professors i tampoc va a canviar substancialment la composició de les bosses perqué l'ha creat conselleria? Com he dit abans és un exemple clar d'estratègia de la distracció. Conselleria ha aconseguit crear divisió entre els interins amb més antiguitat i els opositors amb una mesura que quasi no modificarà la situació actual. Esta divisió és molt important en un col.lectiu com el del professorat interí que està molt mobilitzat per les retallades que afecten a la qualitat de l'educació i a les seues condicions laborals.

Però sobretot, conselleria ha aconseguit colar en la negociació el punt número quatre sense que ningú parle d'ell per molt greu que siga. Si s'aprova este esborrany s'aproximaren més a la privatització de l'educació ja que els treballadors de centres concertats podran ser funcionaritzats sense cap restricció i amb uns criteris foscos i per determinar. L'ideal dels neolliberals que ens governen és l'empresa privada ja que segons ells és més eficient perqué la regula el mercat. No obstant cap d'ells es llança a la piscina i crea una empresa privada del no res. Tots volen xuplar de la mamella de l'estat, via subvencions o concerts econòmics. I a més necessiten el matalàs del sector púbic per a que en el cas de que les coses no vagen bé, estiga al costat per a rescatar-los com a l'Hospital de la Ribera o les autopistes de peatge d'accés a Madrid.

En este cas, l'administració s'està cobrint les esquenes per a resituar als professors de centres concertats, la major part d'ells enxufats, tots cobrant del sector públic però treballant i adoctrinant per a una empresa privada, en el cas de que la baixa natalitat o la previsible emigració que va a patir el nostre país per la crisi econòmica l'obligue a anar llevant concerts.

Si tan  bona és l'empresa privada, que ho siga sempre, no només quan els interesse a ells.

Perqué no he votat (encara) Compromís

Si heu llegit alguna cosa del meu weblog (per molt abandonat que el tinga últimament, la xiqueta i el treball manen) haureu deduït que sóc una persona a grans trets es podria definir com a progressista. Sóc un ferm defensor dels servicis públics i estic a favor de que l'estat utilitze els seus recursos per a ajudar als sectors més desfavorits de la societat a millorar la seua situació fins que ja no ho necessiten. A més em considere valencià abans que altres opcions i n'estic orgullós per molt que els nostres dirigents siguen uns impresentables. No obstant això no he votat mai una coalició política com Compromís que es definix com a valencianista i d'esquerres, perqué?

El motiu no és el seu posicionament ideològic, massa esquerrà per al meu gust ja que tot i el que he dit també crec en la responsabilitat que tenim tots sobre els nostres actes i que no sempre ha d'estar el pare-estat per a solucionar-ho tot. Malgrat estes diferències no tindria problemes en votar-los ja que els plantejaments que menys m'agraden solen ser els més difícils d'implantar (per no dir utòpics) i que normalment tampoc compartix el PSOE, partit amb qui ara haurien de pactar si o si per a arribar al poder i que, per tant, segurament serien bandejats en les negociacions.

No, el que m'impossibilita votar per Compromís és la seua indefinició respecte al tema nacional. Tot i que els estatuts del Bloc diuen literalment que el seu objectiu al respecte és l’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història i que als d'Iniciativa no diu res al respecte però deixa clar que és un partit polític l'àmbit d'actuació del qual és autonòmic i correspon al territori de la Comunitat Autònoma Valenciana en el cas del Bloc no es pot oblidar d'on venen. Són hereus de la fusteriana Unitat del Poble Valencià que després d'acumular tants fracassos com eleccions a les que es presentà decidí refundar-se deixant de banda els seus postulats originals i presentar una nova cara a la societat valenciana que li havia donat l'esquena durant tants anys. El problema és que molts dels seus dirigents  i militants pareix que no s'hagen enterat i continuen comportant-se com si encara estigueren a l'UPV, el que dóna a pensar que el canvi en els seus postulats ha sigut causat més que per convicció per càlculs electoralistes.

Tot açò ver per la proposició de llei que han presentat al congrés dels diputats Amaiur, BNG i ERC pr a que es reconega i regule el dret d'autodeterminació de les nacions de l'estat, que ells han determinat que són Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans. No vaig a entrar en la proposta, per molt mal que em parega que tres partits que no obtingueren representació a casa nostra es creguen amb la capacitat de decidir el nostre futur (aclaració per als picallosos, no em val que pose que l'autodeterminació hauria de ser acceptada pel parlament valencià ja que segons ells, el nostre dret d'autodeterminació està limitat a ser part d'Espanya o de Catalunya, no tenint dret a ser simplement valencians).

El problema és que el diputat suposadament valencianista que hi ha al congrés, Joan Baldoví, ha declarat per twiter que recolzaria la moció sense dubtar-ho. No se si ho haurà dit per convicció personal, per tant no se que fa militant a un partit que no compartix les seues idees, per error (tesi que defén el seu partit per inverosimil que parega) o per por. Por a enfadar a ERC o por a perdre vots en favor d'ells ja que no s'ha de negar que una part important del seu electorat encara defensa les antigues tesis i que els vota com a l'opció menys mala i vot útil (al menys més útil que votar ERC al País Valencià). El que no hauria d'oblidar són que els vots que aconseguiren a les darreres autonòmiques que els permeteren superar la barrera del cinc per cent no provenen del seu calador tradicional de vots i que amb actuacions com estes els poden perdre. No crec que calga remarcar que si obtingueren més percentatge de vots a la capital que a la resta del país no fou per simpatia amb els Països Catalans.

Per sort per a Compromís, el particular tarannà democràtic del PP ha impedit tramitar la iniciativa al congrés, permetent a Baldoví fugir de la seua errada i evitant que es pronuncie. Però no serà l'última situació d'este estil que haurà d'afrontar i espere que a la pròxima es definixen definitivament.

I puc afegir que si ho fan d'acord als seus estatuts podran comptar amb un nou vot, el meu.

La qualitat de l'educació

Per fi, després de vora quatre mesos a l'atur he tornat a treballar. Fou el dimarts vint i tres d'octubre. He tingut sort (és trist que després de quatre vacants consecutives haja d'estar content per començar a treballar a finals del mes d'octubre com fa sis anys) ja que em vaig quedar el primer valencià en la llista (els que tenia per davant crec que són d'Alacant) per tant vaig poder triar la plaça que més m'agradava de les quatre que hi havien. Al final vaig a treballar a un centre del sud de la ciutat de València al que arribe en poc més de deu minuts. Vaig a cobrir una maternitat, cosa que em garantix uns quants mesos de faena i sobre tot no ser acomiadat abans de nadal i per tant cobrar les vacances i cotitzar més temps. És un centre amb cicles formatius i tinc la meitat de l'horari d'ESO i l'altra de cicles fet que suposa que m'hauré de preparar més les classes ja que són assignatures que fins ara mai havia impartit fet que farà que l'actualització d'este blog es veja reduïda. Això si, tindré l'avantatge d'un alumnat més madur, disposat al treball i amb més interés.

Esta era la part bonica, que de la lletja ja s'ha encarregat la conselleria. La xiqueta que ha originat esta baixa nasqué el dia dos d'octubre així que només(cursiva) ha costat vint i un dies que arribara el substitut. Però per a fer la situació més greu la professora titular de la plaça estava de baixa mèdica abans de donar a llum i no ha arribat a incorporar-se al seu lloc de treball al setembre. Per això els alumnes han estat més d'un més sense professor quan era una baixa segura. No és un esquinç que es complica o un refredat mal curat, no, era una dona embarassada de huit mesos que, evidentment, anava a tindre una filla i a demanar els quatre mesos de baixa maternal. Tot això no li ha importat res a la conselleria que simplement ha vist una oportunitat d'estalviar-se el sou d'un professor durant més d'un mes.

Jo no pense com la consellera d'educació que diu que la qualitat de l'educació no depén de laràtio d'alumnes a l'aula, és evident que influïx, sha de ser molt simple per a pensar que es pot prestar la mateixa atenció a quinze alumnes que a trenta, però es pot argumentar que no hi han estudis fets al respecte. El que tinc clar i segur que cap consellera no pot negar-me és que estar més d'un més sense donar classe si que afecta a la qualitat de l'educació i s'haurien de demanar responsabilitats polítiques a qui està provocant esta situació. I algú té algun dubte jo no ho tinc, li diuen Maria José CatalàVerdet.

Una altra opinió sobre la independència de Catalunya

Fa uns dies Vicent Baydal publicà un article on donava les seues opinions sobre com ensafectaria als valencians una possible independència de Catalunya arran d'un article de Vicent Partal on declarava el seu optimismedavant d'eixa situació (tot des de la seua visió de valencià pancatalanista resident a Barcelona) i un de Vicent Flor en el que percontra expressava el seu pessimisme (tres Vicents d'una tacada, no diran que no són valencians!). També m'ha arribat per facebook (qui no té un amic blaver?) una reflexió de Fran Vives al diari electrònic Full Volant on només veu punts positius per al PaísValencià davant la independència de Catalunya ja que el seu pes a Espanya augmentaria.

Be, sé que és difícil, però vaig a intentar donar la meua visió de l'assumpte. En primer lloc el que molta gent no s'ha plantejat és l'escenari en que Catalunya no siga independent. Tal com estan les coses, pareix clar, almenys per als independentistes, que és una simple qüestió de temps. No obstant no tot va a ser tan fàcil com ells en pensen. Segons les enquestes el tema no està clar. En els millors dels casosvotaria a favor un 55% dels catalans però si s'obtinguera un estatusfiscal similar al basc el recolzament baixaria vora set punts. Això en la més favorable, perquè hi han altres enquestes que donen un recolzament de poc més d'un terç  o de poc més de la meitat. Si mirem l'exemple més pròxim i equiparable al de Catalunya (per la via pacífica que es va utilitzar i per estar a Europa), que és la independència de Montenegro es veu que els requisits per a aconseguir-la eren de tindre almenys un 50% de participació i que el vot favorable superara el 55% (per a obtindre una majoria clara i que uns anys després no es tornara a fer un referèndum per a reunificar-se amb Sèrbia) i davant d'esta situació no està gens clar que triomfara l'opció independentista. La situació post-referèndum seria molt diferent a la d'ara. És previsible que la situació econòmica millorara, inclús que davant de la por al risc de fractura, l'estat espanyol s'encaminara cap al federalisme o simplement concedira a Catalunya el concert econòmic. Tot això faria que l'independentisme perdera adeptes, per no parlar del clima de desencís que sense dubte es produiria dins del món independentista per l'ocasió perduda ja que els referèndums no es poden organitzar cada any i en el cas del Quebec hagueren de transcórrer quinze anys per a tornar a fer-ho (i perdre-ho, del huitanta al noranta cinc).

Vicent Partal diu que sense Catalunya, la fallida d'Espanya serà més ràpida i inevitable i que a més ho sap tothom. Be, jo no només ho sé sinó que crec que no ha de ser així encara que es possible que eixe escenari es complisca. El món nacionalista català porta uns anys repetint com un mantra allò d'Espanya ens roba i jo no seré qui va a negar eixa situació, però és evident que la realitat no és exactament com diuen. Tots estem cansats de llegir i sentir parlar dels setze mil milions d'euros que Espanya agafa dels impostos catalans i que no tornen, doncs be, eixa xifra està treta d'un estudi sobre les balances fiscals entre 2006 i 2009 fet per lageneralitat de Catalunya però resulta que dels quatre mètodes utilitzats usualment per a calcular les balances fiscals, el més desfavorable a Catalunya és el de 16.409 milions d'euros, però hi ha un altre que dóna 11.261 milions, un altre 791 milions i finalment un altre que li atorgava a Catalunya un saldo positiu de 4.015 milions d'euros però que va ser amagat per la Generalitat de Catalunya al publicar el seu estudi. Evidentment els dos últims mètodes tindran en compte com a inversions en Catalunya a més de la despesa que no és directa a Catalunya però si que li correspon com a part de l'estat (ambaixades, compra de material militar, despeses de missions a l'estranger) amb altres que no li afectaran però que l'estat computarà per ser d'interés general per molt que beneficien només a una regió (Madrid) com per exemple el Museu del Prado, el Reina Sofia, o algun que altre miler de funcionaris que treballen a Madrid pel be de tots. El que està clar que el govern de la Generalitat s'ha posat al mateix nivell de manipulació que el TDT-party, ocultant les xifres que no són del seu gust.

L'efecte seu explicat mitjançant el cul d'un bebé

Però és que no ha acabat tot. Catalunya però sobretot Madrid es beneficien i molt de l'efecte seu. Empreses que tenen implantació estatal, en molts casos multinacionals, però que declaren els seus ingressos només on està la seu., que sol ser la capital de l'estat i en molts casos també Barcelona. Estos dies s'ha publicat el rumor de que Arbora Ausonia, filial de Procter & Gamble, pretén traslladar la seua seu operativa de Barcelona a Madrid. Esta notícia s'ha d'agafar amb molta cura perquè ha sigut publicada per la caverna mediàtica, però servix perfectament al meu argument. Resulta que les tovalletes que utilitze per a torcar el cul de la meua filla són de la marca Dodot, produïdes per Ausonia, que per a ressaltar el seu compromís davant la mala situació econòmica de l'estat espanyol dibuixa un mapa de la península ibèrica localitzant les tres fàbriques on produïx, Mequinensa a Aragó, Xixona al País Valencià i Montornès a Catalunya, encara que la seu està a Barcelona, concretament al passeig dels til·lers Doncs be, els impostos que paga esta empresa, deixant a banda que els paguen o no els clients toledans, per exemple, són comptats com a catalans, quan hi ha una part que s'haurien d'imputar a Aragó i una altra al País Valencià. Però si Ausonia acaba traslladant la seua seu a Madrid la recaptació per impostos a Catalunya serà menor i l'espoli fiscal del que tant es parla també, sense haver canviat res per als valencians i aragonesos que simplement voran com el fruit del seu treball continua generant beneficis fóra de la seua terra i sent utilitzat per a fer victimisme polític de Madrid-Barça, que es el que s'estila hui en dia.

Però no només és això. Deixem de banda l'espoli fiscal, parlem ara dels suposats beneficis econòmics d'una Catalunya independent. En teoria seria gestionar els propis ingressos però el que no han pensat es que hi haurien molts menys. Quan una empresa exporta un bé a un altre país no tributa l'IVA, per tant si Catalunya fóra independent, tots els ingressos per IVA que estan declarant les empreses catalanes al vendre vora el 35%de la seua producció a la resta d'Espanya simplement desapareixerien, motiu que fa que l'habitual triomfalisme dels mitjans de comunicacions catalans siga com a mínim sospitós de manipulació. I tot açò sense parlar de possibles boicots comercials promoguts per la part més rància de la societat espanyola ni de la previsible reducció d'exportacions de Catalunya a Espanya ja que la desafecció aniria en els dos sentits i és comú intentar comprar productes que et siguen propers, com per una altra banda demostra l'estratègia d'Ausonia d'indicar les fàbriques on produïx.

Bé, ja tenim una idea clara de la situació després de la possible independència catalana, els dos estats continuarien en crisi, ja que ni l'estat espanyol s'afonaria automàticament, ni ens explotaria més als valencians (o no molt més del que ho fan ara) ni la nova Catalunya independent seria la nova Arcàdia feliç, on lliguen els gossos amb llonganisses que vorà subitament rebaixada la seua taxa d'atur al set per cent com s'entesten en desinformar alguns. Per molt que fóra una secessió pactada no deixaria de ser un fet traumàtic que afectaria i molt a dos economies que porten segles juntes

El que tampoc compartisc és la visió de Fran en la que només veu avantatges per a l'economia valenciana davant d'una possible independència de Catalunya ja que opina que la ciutat de València podria cobrir el lloc que ocupa la de Barcelona a l'estat espanyol pensant que València seria la millor opció per a que les multinacionals estrangeres que fugiren de Catalunya crearen la seua nova seu. Jo, lamente dir-ho, no crec que el centralisme madrileny ho permetera, i el millor exemple és una altra vegada el que ja he dit d'Ausonia. En una Espanya sense Catalunya, el nostre pes relatiu a l'estat augmentaria, sense dubte, però el poder de decisió seria el mateix, escàs tirant a nul, agreujat pel fet que l'actual estat bipolar del que a vegades s'hem beneficiat (el famós café per a tots, que possibilità l'exigència d'autonomia de Catalunya i el País Basc la nostra autonomia per molt de segona que fóra) quedaria totalment centralitzat ja que cap ciutat seria capaç de fer-li ombra a Madrid.

A més, no s'hem d'oblidar que el corredor mediterrani, fonamental per a les nostres empreses i encara sense acabar passa obligatòriament per territori català. És un més que possible entrebanc per a les nostres exportacions cap a Europa ja que pot suposar afegir un control de fronteres ja inexistent gràcies als tractats de lliure comerç de la UE amb una possible duana i els seus corresponents aranzels que farien menys competitius els nostres productes. Per no parlar que a més d'estar inacabat, el tram amb pitjors característiques és el que va de Vandellòs a Tarragona, íntegre a Catalunya, que encara és de via única, i que la solució provisional de construir un tercer carril per a compaginar l'ample ibèric amb l'europeu no millora en gran mesura la situació. Per no parlar que hauríem de dependre de la bona voluntat d'un govern estranger (el de Catalunya, és clar) per a la millora de dit tram, sempre tenint en compte, que no seria beneficiós per a ells, ja que l'any que ve estaran connectats des de Tarragona fins a la frontera francesa, i allargar el corredor cap al sud només suposaria donar facilitats a una economia competidora com la valenciana.

No obstant, no crec com diu Partal que hi haguera només un corrent re-centralitzador, que sense dubte existirà. De la mateixa manera que als huitanta totes les regions espanyoles assoliren l'autonomia, encara que fóra pel simple fet de no voler ser menys que el veí, un bon grapat de valencians demanarien un millor tracte fiscal i majors cotes d'autogovern. Per a començar, el PSPV ja s'ha convertit a la nova fe del federalisme per a aconseguir mantindre l'encaix de Catalunya en Espanya. Ja vorem quant de temps dura.

Un altre punt a destacar es que es produiria una fuga de cervells encara que molt reduïda De la mateixa manera que tots tenim un amic blaver, tots en tenim un pancatalanista, i alguns d'estos sense dubtes, anirien a viure al seu El Dorado particular. Dic que esta emigració no seria molt significativa ja que ja s'ha produït en gran mesura perquè una part de la important colònia valenciana a Catalunya ho és per motius ideològics. Esta situació debilitaria sense dubte el think-tank català al País Valencià, depenent cada vegada més de les idees i accions posades en marxa a Catalunya (amb la seua visió distorsionada i allunyada de la realitat valenciana), disminuint la seua ja escassa incidència en la vida pública valenciana.

Com a últim apunt però no menys important, els valencians hauríem de continuar patint les ingerències del govern català, que ara seria un país estranger i per tant s'haurien de solucionar per altres vies (les nacions unides?). Fa poc n'hem tingut una molt clara amb una resolució aprovada al parlament de Catalunya a proposta de SI. en que literalment insta al Govern (de la generalitat de Catalunya) a emprendre les accions necessàries per a garantir l’ensenyament en llengua catalana al País Valencià a tot el sistema educatiu. Deixant de banda que estiga d'acord o no amb la proposta (algun dia publicaré un post al voltant de la meua opinió sobre la política lingüística educativa al País Valencià) el que és inacceptable és que un govern d'una comunitat autònoma es crega que pot garantir res en una altra comunitat. Estos dies precisament tots els partits polítics catalans, els mateixos que aprovaren esta resolució, han clamat al cel (i amb raó) per la intromissió del ministre d'Educació amb les seues declaracions a favor del'espanyolització dels estudiants catalans. Els polítics catalans no han tardat res en recordar-li al ministre que les competències en educació estan transferides a les comunitats autònomes, motiu pel qual el ministeri té poc a dir sobre el model educatiu català. Exactament el mateix que la generalitat catalana sobre el valencià, per molt lloable que siga la iniciativa. Esta situació demostra que la visió que tenen molts dels nacionalistes catalans sobre el País Valencià és més o menys la d'una mena de colònia, habitada per uns ciutadans de segona que són incapaços d'autogovernar-se i deixa molt clara la seua falta de cultura democràtica.

