dimecres, 17 d’abril de 2013

Amistats perilloses

No em vaig a referir a la famosa novel · la ni molt menys al grup musical de discutible qualitat. Amb este títol tan sonor em referisc a la relació d'amor-odi que ha patit un part del nacionalisme valencià vers els Països Catalans durant la segona meitat del segle XX i el que portem de XXI.

Després de la guerra civil la situació era dantesca. El nacionalisme valencià, que es pot dir que estava en bolquers abans de la contesa va ser decapitat sense que arribara a assolir el seu gran objectiu, promulgar un estatut d'autonomia per al nostre país. Els seus líders moriren a la guerra, marxaren a l'exili o es quedaren a casa sabent que qualsevol mínima reivindicació podia suposar una pena de molts anys de presó o inclús l'afusellament. Per això tot va romandre tranquil, per sort per al franquisme, fins als anys seixanta, quan una nova generació d'intel · lectuals que no havien quedat marcats tan directament per la guerra va re-formular de nou la qüestió.

No vaig a discutir ací la validesa del pensament polític de Joan Fuster. Crec que s'escapa del meu abast (per molt clara que tinga la meua postura al respecte), però el que està clar és que Joan Fuster no era nacionalista valencià. Segons l'IEC el nacionalisme és la ideologia o moviment que reivindica l'organització política d'una nació i està clar que la nació que reivindicava Fuster eren els Països Catalans. El discurs de Fuster va calar en una part de la societat valenciana ja que era una alternativa progressista al franquisme. El que no és tan clar és que calara la seua pretensió de presentar-se com a nacionalisme valencià ja que obviament no ho era, llastant durant dècades els resultats electorals els partits que s'autodefinien com a valencianistes, que no saberen eixir del seu error fins fa poc. I que quede clar que pense que són unes idees totalment vàlides peró el que no és normal és presentar un projecte a una societat que no és el que diu que és i quan, com és normal, els resultats no t'acompanyen tirar-li la culpa a eixa societat de les teues errades.

Tot açò ve per l'admissió del Bloc a l'Aliança Lliure Europea que no és més que la federació de partits polítics de nacions sense estat del parlament europeu. El problema és que s'ha venut com a fita històrica el que hauria de ser normal des de l'entrada d'Espanya a l'Unió Europea però que no s'havia pogut fer abans pel veto d'ERC. Veto que no va fer a partits com el Partit Andalusista que va anar de la maneta amb Unió Valenciana a les eleccions europees de 1999 i 2004. Esta vergonyosa manera d'actuar només és pot explicar per la pretensió d'ERC de mostrar al mon un protagonisme que no té a les nostres terres. I per a aconseguir-ho no han dubtat en silenciar a Europa la veu del principal partit nacionalista valencià mostrant de pas les seues totalitàries maneres.

ERPV no era més que una marca electoral d'ERC amb pocs vots i menys implantació encara tot i la forta inversió econòmica efectuada per a assolir uns millors resultats. Això no té res de roin (al cap i a la fi afortunadament a Coalició Valenciana li passà exactament el mateix) si no fóra per l'empeny d'ERC de fer-se passar com a representant dels valencians per molt que li hagem donat l'esquena. El problema de fons ve pel fet de que ERC ens considera poc més que una regió; i no és cap invent de la dreta blavera ja que de portes cap a fora no ho amaguen com es pot comprovar a este vídeo gravat en anglès on Alfred Bosch diu que som part de la nació catalana (ni tan sols dels Països Catalans) i que la nostra capital és Barcelona.

Encara que el veritable problema no és este. La qüestió està en que hi molts dels autoanomenats nacionalistes valencians que encara li fan l'ullet a gent d'esta ideologia no només anant a manifestacions on li cedixen tot el protagonisme i només servixen per a fer bulto i incrementar les xifres de participacions. Si no que també hi han veus que reclamant la integració d'ERPV en Compromís (veus que haurien de saber de sobra que restaria molts més vots dels que sumaria) o inclús els continuen considerant valencianistes quan els seus fets demostren que no ho són. 

El que ha quedat clar és que encara que no siguen tan perillosos com els nacionalistes castellano-espanyols els pancatalanistes no són amics de la nació valenciana, no creuen en ella, i només ens consideren una part del seu país. Per això una força política nacionalista valenciana hauria d'encarar el problema deixant-los clar que s'acabat la prepotència demostrada per ERC durant anys (i que encara mantenen les seues joventuts que han obligat al Bloc Jove a reconèixer els Països Catalans per a alçar el seu veto) i les actituds paternalistes cap als valencians ja que ara per fi tenim un partit amb representació parlamentària que únicament defensa els interessos valencians.

O això es suposa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada