diumenge, 14 d’octubre de 2012

Una altra opinió sobre la independència de Catalunya


Fa uns dies Vicent Baydal publicà un article on donava les seues opinions sobre com ensafectaria als valencians una possible independència de Catalunya arran d'un article de Vicent Partal on declarava el seu optimismedavant d'eixa situació (tot des de la seua visió de valencià pancatalanista resident a Barcelona) i un de Vicent Flor en el que percontra expressava el seu pessimisme (tres Vicents d'una tacada, no diran que no són valencians!). També m'ha arribat per facebook (qui no té un amic blaver?) una reflexió de Fran Vives al diari electrònic Full Volant on només veu punts positius per al PaísValencià davant la independència de Catalunya ja que el seu pes a Espanya augmentaria.

Be, sé que és difícil, però vaig a intentar donar la meua visió de l'assumpte. En primer lloc el que molta gent no s'ha plantejat és l'escenari en que Catalunya no siga independent. Tal com estan les coses, pareix clar, almenys per als independentistes, que és una simple qüestió de temps. No obstant no tot va a ser tan fàcil com ells en pensen. Segons les enquestes el tema no està clar. En els millors dels casosvotaria a favor un 55% dels catalans però si s'obtinguera un estatusfiscal similar al basc el recolzament baixaria vora set punts. Això en la més favorable, perquè hi han altres enquestes que donen un recolzament de poc més d'un terç  o de poc més de la meitat. Si mirem l'exemple més pròxim i equiparable al de Catalunya (per la via pacífica que es va utilitzar i per estar a Europa), que és la independència de Montenegro es veu que els requisits per a aconseguir-la eren de tindre almenys un 50% de participació i que el vot favorable superara el 55% (per a obtindre una majoria clara i que uns anys després no es tornara a fer un referèndum per a reunificar-se amb Sèrbia) i davant d'esta situació no està gens clar que triomfara l'opció independentista. La situació post-referèndum seria molt diferent a la d'ara. És previsible que la situació econòmica millorara, inclús que davant de la por al risc de fractura, l'estat espanyol s'encaminara cap al federalisme o simplement concedira a Catalunya el concert econòmic. Tot això faria que l'independentisme perdera adeptes, per no parlar del clima de desencís que sense dubte es produiria dins del món independentista per l'ocasió perduda ja que els referèndums no es poden organitzar cada any i en el cas del Quebec hagueren de transcórrer quinze anys per a tornar a fer-ho (i perdre-ho, del huitanta al noranta cinc).

Vicent Partal diu que sense Catalunya, la fallida d'Espanya serà més ràpida i inevitable i que a més ho sap tothom. Be, jo no només ho sé sinó que crec que no ha de ser així encara que es possible que eixe escenari es complisca. El món nacionalista català porta uns anys repetint com un mantra allò d'Espanya ens roba i jo no seré qui va a negar eixa situació, però és evident que la realitat no és exactament com diuen. Tots estem cansats de llegir i sentir parlar dels setze mil milions d'euros que Espanya agafa dels impostos catalans i que no tornen, doncs be, eixa xifra està treta d'un estudi sobre les balances fiscals entre 2006 i 2009 fet per lageneralitat de Catalunya però resulta que dels quatre mètodes utilitzats usualment per a calcular les balances fiscals, el més desfavorable a Catalunya és el de 16.409 milions d'euros, però hi ha un altre que dóna 11.261 milions, un altre 791 milions i finalment un altre que li atorgava a Catalunya un saldo positiu de 4.015 milions d'euros però que va ser amagat per la Generalitat de Catalunya al publicar el seu estudi. Evidentment els dos últims mètodes tindran en compte com a inversions en Catalunya a més de la despesa que no és directa a Catalunya però si que li correspon com a part de l'estat (ambaixades, compra de material militar, despeses de missions a l'estranger) amb altres que no li afectaran però que l'estat computarà per ser d'interés general per molt que beneficien només a una regió (Madrid) com per exemple el Museu del Prado, el Reina Sofia, o algun que altre miler de funcionaris que treballen a Madrid pel be de tots. El que està clar que el govern de la Generalitat s'ha posat al mateix nivell de manipulació que el TDT-party, ocultant les xifres que no són del seu gust.