Vergonya

Un altre any és nou d'Octubre, el nostre dia nacional i un altre any, per a variar, el sentiment que més m'acompanyarà este dia és el de vergonya. Vergonya perquè els nostres governants han deixat que el que hauria de ser un dia de celebració per tota la ciutadania se l'hagen apropiat un grup d'ultradretans que a més a més ni saben res del que significa este dia ni el respecten. Si este fóra un país normal, els violents, els que no respecten les idees del altres mai hagueren pogut participar en la processó cívica i, evidentment, no ho farien amb la impunitat de la que gaudixen ara on, en el súmmum de l'esquizofrènia la policia per a protegir a la gent normal en lloc de dissoldre'ls a ells rodeja els no violents com si foren culpables d'algun delicte.

Però es que encara si este país fóra mig normal i es permetera a tota esta gentola desfilar al costat de la senyera de tots, no ho podrien fer portant banderes espanyoles, simplement perquè deixant a banda les ideologies personals, no toca fer-ho un dia com el nou d'Octubre quan es ret un homenatge a la nostra senyera i per extensió a la nostra identitat com a poble.

Els culpables de tot açò són molts. Els primers, òbviament, són els violents, per existir. A estes alçades del segle vint-i-u no entenc com poden existir ideologies excloents com les seues. Però no són els únics. Els polítics que ho permeten, començant per l'alcaldessa (que en lloc de jugar al ping-pong hauria de vetlar pels interessos de tots) passant per la delegada del govern, l'inefable Paula Sánchez de León, que llança els antidisturbis contra els estudiants però no s'atrevix amb els d'Espanya 2000, el GAV i tots els demés.

Però no només és culpa seua, l'esquerra valenciana també té la seua part. Si no hagueren renunciat als nostres símbols fa anys posicionant-se al costat del nacionalisme pancatalanista no estaríem parlant ara mateixa de res. Que partits com el PSPV-PSOE que cada vegada més oblida la primera part del seu nom ja que s'ha convertit en una simple delegació valenciana del PSOE continue encara renegant de la senyera coronada que ells mateixa han aprovat com a oficial en l'estatut de 2006 no té ni peus ni cap. També que el principal partit que s'autodenomina nacionalista valencià com és el Bloc, fins fa pocs anys tampoc participara en els actes oficials era una altra incoherència ara per sort solucionada. Però de totes maneres encara queda molt. Assistir als actes de la vesprada manifestant-se amb col·lectius com Maulets o el PSAN, que enyoren encara els tempsde la lluita armada no és propi de partits que s'autodenominen democràtics. Per no parlar del fet que el manifest redactat per la comissió nou d'Octubre, la que organitza la manifestació són incapaços de dir-li a la nostra llengua com l'anomena de forma natural la immensa majoria dels seus parlants sense que implique cap tipus de secessionisme o que consideren fonamental per al nacionalisme valencià l'existència d'un espai català de comunicacions posant al mateix nivell la vergonya que ha protagonitzat la nostra televisió durant els últims 15 anys (i vull recalcar el de nostra, ens agrade o no) amb la recepció d'un canal que per molt que siga en la nostra llengua ni es nostre ni pretén ser-ho ni dóna una visió realista de la nostra societat. És simplement una qüestió d'intel·ligència, anant a eixa manifestació no van a guanyar cap vot i poden perdre'n molts.

De totes maneres jo estaré demà pel matí en la plaça de l'ajuntament demostrant amb orgull que sóc valencià, per molt que per motius de seguretat ja que aniré amb la meua filla tal vegada no participe com m'agradaria en la processó cívica com sí que faran uns quants centenars de valents, espere que més que l'any passat, espere que menys que l'any que ve.