L'efecte seu explicat mitjançant el cul d'un bebé
Però és que no ha acabat tot. Catalunya però sobretot Madrid es beneficien i molt de l'efecte seu. Empreses que tenen implantació estatal, en molts casos multinacionals, però que declaren els seus ingressos només on està la seu., que sol ser la capital de l'estat i en molts casos també Barcelona. Estos dies s'ha publicat el rumor de que Arbora Ausonia, filial de Procter & Gamble, pretén traslladar la seua seu operativa de Barcelona a Madrid. Esta notícia s'ha d'agafar amb molta cura perquè ha sigut publicada per la caverna mediàtica, però servix perfectament al meu argument. Resulta que les tovalletes que utilitze per a torcar el cul de la meua filla són de la marca Dodot, produïdes per Ausonia, que per a ressaltar el seu compromís davant la mala situació econòmica de l'estat espanyol dibuixa un mapa de la península ibèrica localitzant les tres fàbriques on produïx, Mequinensa a Aragó, Xixona al País Valencià i Montornès a Catalunya, encara que la seu està a Barcelona, concretament al passeig dels til·lers Doncs be, els impostos que paga esta empresa, deixant a banda que els paguen o no els clients toledans, per exemple, són comptats com a catalans, quan hi ha una part que s'haurien d'imputar a Aragó i una altra al País Valencià. Però si Ausonia acaba traslladant la seua seu a Madrid la recaptació per impostos a Catalunya serà menor i l'espoli fiscal del que tant es parla també, sense haver canviat res per als valencians i aragonesos que simplement voran com el fruit del seu treball continua generant beneficis fóra de la seua terra i sent utilitzat per a fer victimisme polític de Madrid-Barça, que es el que s'estila hui en dia.

Però no només és això. Deixem de banda l'espoli fiscal, parlem ara dels suposats beneficis econòmics d'una Catalunya independent. En teoria seria gestionar els propis ingressos però el que no han pensat es que hi haurien molts menys. Quan una empresa exporta un bé a un altre país no tributa l'IVA, per tant si Catalunya fóra independent, tots els ingressos per IVA que estan declarant les empreses catalanes al vendre vora el 35%de la seua producció a la resta d'Espanya simplement desapareixerien, motiu que fa que l'habitual triomfalisme dels mitjans de comunicacions catalans siga com a mínim sospitós de manipulació. I tot açò sense parlar de possibles boicots comercials promoguts per la part més rància de la societat espanyola ni de la previsible reducció d'exportacions de Catalunya a Espanya ja que la desafecció aniria en els dos sentits i és comú intentar comprar productes que et siguen propers, com per una altra banda demostra l'estratègia d'Ausonia d'indicar les fàbriques on produïx.

Bé, ja tenim una idea clara de la situació després de la possible independència catalana, els dos estats continuarien en crisi, ja que ni l'estat espanyol s'afonaria automàticament, ni ens explotaria més als valencians (o no molt més del que ho fan ara) ni la nova Catalunya independent seria la nova Arcàdia feliç, on lliguen els gossos amb llonganisses que vorà subitament rebaixada la seua taxa d'atur al set per cent com s'entesten en desinformar alguns. Per molt que fóra una secessió pactada no deixaria de ser un fet traumàtic que afectaria i molt a dos economies que porten segles juntes

El que tampoc compartisc és la visió de Fran en la que només veu avantatges per a l'economia valenciana davant d'una possible independència de Catalunya ja que opina que la ciutat de València podria cobrir el lloc que ocupa la de Barcelona a l'estat espanyol pensant que València seria la millor opció per a que les multinacionals estrangeres que fugiren de Catalunya crearen la seua nova seu. Jo, lamente dir-ho, no crec que el centralisme madrileny ho permetera, i el millor exemple és una altra vegada el que ja he dit d'Ausonia. En una Espanya sense Catalunya, el nostre pes relatiu a l'estat augmentaria, sense dubte, però el poder de decisió seria el mateix, escàs tirant a nul, agreujat pel fet que l'actual estat bipolar del que a vegades s'hem beneficiat (el famós café per a tots, que possibilità l'exigència d'autonomia de Catalunya i el País Basc la nostra autonomia per molt de segona que fóra) quedaria totalment centralitzat ja que cap ciutat seria capaç de fer-li ombra a Madrid.


A més, no s'hem d'oblidar que el corredor mediterrani, fonamental per a les nostres empreses i encara sense acabar passa obligatòriament per territori català. És un més que possible entrebanc per a les nostres exportacions cap a Europa ja que pot suposar afegir un control de fronteres ja inexistent gràcies als tractats de lliure comerç de la UE amb una possible duana i els seus corresponents aranzels que farien menys competitius els nostres productes. Per no parlar que a més d'estar inacabat, el tram amb pitjors característiques és el que va de Vandellòs a Tarragona, íntegre a Catalunya, que encara és de via única, i que la solució provisional de construir un tercer carril per a compaginar l'ample ibèric amb l'europeu no millora en gran mesura la situació. Per no parlar que hauríem de dependre de la bona voluntat d'un govern estranger (el de Catalunya, és clar) per a la millora de dit tram, sempre tenint en compte, que no seria beneficiós per a ells, ja que l'any que ve estaran connectats des de Tarragona fins a la frontera francesa, i allargar el corredor cap al sud només suposaria donar facilitats a una economia competidora com la valenciana.

No obstant, no crec com diu Partal que hi haguera només un corrent re-centralitzador, que sense dubte existirà. De la mateixa manera que als huitanta totes les regions espanyoles assoliren l'autonomia, encara que fóra pel simple fet de no voler ser menys que el veí, un bon grapat de valencians demanarien un millor tracte fiscal i majors cotes d'autogovern. Per a començar, el PSPV ja s'ha convertit a la nova fe del federalisme per a aconseguir mantindre l'encaix de Catalunya en Espanya. Ja vorem quant de temps dura.

Un altre punt a destacar es que es produiria una fuga de cervells encara que molt reduïda De la mateixa manera que tots tenim un amic blaver, tots en tenim un pancatalanista, i alguns d'estos sense dubtes, anirien a viure al seu El Dorado particular. Dic que esta emigració no seria molt significativa ja que ja s'ha produït en gran mesura perquè una part de la important colònia valenciana a Catalunya ho és per motius ideològics. Esta situació debilitaria sense dubte el think-tank català al País Valencià, depenent cada vegada més de les idees i accions posades en marxa a Catalunya (amb la seua visió distorsionada i allunyada de la realitat valenciana), disminuint la seua ja escassa incidència en la vida pública valenciana.

Com a últim apunt però no menys important, els valencians hauríem de continuar patint les ingerències del govern català, que ara seria un país estranger i per tant s'haurien de solucionar per altres vies (les nacions unides?). Fa poc n'hem tingut una molt clara amb una resolució aprovada al parlament de Catalunya a proposta de SI. en que literalment insta al Govern (de la generalitat de Catalunya) a emprendre les accions necessàries per a garantir l’ensenyament en llengua catalana al País Valencià a tot el sistema educatiu. Deixant de banda que estiga d'acord o no amb la proposta (algun dia publicaré un post al voltant de la meua opinió sobre la política lingüística educativa al País Valencià) el que és inacceptable és que un govern d'una comunitat autònoma es crega que pot garantir res en una altra comunitat. Estos dies precisament tots els partits polítics catalans, els mateixos que aprovaren esta resolució, han clamat al cel (i amb raó) per la intromissió del ministre d'Educació amb les seues declaracions a favor del'espanyolització dels estudiants catalans. Els polítics catalans no han tardat res en recordar-li al ministre que les competències en educació estan transferides a les comunitats autònomes, motiu pel qual el ministeri té poc a dir sobre el model educatiu català. Exactament el mateix que la generalitat catalana sobre el valencià, per molt lloable que siga la iniciativa. Esta situació demostra que la visió que tenen molts dels nacionalistes catalans sobre el País Valencià és més o menys la d'una mena de colònia, habitada per uns ciutadans de segona que són incapaços d'autogovernar-se i deixa molt clara la seua falta de cultura democràtica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada